Steven Levitsky-Daniel Ziblatt. Cómo mueren las democracias

Si abans les democràcies fracassaven degut a cops d’estat militars, des de fa un temps sobre tot ho fan elles mateixes. Com demostren nombroses eleccions europees, llatinoamericanes, els Estats Units de Trump, o més recentment el Brasil de Bolsonaro, el debilitament i falsejament de sistemes plenament democràtics l’encapçalen líders electes. El retrocés de la democràcia, doncs, ara comença a les urnes. Els molts i diversos malestars de la ciutadania els porten a fer opcions que només representen una aparença de democràcia –eleccions-, però que aspiren a llimar-la fins a buidar-la de contingut. El procés pot resultar per molta gent gairebé imperceptible, ja que el buidat dels valors que eren compartits fa de manera subtil i, en cap cas, apel·lant a la constitució de cap dictadura. Ja ens va advertir Thomas Mann a mitjans del segle passat, que el feixisme retornaria a Europa i als Estats Units amb la bandera de la llibertat, cosa que de fet, el pot fer molt més perillós. Perquè democràcia és sobretot una cultura i una manera de comportar-se i entendre el món, més que no pas un tema merament electoral. La democràcia és deliberació i és respecte. Ha de ser l’administració civilitzada de la diferencia, l’àmbit d’acord d’interessos diferents i sovint contraposats. De tot això parla aquest llibre d’aquest politòlegs de la Universitat de Harvard, de com les democràcies funcionen millor i sobreviuen durant més temps quan les constitucions s’apuntalen amb normes democràtiques no escrites. La tolerància mútua o l’acord entre els partits rivals a acceptar-se com a adversaris legítims en serien dues de fonamentals.

Resultado de imagen de como mueren las democracias

A Cómo mueren las democracias (Ariel, 2018), Steven Levitsky y Daniel Ziblatt, analitzen a partir de la història del sistema polític dels Estats Units, com ha estat possible un fenomen tan contrari en aquella cultura política com és el triomf de Donald Trump a les eleccions del 2016. Justament consideren que el sorgiment de un candidat extern a la maquinaria del Partit Republicà el que ho facilita. Les maquinàries dels partits, tan denostades tenen una funció positiva com és la d’evitar els extremismes. Això no tant per una qüestió de grandesa política, sinó per que han convertit en virtut l’alternança, la qual és enemiga de fer terra cremada i practicar comportaments de bandositat. El món mediàtic –bàsicament la Fox-, les fundacions de dreta extrema i tota mena de telepredicadors ultraradicals han acabat per dominar al Partit Republicà, el qual ha acabat per promoure una cultura del conflicte “terminal” continuat enfront dels adversaris, que els porta a comportar-se de manera autòcrata. Es perd el respecte per l’adversari, esdevingut en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat i qualsevol possibilitat de derrota és atribuïda a un possible falsejament electoral. Una vegada al poder, no es practica cap mena de “contenció institucional”, sinó que s’utilitzen les prerrogatives institucionals de manera desenfrenada. El què el politòleg Eric Nelson ha definit com a “cicle d’extremisme constitucional creixent”. Ja no es tracta de ser transversal políticament, si no de definir un clar camp d’exclusió, tot recuperant valors de negació de l’altra més aviat medievals. El resultat, una democràcia buidada de contingut i una societat fracturada. Una anàlisi lúcida i eloqüent que parteix dels EEUU, però que és vàlida i present a Europa, a Espanya, a Catalunya…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s