La “uberització” de la universitat

Ja fa temps que la precarització laboral progressa gairebé en tots els àmbits afavorida per una cultura empresarial que l’empeny i una legislació laboral que l’empara. Les empreses operen com si l’èxit radiqués en constituir-se en estructures etèries sense gairebé treballadors fixes. Curiosament, com més es parla de la importància del capital humà, del coneixement i de fer una adequada gestió del talent, més es laminen els llocs de treball estables i encara més es redueixen les remuneracions salarials. Quan no hi ha seguretat ni plena ocupació s’aprofita l’avinentesa per agenollar empleats, tot convertint costos que eren significatius i fixes en variables i minvants. Diuen que és per tenir major capacitat d’adaptació als canvis i per ser més competitius, però en realitat és per fer una distribució diferent del ingressos i mudar de destí les retribucions salarials. És la lògica del món neoliberal, un joc de “trilers” en el que no s’estalvia, sinó que senzillament es fa un repartiment diferent dels recursos.

Resultado de imagen de precarización universidad

També les universitats ja fa temps que han anat evolucionant cap al mètode del low cost, no per ser més barates o accessibles econòmicament pels estudiants, sinó perquè en el marc de la seva crisi institucional i sobre quina ha de ser en realitat la seva funció, també s’hi ha acabat per imposar una general cultura del simulacre. La no-ideologia dominant ja fa temps va començar a posar en dubte que aquestes institucions tinguessin la funció de proporcionar formació intel·lectual sòlida i promoure el coneixement, en nom que la seva aportació havia de ser professionalitzadora, formant només empleats en funció de les demandes específiques de l’economia i del mercat laboral. Una visió força pobre sobre el saber i sobre la condició humana, val a dir-ho. Així, es van anar creant tota mena de titulacions que poc tenien a veure amb àrees de coneixement, en les quals juntament amb una afluència massiva de gent preparada per ser-hi i molta d’altra que no, se’ls proporcionava un cert coneixement aplicat –pràctic, en diuen- que garanteix sense gaire esforç sortir amb un diploma tot mantenint notables nivells d’ignorància. Es poden fer les matisacions que es vulguin, però les universitats ja fa temps que excel·leixen més com a entreteniment per a postadolescents i  expenedoria de titulacions, més que no pas com a llocs exigents on accedir a una bona formació intel·lectual.

En el procés redefinidor de les institucions universitàries, el menysteniment i el poc valor atorgat al professorat –ara se’n diu PDI, com si fos una malaltia exòtica- ha estat clau. Cada vegada és menor el personal universitari que disposa de les condicions salarials i contractuals per viure amb dignitat d’aquesta feina i poder-ho fer a temps complert. La figura del professor associat, exageradament mal pagat i sense continuïtat, és ja a hores d’ara dominant a les universitats catalanes i espanyoles. Les ments pensants, no valoren els efectes d’això sobre l’activitat docent, perquè aquesta funció ha perdut qualsevol significació en un món en el que predomina el coneixement superficial i descontextualitzat, la trivialitat tecnològica i la marca personal que et pugui facilitar empleabilitat.  Tot l’estalvi en costos de docència –jo en diria empobriment- no abarateix preus, ja que el que es fa es desplaçar els recursos cap al màrqueting i cap a la conformació de denses i costoses estructures de gestió. I això succeeix gairebé per igual a les universitats privades, algunes de les quals ja van néixer amb aquesta cultura malgrat la bona reputació de la que gaudeixen, però també és la dinàmica de bona part de les universitats públiques, a les que els recursos que s’hi destinen no han fet sinó anar minvant. En aquestes últimes, a hores d’ara el 60% dels professors són contractats i només el 40% funcionaris. Gairebé la meitat dels contractats ho són en la categoria d’associats, amb salaris que oscil·len entre els 300 i els 600 euros mensuals. En el liberalisme digital en el que estem instal·lats, poc valor es dona al coneixement i a la creació de continguts com evidencia com es tracta als que hi operen. En el món Uber, només importa la plataforma i tot esdevé lleu, aparent, efímer i truculent.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s