La pèrdua del respecte

Quan la noció de llibertat maldava per obrir-se pas a Europa enfront de la llarga nit de subjugació, pensament únic i obscurantisme medieval, filòsofs i pensadors il·lustrats van recórrer a la conformació del concepte de “tolerància”. La tolerància impulsava una actitud nova que significava acceptar que haurien de cohabitar religions i punts de vista diferents i que seria bo estalviar-se la negació de l’altra, la confrontació oberta i la violència. Era un pas en la bona direcció. Tolerància no tenia connotacions positives en relació a compartir o a aprendre de l’altra. Era acceptar, sovint a contracor i mantenint distàncies, l’existència del diferent. L’aprofundiment en la cultura democràtica i de llibertat en els dos darrers segles, ha portat sovint a anar més enllà de les restriccions que conté el concepte de tolerància, tot considerant la diversitat ideològica, cultural política o religiosa com un aspecte positiu de riquesa i pluralitat on les divergències que no es llimen en els processos d’interrelació es dirimeixen políticament, obviant qualsevol actitud de supremacisme i donant per acceptada una ja convertida en elemental noció de “respecte”.

Resultado de imagen de respeto viñetas

Sembla però que la conquesta social i cultural del “respecte” es troba en una franca crisi i es recula de nou cap a l’estadi més primari de la “tolerància”, després del qual i en regressió tornaríem a l’estat medieval de veritats úniques imposades. El moviment independentista a Catalunya ha fet una deriva molt clara en aquest sentit. És força obvi que la societat catalana està profundament dividida en relació a la concepció del país i sobre el seu futur polític. La negació d’això i atribuir-se la totalitat de la catalanitat, a més de resultar irreal resulta ofensiu per a la meitat llarga de la població que no comparteix aquests objectius i encara menys estratègies per arribar-hi que, com a mínim, resulten una tant excèntriques. No es respecta a l’altra, i encara menys se’n reconeix la seva existència més enllà de l’insult o la desqualificació. Se’l tolera, sempre que no pretengui sortir dels reductes al que se l’ha reclòs i de l’ostracisme al que se l’ha condemnat. Sense reconeixement de l’altre –dels altres- no hi ha sortida civilitzada a punts de vista i interessos contraposats. El dia que ERC, per posar un exemple, accepti, “reconegui” i es reuneixi amb Inés Arrimadas i amb Ciutadans que són la força més votada al Parlament de Catalunya, demostraran una altura de mires i una voluntat integradora que semblen lluny de voler assumir.

No hi va haver respecte en l’estratègia que va portar a la consulta de l’1O, feta contra tota cultura parlamentària democràtica, i encara menys n’hi va haver en una gestió posterior d’uns resultats al pretendre convertir-los en un mandat (inqüestionable, deien) per proclamar amb nocturnitat, sense debat parlamentari i de manera unilateral, una república “non nata”. Mantenir el país en una ficció  va conduir a la pèrdua del seu autogovern i va produir un dany irreparable en la imatge i credibilitat de les seves institucions. Es una falta de respecte a la intel·ligència quan es força el llenguatge per modular interessadament la percepció de la realitat –exili, franquisme, dir que es falsejen els resultats electorals…-, com n’és una falta també a les institucions i a ells mateixos, quan l’entorn de Puigdemont converteix la legítima possibilitat d’articular un govern en una mena joc dels disbarats, pretenent investidures telemàtiques o inventant sobre la marxa ocurrències jurídiques fora de l’Estatut i del sentit comú. Es falta també al respecte de la ciutadania quan es divideix el país en dos bàndols, quan es confon el que es desitja amb el què és possible o quan es fa una apropiació, durant anys, de l’espai públic, el qual no es concep com un àmbit justament divers, plural i compartit on tothom s’ha de poder sentir còmode, sinó com un espai de domini absolut i d’aixafament de tota possible discrepància. Algunes places públiques s’han gairebé privatitzat i semblen voler simbolitzar la superació de tot el que no sigui l’idèntic, la desaparició de tot vestigi de l’altra. No hi ha grandesa ni victòria en l’aniquilació, només feblesa i empobriment.

 

Anuncis

3 thoughts on “La pèrdua del respecte

  1. El poder polític i jurídic de l’Estat esta disposat a TOT, i per tant Catalunya te un problema, i hem de ser capaços de trobar solució. La política es bàsicament pacte i fer Art de lo possible. Entenc que no podem renunciar a lo impossible, i per tant s’ha de seguir insistint en la noble voluntat d’un poble a tenir Estat propi. Crec que ara hem de fer un pas enrere i no dos. L’Estat ens ha derrotat en la batalla però no en la guerra, i hem de ser prou intel•ligents com per poder acceptar la derrota. Cal nova gent, nous lideratges, els que tenim estan esgotats a la presó o forçats al voluntarietat de l’exili. Estem esgotats de tanta estratègia i de tanta retòrica que no deixa que el 155 es desconvoqui, i que necessariament hem de posposar les nostres voluntats nacionals per recuperar les nostres Institucions. Si, el poble és molt més intel•ligent del que alguns politics voldrien que fos. No és sumis i tornarà a revifar de les brases i no de les cendres. Cal valentia per acceptar la derrota i tornar a albira una victòria. No defallirem. Seguirem incidint amb perseverança l’objectiu que molts desitgem i que ara no es dona les circumstàncies per arribar a conquerir. Jo dimiteixo de tota opció política per donar pas al nou President del Parlament, que sigui capaç de trobar nova gent que recondueixi l’aspiració nacional de Catalunya. Que tinguem sort. Endavant i força

    Àlvar Roda

    M'agrada

    1. No has llegit l’article, oi? Quan parles del la “noble voluntat d’un poble”, on deixes a tots els catalans que no tenen aquesta “noble” voluntat? No, definitivament no has llegit l’article. O, el que és pitjor, no has volgut ni tan sols meditar sobre el que diu.

      M'agrada

      1. De fet, Blanca, no era una resposta directe a l’article del Josep, és una opinió que en part esta basada en el respecte mutu. No soc d’aquells que creu en les raons, però estaria bé que el respecte tingui el seu origen en el raonament i el diàleg. Si, he llegit i entès l’article del Josep que és una persona de referència intel•lectual i per mi bon amic. El respecte.. com el perdó son termes que comporten actituds de generositat ambdues parts. Gràcies per la teva resposta i estaré a cas de totes les opinions

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s