És la fiscalitat

Amb la crisi econòmica de 2008 i la posada en evidència dels nivells d’endeutament públic agreujats pel dèficit pressupostari, la doctrina liberal dominant es va obsessionar en reduir la intervenció pública acusant l’Estat de ser insostenible amb les seves necessitats de despesa creixents i al seu entendre injustificables. És el que el propagandista neoliberal Grover Norquist va definir gràficament com l’objectiu de “reduir el govern a la mida que ens permeti ofegar-lo a la banyera”. Certament que els ingressos fiscals han anat caient durant i per efecte de la crisi econòmica, encara que no únicament per això, perquè aquesta és una tendència que s’havia anat produint molt abans de 2008, com a resultat de la disminució de la tributació de les rendes de capital, les grans fortunes i les grans corporacions amb domicili fiscal indeterminat i amb múltiple mecanismes d’exempció, el que per situar-lo fora de la criminalitat es denomina “elusió fiscal”. El pitjor no és que caigués circumstancialment la recaptació, sinó que dècades de propagandisme favorable a la retallada d’impostos ha acabat per convertir aquest objectiu com un ideal econòmic i polític.

Un dels aspectes més sorprenents dels últims anys, és fins a quin punt s’ha aconseguit “despolititzar” el debat sobre els impostos i sobre la fiscalitat, no solament reduint tot a una qüestió tècnica en relació a l’obtenció dels ingressos ineludibles d’uns estats tendents a malgastar, sinó i especialment buidar el significat profund que té el sistema tributari com a via de predomini del que és col·lectiu i com a mecanisme bàsic i imprescindible de redistribució de la riquesa. En un món en què, qui més qui menys considera inacceptable el nivell de desigualtat acumulativa i creixent de les nostres societats, fins a nivells que posen en dubte la viabilitat d’aquestes, curiosament ningú sembla voler posar en relació l’empobriment majoritari en relació d’un 1 % de rics que concentren cada vegada més una major proporció de les rendes. Els sistemes tributaris ja no és que tinguin notòries esquerdes i siguin burlats, és que la naturalesa sobre les que se sostenen les estructures fiscals, el seu propi concepte fa temps que ha deixat de tenir sentit, si el que volem és disposar d’un sector públic que garanteixi un nivell de serveis i de benestar acceptable a la ciutadania i, alhora, eviti una polarització de rendes tan extrema. Estem clarament davant d’un sistema de contribució al comú insuficient, però especialment davant un paradigma tributari totalment desfasat. El tema no rau en “augmentar els impostos”, si no en implantar una nova fiscalitat en la que la base del sistema no siguin ja les rendes del treball i es facin desaparèixer les múltiples vies d’escapament.

Resultat d'imatges de fiscalidad viñetas

 

La formació d’un govern d’esquerres a Espanya, que posarà al centre de l’acció política programes d’actuació social que combatin la desigualtat i la desprotecció dels sectors populars, així com el necessari augment de la despesa pública per fer una funció equilibradora de la tendència a la disparitat, posarà de nou el focus de la discussió pública sobre la fiscalitat. La dreta farà, sens dubte, l’habitual demagògia sobre el caràcter empobridor d’una fiscalitat elevada, mentre que l’esquerra haurà de saber explicar que el problema del dèficit públic a Espanya no rau en la despesa, sinó en una estructura de l’ingrés que és alhora insuficient i poc equitativa, ja que recau en excés en els segments mitjans i baixos de les rendes del treball. Es digui el que es digui, la fiscalitat espanyola és, globalment, baixa. Està uns 8 punts percentuals per sota de la mitjana de l’eurozona i gairebé 18 punts per sota del model nòrdic. Però sobretot és injusta. El frau fiscal s’estima per sobre el 20% i les possibilitats d’elusió fiscal per part de les grans corporacions desterritorialitzades resulta ingent. És aquí on el marge per fer ingrés resulta encara molt alt i seria just i equitatiu que així es fes. Si volem sostenir i mantenir l’Estat de benestar, una acurada i renovada política fiscal resulta ineludible.

 

2 thoughts on “És la fiscalitat

  1. Benvolgut,

    Tens tota la raó. Si es volen serveis s’ha de pagar.
    Tinc una filla que ha estat vivint a Alemanya durant tres anys. M’explicava que allà paguen un 50% de taxes( com en diuen allà). Això sí tenen molts serveis gratis una bona educació totalment gratuita fins i tot a l’universitat, bona sanitat, carreteres…
    Vam conèixer una parella que eren funcionaris els dos, mestres. Em vaig adonar que no tenien el nivell econòmic més baix que uns mestres a Espanya.

    Ara viu Suïssa al cantó alemany es paga un 10% de taxes. No té dret a gairebé res.
    La sanitat la paga el treballador per avançat . No hi ha cap ajuda als immigrants. Per poder anar viure a Suïssa has de justificar que tens feina, perquè si no no et donen pis.
    Aquí a Espanya i sobretot a Catalunya s’ha agafat un discurs de queixar-se per tot. Hi ha una insatisfacció permanent.

    Hi ha un desconeixament molt gran de la realitat d’altres països d’Europa.

    Gràcies pels teus artícles.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s