Éric Vuillard. El orden del día

Literatura i història casen de la millor manera possible en aquest  llibre. Tan subjugador com artefacte narratiu com ho és en la seva vessant de reconstrucció de les bambolines d’una època on la capacitat per la misèria humana va arribar al zenit. Una novel·la sobre l’ascens del nazisme, les pretensions expansionistes i especialment sobre les relacions que va establir amb els grans industrials alemanys, els quals no dubtaren en recolzar un règim que els havia de proporcionar “l’ordre social” necessari per continuar i expandir la seva activitat productiva. Una alta burgesia que tot i repugnar-li les maneres de plebeu de Hitler, no va dubtar de proporcionar-li abundant finançament per a la campanya política que li acabaria per donar el poder absolut, ja que els comptes de resultats de les seves empreses millorarien enormement amb el bel·licisme que els prometia practicar. També es relata el pla del nazisme per ocupar Àustria i així complir el somni de creació de la Gran Alemanya. Un pla aquest que va comptar amb el silenci còmplice de gran part dels governs europeus, els quals creien que amb Àustria i Txèquia es feien unes concessions que donarien satisfacció als impulsos imperials que exhibien els “nous bàrbars” que havien ocupat el cor d’Europa. Creien que contenir el “perill roig” que venia de l’Est, bé o mereixia.

Resultado de imagen de eric vuillard el orden del dia

A El orden del día (Tusquets, 2018), Éric Vuillard elabora un mecanisme literari de gran eloqüència i precisió per dibuixar el mercadeig i els interessos vulgars que s’amaguen darrera ideologies que afirmen ser portadores de grans ideals emancipadors, de com les falsedats han primat en el relat polític des de fa molt temps i no són privatives d’ara, de com en política internacional es pot confondre el valor de la prudència amb el defecte de la passivitat covarda. Un llibre breu, fet d’una prosa concisa. Un seguit de quadres contundents que conformen el puzle d’una època i de les seves misèries. Un llibre tan suggerent des del punt de vista formal com del seu contingut. Una evidència més de que els premis francesos Goncourt, no se solen repartir gairebé mai en va.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s