Stefan Zweig. Fouché

Aquest és un magnífic retrat d’un personatge que representa, millor que cap altra, l’activitat política política entesa només com un exercici d’ambició personal i la pràctica de la intriga com una de les belles arts, exercida no només com a mitjà, sinó amb una autèntica passió que n’acaba per fer una finalitat. Aquesta és la biografia del política faltat de qualsevol escrúpol o de consideració o límit moral. La política portada a l’extrem com a art de la seducció, l’engany i la trampa, que converteix en un mer aprenent a la figura de Maquiavel. L’instint de poder portat a les darreres conseqüències, l’ocupació del poder com a principi i final de qualsevol pulsió política. L’exageració d’allò que “la fi justifica els mitjans”, justificant qualsevol comportament. La política entesa com una activitat no tan pública, sinó que s’exerceix en una penombra des de la que no es tracta no tant de ser entès, com de ser temut. El cinisme com la culminació de les habilitats humanes per gestionar i disposar d’allò públic. Joseph Fouché va viure les diverses fases de la Revolució Francesa, el període napoleònic i la restauració monàrquica a la França a cavall dels segles XVIII i XIX, i no només hi va sobreviure, sinó que en totes les seves fases va aconseguir acabar per moure els fils del poder i, en general, controlar el ministeri de la policia francesa. En un temps en que tots els que ocuparen el poder, tard o d’hora, eren víctimes dels canvis sobtats dels temps, ell sempre va surar i, com es diria ara, es va “reinventar”. Capellà que va renegar de la seva condició als inicis de la Revolució, va començar estant amb els moderats per acabar en el sector més radical, sabent-se posicionar sempre dins el sector hegemònic. Va aconseguir portar a la guillotina al mateix Robespierre. Tot i que en desconfiava, es va convertir en imprescindible per Napoleó, fent servir la mateixa Josefina de confident policial, i quan va convenir el va trair per facilitar el retorn de la monarquia. Un itinerari brutal!

Resultado de imagen de stefan zweig fouché

Aquest no és justament un llibre recent, però es llegeix amb el mateix interès que si ho fos. Va ser escrit el 1929, per un dels intel·lectuals europeus més interessants de la primera part del segle XX i un dels millors especialistes en el gènere de la biografia. Zweig representa bé la millor cultura centreeuropea que va patir l’encalç del totalitarisme. Jueu, ell i la seva dona es van suïcidar al seu exili brasiler, el 1942. A Fouché. Retrato de un hombre político(Acantilado, 2018), l’autor vienès retrata de manera excepcional un personatge que sembla més digne de la ficció que no pas de la història. Descriu, amb un cert humor, la pràctica conspirativa i malèvola de la política, justament per combatre-la. Tot i que ens separen dos segles del personatge, en la lectura de la seva acció, viaranys i recorreguts, ens veurem constantment temptats a veure-hi reflectides actituds i a polítics ben contemporanis i probablement propers. Una lectura divertida, entretinguda i molt pedagògica sobre la política i sobre la falta d’escrúpols que massa sovint l’acompanya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s