La derrota de la política

Fa unes setmanes vaig titular un article “l’atracció de l’abisme”. No pretenia ser res més que una metàfora sobre el risc a prendre mal. No m’imaginava fins a quin punt l’impuls cec de dirigents polítics i líders d’opinió ho convertirien en una realitat. La data emblemàtica del 1-O ha superat amb escreix les pitjors sensacions i temences que alguns teníem, també les expectatives d’uns altres. El clima d’enfrontament, el desfermament d’odis i els esclats de violència física i moral han portat les coses a un punt que ja sembla de no retorn. Probablement l’extremisme irreflexiu d’ambdós cantons té les coses allà on les volia i somriuen de manera displicent. Aquesta dinàmica boja era evident que acabaria malament i, de continuar així les coses, no som enlloc. La mobilització de diumenge va tenir una dimensió brutal, encara que com referèndum no va arribar a ser més que un simulacre. El Govern de l’Estat va respondre, com de costum, de manera autista. No va entendre que la dimensió del moviment aplegat per les seves actuacions maldestres anava força més enllà de l’independentisme. Com no va entendre com es fan i que signifiquen les mobilitzacions en temps d’internet. Va confrontar una actuació “analògica” enfront uns manifestants armats amb instruments “digitals”. Per l’independentisme, construir un relat hegemònic dels fets era força senzill: imatges impactants, efecte viral multiplicador, mitges veritats, creació de fortes sensacions i emocions… En aquests temps, l’origen i la veracitat de les coses importen més aviat poc.

Jo crec que ja no és moment d’analitzar causes, “culpes” i qui ha fet què o no ho havia d’haver fet. És perdre el temps, perquè ja ningú escolta res que no sigui a ell mateix o la música dels “seus”. Crec que algú hauria de trencar amb una deriva que ens pot portar a situacions molt doloroses, sinó directament tràgiques. El Govern de la Generalitat, l’independentisme i tota aquella gent que s’han mobilitzat contra la brutalitat policial i la democràcia se senten ara guanyadors i dubto molt que estiguin per fer un pas enrere, tot i que l’haurien de fer. Enfront, el Govern de l’Estat, i el darrer discurs del Rei n’és una bona mostra, com que creu tenir la veritat jurídica i administrativa, accepta l’envit i dobla l’aposta. Continua sense entendre que, agradi o no, el tema necessita ja no per resoldre’s sinó només per apaivagar-lo, un itinerari polític. Ni la DUI ni l’aplicació de l’article 155 de la Constitució resoldran res. Només en sortirà un augment del nivell de la confrontació, episodis de violència creixent i molts perjudicis per a la societat catalana -també l’espanyola-, mentre es dinamiten les institucions d’autogovern i, el que és encara pitjor, un mínim esperit de convivència. Si fem ja ara inventari del desastre, qui més qui menys ha perdut en el camí de El Procés un cert nombre d’amics, coneguts i saludats. No és aquest un tema menor. Això fa dies que ha deixat de ser una “festa”.

Resultado de imagen de independentismo catalan viñetas

Sí, el preu pagat ja fins ara moral i èticament és immens, encara que els sectors més mobilitzat no en siguin gaire conscients. L’èpica acostuma a anar acompanyada d’un estat d’embriaguesa emocional on es mesura poc el cost i el benefici, encara menys els danys col·laterals.  Jo confiava, equivocadament val a dir-ho, que la nova esquerra catalana i espanyola fes d’element moderador, de ròtula, i arribat el cas exercís de pont i de mediació. Sigui pel que sigui, ha deixat de ser part de la solució per esdevenir part del problema. Ha donat una musculatura a les mobilitzacions independentistes, tot reforçant el seu component vagament “revolucionari”. Intueixo que a hores d’ara, la dinàmica de la revolta està fora de control de les institucions catalanes que la van promoure, i si algú marca el ritme, ben segur que no és la gent ni els plantejaments més ponderats. Tampoc al govern de l’Estat semblen emergir actituds d’obertura i transacció realista. A hores d’ara, a banda d’algunes personalitats aïllades, només veig al PSC com a formació que es troba en situació de poder assumir un paper intermedi i mediador, de plantejar propostes al marge de la dinàmica política actual que permetin aturar primer aquest procés autodestructiu i enfilar després una sortida, per difícil que sigui. Potser no l’avalen els resultats electorals dels darrers temps, però si una trajectòria històrica que l’habilita a demanar la deposició d’unes armes que van deixant de ser només metafòriques, per entrar en el camí de la moderació i de la negociació. Caldria un gest polític fort i profund que canviés el terreny de joc, tot emplaçant a la societat catalana a una recuperació del sentit de responsabilitat de la que, clarament, n’han estat faltats els seus dirigents, tant catalans com espanyols.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s