Tensió narrativa

La política actual és bàsicament espectacle, una activitat teatral on allò emocional i les formes narratives s’imposen clarament als continguts. Ja no hi ha ideologies totalitzadores, tot resulta parcial i la seva funció merament temporal, de fet gairebé momentània. La crisi de la política de representació ha fet que aquesta perdés tot calat, tota profunditat, per esdevenir un ritual que té més a veure amb la telerealitat que amb el poder, entès aquest en el sentit clàssic. El caràcter performatiu de la política es pot atribuir en els seus inicis a la primera campanya d’Obama, el 2007, en la qual aquest en lloc de programa era portador, en paraules de Christian Salmon, “d’una bonica història per explicar”. Amb tot, va ser el populisme llatinoamericà qui va incorporar una infinitat d’elements escènics a la seva representació política, diluint el projecte polític i el seu programa específic entre l’atractiu personal del candidat, el qual va esdevenir omnipresent en la vida dels electors. L’independentisme a Catalunya ha incorporat tots els elements constitutius d’una política entesa ja únicament com un gran procés de comunicació en la qual la generació de nous impactes esdevé fonamental per mantenir una atenció del consumidor-elector, que de natural tendeix a ser més aviat escassa. Així, el polític no es presenta ja tant com poder, sinó com un artefacte creador d’emocions a la manera d’un serial televisiu. No es pot negar que el 21-D actual, com el de l’any passat, la vaga de fam, o bé en el seu moment el 9-N o l’1-O, ocupen un lloc primordial en la creació d’interès i de tensió narrativa.

Resultado de imagen de tensión narrativa

Allò polític resulta cada vegada menys sinònim de “poder”, de capacitat de govern i establiment de normes, i en canvi més un generador de representació gairebé sense poder real. Neopolítica, postpolítica o insoberanía, són termes utilitzats per alguns teòrics per definir una pràctica política que és una narrativa sense programa ni acció de govern plausible. Pel nacional-populisme català, resulta un extraordinari terreny en el que operar, ja que permet fer abstracció i abandonar el principi de realitat que, antany, s’associava a la política. Fins i tot els fets poden ser fixats de manera alternativa. Les possibilitats resulten immenses. Si venim d’un món en el qual democràcia era fonamentalment deliberació per confrontar interessos contraposats, ara ha esdevingut bàsicament distracció. Per això el politòleg anglès Wendy Brown ho qualifica de procés de “desdemocratització”. Cada vegada més, l’èxit o fracàs polític van lligats a disposar d’un bon guionista -Steve Bannon per Trump, David Axelrod per Obama-, algú que construeixi un relat, amb episodis diversos i l’augment continu de la tensió narrativa. L’independentisme català en té uns quants i no sempre amb criteris coincidents. No s’imposa un plantejament polític principalment per la situació de l’economia o per la confrontació d’interessos socials, sinó per disposar d’una capacitat performativa i teatral per fer triomfar una “història”. I sens dubte el nacional-populisme català ha tingut i té una història per explicar, tingui aquesta a veure o no amb el que es possible o amb la realitat. Sembla que l’Estat o bé els grups polítics clàssics no hagin entès aquesta nova significació de la política, que l’independentisme gestiona molt bé. Porta un immens avantatge en la seva conformació comunicativa.

Pot ser que tot plegat no ens porti enlloc, que habitem en un joc que comença i s’acaba en ell mateix. Però no hi ha res més efectista, que funcioni de manera tan atractiva, com és el establir-se, l’aparcar en el conflicte. La tensió i la confrontació oberta han deixat de ser en la política catalana i espanyola, un moment de descontrol momentani abans de recuperar la serenitat, sinó que es tracta és viure permanentment en una tensa provisionalitat. El problema és que es necessiten renovades dosis d’intensitat, i que allò polític s’acabi confonent únicament i exclusiva amb la cridòria i la baralla. Ja resulta difícil imaginar la política més enllà de l’escalada verbal i la crispació, operant sempre al límit i amb un desenllaç imprevisible. Tot plegat, poc més que un mal serial televisiu que, a base de reiteració, acaba per avorrir.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s