Precarietat

La empreses modernes són essencialment marques, amb estructures molt lleugeres, tenint en compte la seva grandària operativa, consistents bàsicament en unes seus centrals on es concentren la direcció, l’I+D i el màrqueting. De fet, el terme “treballador” ja no s’utilitza fa anys a les empreses -tampoc molt en els partits polítics-. No és tant una qüestió de consideració o de respecte, com d’establir una regla bàsica: les empreses han deixat de tenir responsabilitats sobre els seus empleats. Són ja llunyans els temps en què les empreses, encara que fos a través de fórmules paternals, es consideraven una gran família amb certes obligacions cap als que en formaven part. L’antiguitat d’una empresa es considerava com un important valor de reputació i en les èpoques crítiques es mantenia l’ocupació fins on es podia a costa de reduir els beneficis de la societat. Els acomiadaments eren una desgràcia i un recurs extrem, i ja no diguem el tancament. Els dividends no és que fossin secundaris -no ho han estat mai-, però tenien la plasticitat de adaptar-se a les conjuntures canviants. Les condicions de treball eren dures i els salaris baixos, però en contrapartida hi havia algunes seguretats que en el capitalisme postmodern s’han perdut. El llenguatge s’ha adaptat. Les escoles de negocis van introduir primer el concepte de recursos humans, com a terme genèric i impersonal, per passar després al concepte més elevat: capital humà, en el qual els individus que en formen part ja tenen la condició fictícia de “col·laboradors”. Ara, acomiadar persones ja no és una acció ominosa d’últim recurs, sinó que es branda amb orgull per part dels nous monjos del capitalisme formats en els cenobis de les escoles de negocis. És un distintiu de lideratge i d’eficiència utilitzant “processos de readaptació a les necessitats de capital humà” i de benchmarking per a guanyar competitivitat. Pura poesia! Llàstima que els nombrosos treballadors acomiadats amb EROS a costos baixos gràcies a la renovada legislació laboral feta per combatre “les rigideses” del mercat laboral i guanyar “flexibilitat”, no ho visquin d’aquesta manera.

Resultado de imagen de precariedad laboral

En qualsevol cas, la conversió de molts antics empleats en treballadors autònoms que presten serveis a les empreses sense càrrega laboral interna, ha estat una via que continua encara avui dia el seu procés d’expansió. Hi ha hagut en els últims anys una autèntica explosió de creació de microempreses que no són més que formes ineludibles d’autoocupació i que tenen un component evident d’autoexplotació per poder tirar endavant. Dependre de les comandes de grans empreses és tenir la seguretat de sols poder facturar amb uns marges molt reduïts. Un extrem bastant particular i abundant de les noves formes organitzatives del treball en el capitalisme postmodern són les cooperatives de treball que tant ha proliferat en les restes de producció tèxtil en el món occidental o també en el sector de manufactura de la carn. Treballs que necessiten mà d’obra intensiva i que es contracta i descontracta de manera senzilla i sense costos. Un capitalisme que no fa sinó incorporar els valors del model asiàtic d’exportació: sobreexplotació sense responsabilitats de cap mena.

Probablement és el concepte de “emprenedoria” el que ha patit i pateix més abusos de reiteració en els últims temps. El que tenia d’interessant s’ha acabat deformant tant, que ha acabat convertint-se en un terme gairebé odiós. Tot és emprenedoria. Crear la ficció que qualsevol “idea” pintoresca és susceptible de convertir-se en un negoci és forçar una mica les coses, com ho és pensar que una bona idea, pel fet de ser-ho ja és susceptible de convertir-se en una empresa d’èxit. De fet, la major part dels projectes “emprenedors” fracassen, aquest és el seu destí, com no és menys cert que els que sobreviuen no deixen de ser auto-ocupació generalment mal remunerada, fins que ja no són ni això. Aquesta és la realitat. Confondre als joves induint-los a emprendre com si això estigués a l’abast de tots i tothom tingués les habilitats i capacitats per a fer-ho, és una irresponsabilitat que només condueix a la frustració i l’endeutament. És un engany. L’emprenedoria s’ha convertit en un element més de la no-ideologia imperant. Que cadascú es resolgui el seu futur en un món on ja no hi ha feina segura, mitjanament ben remunerada i amb continuïtat.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s