Ciutats sense comerç

Passejant per qualsevol ciutat s’observa un ràpid deteriorament i tendència a la desaparició del comerç, almenys en el seu sentit tradicional. El nombre de locals buits és creixent i els rètols de negocis en traspàs no deixa d’augmentar. Passa a les zones d’eixample, però també als eixos més centrals de les ciutats, a no ser que es formi part d’itineraris turístics que, aquí, apareix una oferta nova i específica per tal d’aprofitar-se’n, en general poc apte per a autòctons. Els comerços de proximitat que prestaven serveis, proporcionaven qualitat de vida o generaven riquesa i seguretat, en poc temps seran poc més que història. Hi ha qui ho atribueix al profund canvi en el comportament dels consumidors, cada vegada més donats a comprar per internet i a donar vida a les grans plataformes que monopolitzen aquest comerç. Diuen que fer-ho així és més pràctic, o més barat, com si obtenir les coses evitant qualsevol mena de relació amb persones contribuís en alguna cosa a millorar la nostra satisfacció. L’auge de les transaccions electròniques, especialment entre generacions digitals, és una obvietat però no explica per sí sol la declinació accelerada de l’activitat comercial als nostres carrers. Si anem a les zones suburbanes i vies d’entrada de les poblacions, ens trobarem amb tota mena d’oferta comercial i amb molt públic. El que eren polígons industrials, ara s’han convertit en polígons comercials i l’afluència de gent hi és colossal. Hi ha aparcament fàcil, abundant oferta de productes barats, hi podem fer tota mena de compres, supermercats i grans superfícies comercials especialitzades a desdir, hi ha tota mena de marques franquiciades de referència i llocs d’esbarjo i sales de cinema. Els bars ja no són els ancestrals tuguris de “polígon”, sinó cafeteries còmodes i de disseny. La gent ja no arriba al centre de les ciutats per passejar i comprar, sinó que queda en aquestes zones suburbials, les quals són completament iguals arreu i intercanviables. “No llocs” en la gràfica terminologia de l’antropòleg francès Marc Augé.

Resultat d'imatges de locales comerciales cerrados

No és la tecnologia qui està acabant amb el comerç urbà divers i de qualitat, sinó les males polítiques urbanístiques. La compra per internet només està posant els darrers claus d’un taüt fabricat des dels ajuntaments, ja sigui per acció o per omissió. Quan s’atorguen llicències a tota mena de grans superfícies comercials, quan es converteixen els polígons abans industrials ara d’activitats terciàries justament s’està provocant aquest buidat urbà d’activitats. Quan no es protegeix el comerç tradicional, quan es faciliten els lloguers especulatius, quan no es propicia l’associacionisme col·laboratiu dels comerciants, l’efecte és aquest. Per les hisendes municipals resulta molt lucratiu atorgar llicències de construcció i obertura de grans centres comercials, però l’efecte a mig termini és l’empobriment notori del teixit i l’activitat urbana. Quan hi ha eleccions, tothom s’omple la boca en la defensa dels comerciants i la seva activitat, les polítiques que després es fan acostumen a tenir-hi poc a veure. Una ciutat sense botigues, o amb poques i degradades, esdevé un territori inhòspit, empobrit i insegur. Anem perdent l’antiga condició de les poblacions mediterrànies, fetes d’un espai urbà de barreja d’usos, viu i sorollós, per anar cap un model anglosaxó basat en els centres comercials i d’oci instal·lats en el seu perímetre. El món del predomini de l’automòbil i d’afebliment de la interacció social típica de quan la vida es feia en l’espai públic. Fa uns anys, encara que fos de manera tòpica, s’acostumava a discutir sobre el “model de ciutat” que es volia i es promovia. Guanyadora la política dels fets consumats i de deixar de fer al Mercat, com si aquest posseís valors intrínsecs, aquest concepte ja ni tan sols se’n parla en les campanyes municipals.

Mentrestant, els baixos comercials antany tan cobejats, ara s’hi instal·len precaris negocis que operen en el món dels productes low cost, propostes comercials que a cop d’ull es veu clar que es mouen entre la informalitat, la marginalitat i allò que és efímer. En un país tant tradicionalment de botiguers, sembla que aquests hagin tocat a retirada. Afirmen que els seus negocis familiars ja no tenen continuïtat, que els fills no volen quedar presoners d’uns horaris tan exigents. No deixa de resultar cridaner, que molts dels que ocupen el seu lloc, ho fan en horaris gairebé non stop.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s