El retorn a la caverna

Trump diu en un tuit que vol comprar Groenlàndia i s’ofèn quan Dinamarca se’n riu de l’acudit. Boris Johnson aposta per un Brexit salvatge i, de manera insòlita, força a la monarquia britànica a que suspengui el Parlament i així fer-lo inevitable. Aquesta és la nova política: crua, descarnada, ridícula, irresponsable i altament perillosa. A mig camí entre l’espectacle que distreu a un públic irritat i una manera autoritària, gore, d’entendre la política democràtica. No són dos casos desgraciats, producte de la dissort. Els votants sabien per qui ho feien –i per això ho feien-, i encara que força extrems, resulten polítics força representatius de les formes institucionals que s’estan imposant arreu amb aquesta barreja d’ideologia de “dreta desacomplexada” i de formes populistes.

Perquè el populisme no és en realitat una ideologia política, és més aviat una “lògica d’acció política”, tal i com el va definir un dels seus principals teòrics. No té ni un precís ni un sol contingut ideològic o doctrinal, sinó que es defineix com un estil d’acció i per l’ús de determinades formes retòriques amb l’objectiu de fer-se amb la “hegemonia”. Per això mateix hi ha populismes situats en tot l’arc ideològic. Clarament hi ha populismes, especialment els llatinoamericans, que s’han conformat com una alternativa d’esquerres enfront de les tradicionals, mentre que a Europa el populisme predomina més aviat en la geometria política del camp conservador, oscil·lant entre la dreta més o menys liberal i la dreta més extrema. El populisme combina un estil polític amb un estat d’ànim. De fet, “populisme” és un terme que ja apareix en Herder, per definir la pertinença a un grup, la qual cosa implica una subordinació de l’intel·lecte a la intuïció nacionalista. Sentit de pertinença que el filòsof alemany no entén de manera passiva, sinó de cooperació activa per a la conquesta de les pròpies metes del grup. Per aquest pensador, ser membre d’un grup significa pensar i actuar d’una manera concreta, a la llum de metes, valors i representacions particulars del món. És pensar d’una determinada manera, el que et fa pertànyer al grup.

Resultat d'imatges de trump Boris Johnson

Els populismes reclamen la recuperació d’una comunitat social i cultural, generalment de caràcter interclassista, que s’ha deteriorat per processos globals de canvi social que han provocat una desestructuració empobridora, ja sigui la globalització, la desindustrialització, les migracions… Es reclama una reacció urgent i massiva davant d’un procés que es creu, ràpid, dissolutiu i orquestrat per les elits dominants en pro dels seus interessos econòmics, polítics i socials. En moltes de les seves accepcions, la nacionalista per descomptat, es pretén la volta a un passat idealitzat i a un predomini dels valors de la comunitat natural. La simplificació resulta sempre una de les seves bases fonamentals. Simplificació en relació a la configuració del “poble” i els seus enemics, així com en les seves propostes polítiques concretes. La retòrica contundent i simple sembla donar resposta completa a les contradiccions que s’afirma voler superar. De fet, la consecució de la “hegemonia” s’utilitza com a sinònim del triomf de la “causa”. Per tant, l’emocionalitat envolta l’obstinació i desborda qualsevol racionalització. Ràbia i indignació com sentiments primaris que creen comunitat, combinades amb entusiasme i esperança posades al servei d’un moviment emancipador i respecte d’aquells líders que l’encarnen. Repugnància per l’altre i sentimentalitat gairebé ingènua cap al “nosaltres”.

La democràcia liberal i el mateix concepte de tolerància són posats en qüestió per la majoria de moviments populistes. La democràcia és un instrument formal per evidenciar hegemonies, despullant aquesta dels seus mecanismes intermedis i de la deliberació com la base de configuració de consensos. Una concepció de la democràcia buidada de política. Es tracta de, a través dels comicis, evidenciar victòries i formalitzar derrotes, convertint tot procés electoral en un plebiscit en el qual es manifesta la voluntat d’un poble en forma de mandat. No és una qüestió d’actuar i promoure els valors i la cultura democràtica, d’acceptació de la diferència, sinó d’utilitzar els sistemes democràtics per ocupar les institucions i actuar a la llum del mandat rebut, amb tics netament totalitaris. La negació de “l’altre” va sempre acompanyada de responsabilitzar-lo, en tant que enemic, com el causant dels mals i frustracions que es puguin patir.

 

Anuncis

One thought on “El retorn a la caverna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s