Xile

El multitudinari esclat social que s’ha viscut al país andí des del mes d’octubre ha agafat a gairebé a tothom descol·locat. A tothom, menys els xilens, és clar. Un país del que se’n sap poc, però que ençà del retorn de la democràcia després de la sagnant dictadura militar de Pinochet, se’l té per un lloc estable i de creixement econòmic sostingut. Fet aquest que, com es posa en evidencia ara, no era exactament així, amb uns problemes de desigualtat social i de laminació de les classes mitjanes que han acabat per desbordar una pau social que no era tal. Els malestars són tant profunds que han acabat manifestant-se de manera massiva i, sorprenentment, de manera extraordinàriament agressiva i violenta tenint en compte el protagonisme dels sectors mitjans i relativament acomodats de la societat. Lògicament la resposta governamental de treure l’Exèrcit al carrer a “posar ordre” i donar via lliure a la policia ha donat lloc a tota mena d’excessos. Els tics encara pinochetistes de les forces armades han acabat convertint la protesta en una batalla campal i la repressió recorda la forma en que es duia a terme a les pitjors èpoques de la dictadura. La gent al ser detinguda crida el seu nom, no fos cas que se’l fes desaparèixer com abans. El balanç de danys resulta aterridor: 20.000 detinguts, 1.200 empresonats, 2.000 ferits y 26 morts. Però sobretot una societat trinxada que ha perdut tota mena de consideració per la política i els polítics. Sortida molt difícil.  El dretà president Sebastián Piñera, absolutament desbordat, continua sense entendre res del què passa; com és que una gran quantitat dels seus votants han acabat per perdre-li de manera definitiva el respecte. I no només a ell, per extensió a tot un sistema polític que encara descansa en una Constitució de 1980, que emana de la dictadura.

I és que a Xile, terra d’experimentació política i sobretot econòmica, algunes receptes s’han demostrat letals. Amb el cop d’estat que va acabar amb la democràcia i la vida del mític Salvador Allende, Milton Friedman i l’Escola de Chicago d’economia van trobar el lloc adequat per assajar amb els postulats més ultraliberals que s’han portat mai a la pràctica. Tot desregulat i privatitzat sense cap mena de xarxa social i de contenció de cap tipus. La dictadura va emparar i brandava orgullosa ser un laboratori de liberalisme extrem on, deien, s’evidenciarien les virtuts de deixar que el Mercat fos qui de manera exclusiva marqués la pauta. Quaranta i pico anys després, i sense que els lapses de governs socialdemòcrates hagin deixat gaire empremta, la societat xilena es extraordinàriament individualista i competitiva, però extraordinàriament desigual i faltada de qualsevol estructura solidària i de cohesió. Les classes mitjanes han quedat atrapades en un bucle d’endeutament que els ha permès viure durant anys en una ficció de benestar que ja no poden sostenir i, ni tan sols retornar el deute. Tot és de pagament a Xile. Els estudiants universitaris tarden mitja vida professional a poder tornar el deute que han contret per pagar l’accés a les seves titulacions. Que el desencadenant de l’aixecament popular fos l’augment, gairebé ridícul, de trenta centaus del bitllet de metro no treu raons als revoltats sinó que ens indica el grau extrem de descontent, saturació d’humiliacions i de falta d’expectatives de bona part de la població andina.

Resultat d'imatges per a "chile protestas""

Una pintada a la capital afirma que si el neoliberalisme va néixer a Xile, a Xile morirà. La primera part de l’afirmació és estrictament certa, però la segona demostra probablement un excés d’optimisme i obvia que una part significativa dels ara irats manifestants van acceptar i conviure molt a gust i durant molts anys amb polítiques econòmiques que els generaven una falsa sensació de progrés econòmic i d’enriquiment personal. Al cap i a la fi, el capitalisme no és una entelèquia, sinó el resultat d’accions i omissions particulars. En el cas de Xile resulta especialment preocupant, com també passa a alguns altres països de la zona, que els malestars i exasperacions no disposin d’un vehicle de projecció, d’una conducció ideològica i política que pugui convertir el disgust profund en una força de canvi. Els aixecaments “antipolítics” solen acabar en mans de cabdills –sovint milicos– que els condueixen fora del sistema democràtic. A Llatinoamèrica hi ha exemples d’això per avorrir.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s