El comerç del dolor

La informació que rebem ens va conformant com a ciutadans i com a persones. Per això a les societats lliures i democràtiques rebre informació veraç, plural i contrastada es considera i està tipificada a els constitucions com un dret fonamental i bàsic. Justament, la possibilitat de disposar de fonts diverses per a informar-nos i la bona pràctica periodística de separar curosament el què és informació del què és opinió, ens facilita el ser ciutadans lliures en la mesura que ens podem fer la nostra pròpia opinió sobre les coses. No es tracta que ens transmetin visions uniformes i tancades, que això seria adoctrinament, sinó que se’n proporcionin els elements que ens permetin extreure a cadascú de nosaltres les pròpies conclusions. La llibertat de pensament i opinió precisament descansa sobre el coneixement de fets veraços, els quals la professió periodística s’ocupa de donar-los contextualitzats tot establint una seqüència de causalitats que atorguen significació als fets. Els esdeveniments aïllats no son ni ens proporcionen informació, no ens doten de coneixement ja que sense el component articulat i explicatiu són purament anecdòtics i fan poc més que distreure’ns, quan no abonar xafarderia i curiositat poc sana. Les persones tenim dimensions múltiples. Necessitem estar informats de manera seriosa i profunda per exercir com a ciutadans, però també podem ser donats a la banalitat, a la superficialitat o a la morbositat en relació a coses que succeeixen en el nostre entorn. Sempre hi ha hagut alguns periodistes i alguns mitjans que han jugat a focalitzar els drames, les tragèdies, els fets delictius, els escàndols…, per fer comerç amb un cert atractiu inconfessable que té la crònica negre o de successos tot emparant-se en la justificació no contrastada de que, “és el que vol el públic”.

Resultado de imagen de telebasura

La professionalització del periodisme i els codis ètics i deontològics dels mitjans i la professió van ressaltar, almenys els darrers cent anys, que només havia de ser material comunicatiu allò que proporcionés informació rellevant, necessària, per a la ciutadania i que hauria d’abstenir-se de fomentar interessos malsans o de satisfer el cert interès d’alguns per la tafaneria insubstancial, especialment quan conté elements de sang i fetge. Imperava aleshores el concepte de la informació entesa com a servei públic y de mecanisme de preservació i foment de comportaments i valors ètica i moralment defensables. La recreació en els detalls de les misèries humanes no “informa”, sinó que contribueix a fer-ne un espectacle, un passatemps que indueix a visions truculentes de la societat i comportaments més aviat malaltissos. A les darreres dècades, els impactes comunicatius (no crec que se’n pugui dir informació) s’entenen com una mercaderia i el públic al que va dirigit, ja sols se’ls veu i se’ls tracta com a consumidors. Tota porqueria indecent amb la que es mercadeja a les televisions i internet sobretot, però també a ràdios i premsa escrita es justifica en nom de l’audiència. Quan hi ha fets especialment desgraciats o luctuosos, sembla que gran part del mitjans fan festa grossa i ens donen tota mena de detalls sobrers i innecessaris per tal d’activar una morbositat indecent revestida d’emocionalitat. No aporta res, no farà disminuir fets luctuosos i tampoc ens fa millors. Pur comerç.

El tractament del tràgic i brutal assassinat d’un nen a la província d’Almeria, per la immensa majoria dels mitjans, ha estat excessiu, impúdic, escandalós i ha tingut més a veure amb la pràctica de la pornografia a partir dels successos, que no pas amb la informació; especialment evident això quan la troballa del cos del nen havia esvaït qualsevol possibilitat de que fos viu. Exagerat el temps que s’ha dedicat al tema i especialment desafortunat el contingut i el to de la majoria de mitjans, i no han estat una excepció els de titularitat pública. Fer espectacle amb el dolor profund que genera un fet tan tràgic com aquests no contribueix a res de bo, com tampoc mitiga per a res el sofriment inimaginable de pares i familiars. El dol es mereix i requereix de privacitat. Certament la condició humana genera de vegades actes de maldat brutals, però ni és periodisme exhibir-ne impúdicament els detalls, ni ens fa més humans consumir-los amb fruïció.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s