Profecies autocomplertes

Continua sense pausa el procés de degradació de la pràctica i la cultura democràtica al món. No justament perquè estiguem davant la substitució de sistemes participatius per dictadures, sinó per la destrucció de la política entesa com a espai d’acomodació d’interessos diferents i contraposats i de resolució de conflictes, per convertir-se en l’àmbit d’expressió teatralitzada d’identitats, testosterones i misèries en lluita. Més enllà del vot, la democràcia és una actitud en la que ha de prevaldre el respecte i la vocació de convivència, objectius els quals exigeixen tolerància, deliberació i voluntat de viure en una societat plural i diversa. S’està imposant el que ara s’anomenen democràcies il·liberals. Es mantenen les formes, però desapareixen els continguts. Quan es contempla la fotografia dels dirigents del G-20 que fa poc s’han reunit a Buenos Aires, resulta més que preocupant veure quins són els actuals dirigents mundials. L’encaixada efusiva i esportiva entre Putin i el príncep saudita Mohamed Bin Salmán, resulta significativa i inquietant en relació al món actual i el que ens ve. Haver de dir que del més confiable que hi havia en aquesta reunió són Merkel o Macron, resulta força indicatiu de que ja estem sota mínims. El totalitarisme, encara que sigui en una versió soft o fins i tot postmoderna avença amb notòria força i, el què es pitjor, ho fa a través d’un vot popular que creu expressar així els seus diversos malestars.

Resultado de imagen de reunión g20 argentina Putin y Salmán

L’eclosió fulgurant de Vox a les eleccions andaluses ha provocat l’evidència de que el populisme dretà extrem, també serà present a partir d’ara en l’escenari polític espanyol. Una versió més aviat rància i tradicional la que ha emergit aquí, similar al Front Nacional francès, que no pas amb les formes i discurs més “moderns” en què apareix en altres països europeus. Xenofòbia, sexisme, formes autoritàries, desmuntar l’estat autonòmic, limitació de llibertats… com a grans signes d’identitat i idees-força. Vot refugi per expressar pors, malestars i odis primordialment per les classes mitjanes temoroses i que pretenen tancar-se en una identitat ancestral imaginària. Les causes són moltes i diverses i seria necessari més espai per avaluar-les. El cansament pel predomini de la política clientelar del PSOE a Andalusia en seria una, com també els efectes no superats de la crisi econòmica, la recepció d’immigració, el debilitament del Partit Popular com a contenidor de vot de totes les dretes que es fan i es desfan, o bé estratègies de campanya que són perquè s’ho facin mirar. Però sens dubte ha pesat, i molt, el tema polític de Catalunya. Una qüestió massa temps oberta i sagnant, que ha acabat per generar reaccions identitàries de signe contrari a les que s’expressen a Catalunya.

Durant anys, una bona part del discurs sobiranista català ha descansat sobre arguments que, per activa o per passiva, significaven una notòria desqualificació de “allò espanyol”, tot destil·lant unes ínfules de superioritat que, lògicament, acaben per ofendre. No seré jo qui justifiqui les reaccions primitives que ara s’expressen, però en tot cas es produeixen en un substrat en el que alguna cosa hi té a veure el discurs independentista. “Espanya ens roba”, “Espanya és franquista”, “els andalusos són uns eterns subvencionats que viuen del PER”. El supremacisme no és només una perversió moral, és que crea efectes malignes. Per una part de l’independentisme els resultats andalusos no fan sinó confirmar que “ens hem d’anar”, “no tenim res a veure amb aquesta gent”…, i s’indignen quan se’ls hi retreu que, home, alguna cosa deuen tenir a veure en l’origen d’aquesta reacció, tot culpant com sempre als socialistes i a la “banda del 155”. S’ha de ser molt ingenu, o tenir molta mala fe, per pensar que tanta supèrbia i menysteniment acabaria sortint gratis. Els espectacles setmanals de Rufián al Congrés de Diputats, per posar un exemple, creen molt brou de cultiu per a Vox i plantejaments similars. Justament, s’ha pretès crear aquesta reacció per fer “insostenible” la continuïtat a Espanya. Profecia autocomplerta se’n pot dir. A molta gent els fa gràcia. Però des del punt de vista tant ètic com polític, el que fa el tuitaire d’ERC o d’altres, no és millor que el què diu ho fa Vox. De fet, són més idèntics del que voldrien. I es necessiten.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s