La matematització de la vida

Hem atribuït tradicionalment el gust per les matemàtiques a individus més aviat peculiars, amb algunes capacitats excepcionals que es requereixen per dominar un llenguatge tan críptic, però amb tendència a mostrar-se estranys i amb actituds socials més pròpies dels geeks, que al del comú dels mortals. Cal admetre-ho, la majoria de nosaltres tenim o hem tingut una relació amb les matemàtiques més aviat superficial i les hem allunyat de la nostra activitat intel·lectual amb el menyspreu que reservem per a allò que malament comprenem. Encara que els seus escassos adeptes i practicants són més aviat una minoria, no se’ls pot negar una capacitat d’influència gran en la nostra societat, especialment en les últimes dècades, ja que el procés de complexitat que ha adquirit la tecnologia -com també les finances-, els s’han reservat un lloc rellevant. Ja fa més de cinquanta anys que es van fer amb el control de la ciència econòmica, la qual la van mudar de ciència social plena d’incerteses, a una ciència exacta amb la vana pretensió de predir amb exactitud el futur, a partir de l’ús de models economètrics molt complexos. Els deixebles de Milton Friedman a Chicago o els “minnesotos” arrogants que van copar l’acadèmia no van aconseguir explicar la realitat, i encara menys fer del nostre món un millor lloc del que havia aconseguit, encara que fos de manera modesta, el keynesianisme.

Potser on el triomf de la visió actuarial de l’economia ha infringit més dolor ha estat en el camp de les finances. La creació durant els anys noranta i en la primera dècada d’aquest segle de productes extremadament complexos, que escapaven a la comprensió de compradors i de venedors a les oficines bancàries -futurs, derivats, swaps, cdos, cds…- té a veure amb la capacitat d’inventar productes financers abstractes per part d’alguns matemàtics a sou dels grans bancs d’inversió. Per a alguns crèduls d’aquesta fe, la interdependència global de la bombolla financera la convertia en infal·lible, i els dirigents de la reserva federal nord-americana, per posar un exemple, brandaven tot això com el seu gran èxit. Quan va arribar la fallida de Lehman Brothers i tot el crac financer que va venir després, Alan Greenspan deia que no entenia com era possible que allò succeís. Si la realitat no responia als models matemàtics previstos, havia de ser la realitat la que s’equivocava.

Resultat d'imatges de matemàticas viñetas

El progrés de la computació a partir dels anys setanta ha anat també de la mà del creixent paper dels matemàtics. Ja al final de la Segona Guerra Mundial, la competència militar dels blocs va induir a establir l’exigència de construir una “extensió cognitiva externa”. El 1971, el naixement dels microprocessadors de la mà d’Intel, va significar un salt qualitatiu important. La informàtica abandonava la seva inicial pretensió de “càlcul” per obrir-se a horitzons més ambiciosos. Es tractava de proveir als sistemes electrònics d’una intel·ligència creixent, de dotar-los de capacitats de “fluïdesa”, de “reactivitat” i  “d’autonomia”. L’objectiu final d’aconseguir el laissez-faire de les màquines, de donar-los l’autoritat per actuar “en el nostre nom i en el nostre lloc”. La gran finalitat cap a la qual es dirigeix ​​”allò digital” és a establir una tecnologització creixent i expansiva de les nostres existències.

Així, l’organització del món, el curs de les nostres existències o la forma de les coses estan cada vegada més determinats per una sèrie de codis matemàtics. Hem penetrat, o hem estat abduïts, tant se val, per una matriu que ens engloba de manera absoluta. El desplaçament de la sobirania cap a la tecnologia ha derivat en una matematització de la vida que dilueix en gran mesura la responsabilitat individual en la presa de decisions. El món es modula de manera binària, i en realitat són els algoritmes que estan darrere de tot el que fem o coneixem, els que determinen en realitat la nostra vida. Aquesta pèrdua de “sobirania personal”, curiosament no es viu com una renúncia a la nostra individualitat o com una minva de la nostra llibertat personal. Ens lliurem amb plaer a l’hegemonia de l’electrònic i ens recreem amb la multitud de “miracles quotidians” que ens aporta la tecnologia. El digital ha esdevingut un mite al que professem una fe religiosa, incondicional, i al qual estem disposats a adorar de manera absoluta. Al final, com va predir Galileu fa uns quants segles, la natura -també la naturalesa humana- segueix o es creu que segueix el llenguatge de les matemàtiques. Cap fenomen escapa al seu poder de descripció. Però tot i la complexitat, la seva lògica és simplificadora i conté només de manera incompleta les pulsions humanes.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s