Calor

Aquest estiu estem patint a Europa una onada de calor que no té gairebé precedents, combinada amb una sequedat intensa que ha convertit fins i tot les zones altes del continent en un autèntic secarral. El temps que fa, ha estat sempre un tema de comentari recurrent a totes les societats i una gran excusa per a la conversa. De manera natural solem tendir a l’exageració i solem trobar extrem sempre allò més immediat, sigui el fred o la calor, la molta pluja o la seva absència. Més enllà, però, de la impressió personal immediata sobre les majors o menors sensacions de fred i calor, de sequera i pluja, de vent i de neu, les dades estadístiques de la climatologia no enganyen. Ja fa temps que hem entrat en un cicle en el que predominen els fenòmens meteorològics extrems –que solen ser portadors de malvestats diverses-, amb un augment notori de les temperatures mitjanes i amb pluviositats menors i més concentrades. El clima ja fa temps que canvia i els seus efectes es deixen notar, i més que ho faran. Hem viscut dècades mirant capa a una altra banda, i atribuint els fenòmens meteorològics més àlgids i l’augment de la calor, al caràcter canviant i inclús atzarós que sempre ha tingut la climatologia. Inclús quan la ciència ens diu i ens explica que estem davant d’un poderós i transcendent procés de canvi climàtic que podria acabar per fer inhabitable una bona part del nostre món, hi ha qui s’aferra al negacionisme per tal de no haver d’afrontar els importants reptes que l’escalfament global ens imposa, i ja amb molt poc marge de maniobra.

Resultado de imagen de canvi climatic

Els acords internacionals per combatre l’escalfament global tot disminuint l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que el provoquen, han estat difícils d’obtenir, insuficients en els compromisos i escassament respectats a l’hora d’aplicar-los. El protocol de Kyoto de 1997, i que no va entrar en vigor fins el 2005, era benintencionat alhora que amb una ambició insuficient. No podia ser gaire exitós en la mesura que els principals emissors de gasos –Xina i els Estats Units- n’havien quedat al marge. Els Acords de París de finals del 2015 tenien més calat i exigència, els feren seus tots els grans països provocadors de l’escalfament global. Les evidències de la mutació climàtica ja eren molt evidents i quedava poc temps per evitar un futur catastròfic. Els importants compromisos de reducció, semblava que aquesta vegada no eren un brindis al sol. Es donava per fet, que al final d’aquest segle no es podria impedir que la temperatura mitjana  augmentés un mínim de 2 graus centígrads, però es pretenia evitar que anés més enllà, ja que eles efectes derivats en forma de sequera, falta d’aigua potable, desglaçament dels pols, augment dels nivells dels oceans, inundació d’importants zones costaneres, pèrdua de terres de conreu i migracions massives, difícilment es podrien controlar. L’acció humana sobre el planeta en els darrers dos segles, això que ara s’anomena l’Antropocè, basada en sistemes de producció i de consum insostenibles, ens ha situat en un escull molt difícil.

En un estiu on hem tingut notòries mostres de cap on anem en el terreny climàtic, resulta paradoxal que l’inefable Donald Trump hagi aprofitat per anunciar que els Estats Units es desdiuen dels Acords de París. El negacionisme és dominant a l’administració nord-americana, i inclús s’han donat ordres internes per substituir el terme “canvi climàtic” pel més neutre de “temps extrem” i que tot allò que els tècnics mediambientals proposaven per adaptar-se a l’escalfament global passessin a denominar-se “mesures de resiliència a temps extrem”. Com si mudant el llenguatge, s’hagués acabat el problema. De totes maneres, més enllà de les ocurrències del món de Trump, els efectes del canvi de política poden ser demolidors, quan no directament criminals. Que Estats Units compleixi els acords climàtics no té a veure només en que és un dels dos principals emissors i encara la principal economia mundial, sinó per la seva capacitat d’arrastrar molts altres països en un sentit o altre. Així, l’escenari dels propers anys sembla empènyer cap un augment de la temperatura mitjana del planeta entre els 4 i el 5 graus. Un desastre que, encara a dia d’avui, seria evitable.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s