Adolescents perpetus

Hi ha qui creu que les tecnologies de la comunicació vinculades al món digital són només instruments que ens ofereixen grans possibilitats, sense cap cost. Serien eines neutres i asèptiques que no pressuposen cap tendència o contingut. Res més lluny de la realitat. Si hi ha una tecnologia que simbolitza i representa la quintaessencia de l’ultraliberalisme, l’individualisme més desaforat i la promoció continuada del consum compulsiu, aquest és el món d’Internet. Mai com ara ens havíem acostat tant a l’ideal de Margaret Thatcher, la qual afirmava que no coneixia el concepte de societat, només el de persones i de famílies. El comportament egoista ja no és considerat un defecte, sinó l’actitud lògica de l’individu aïllat. En aquest món digital es fomenta un narcisisme amb derivacions quasi patològiques. Clarament hi ha hagut una mutació del “nosaltres” al “jo”, que ha descapitalitzat enormement la vida social i la possibilitat de projectes col·lectius, així com la construcció de societats més humanitàries i inclusives. El culte al cos, el gimnàs convertit en el nou temple oratori, és una de les seves expressions més evidents encara que segurament no de les més nocives. Com també el de ser uns joves full time tant en el cos, la moda, les actituds i els comportaments. Ara ja només és possible passar, de manera sobtada, de l’eterna joventut a la vellesa extrema. No hi ha terme mitjà.

Aquest narcisisme es concreta de manera molt expressa en l’ús i l’abús, en el com fem servir els nous tòtems tecnològics, la funció dels quals és de significació, de representació, i d’intentar compensar el nostre aïllament amb una ficció d’intercomunicació on la manca de veritables amistats es compensa amb brandar milers d’elles a Facebook i on la nostra interactuació va poc més enllà dels “m’agrada” que és el mantra reiteratiu de la vida “digitalitzada”. Pot ser que la tendència a sobreactuar i sobreexposar-se en les xarxes socials sigui una qüestió que especialment candent entre els adolescents, però no ens enganyem la substitució de les relacions personals “en viu i en directe” per Facebook, Twitter, Watsapp, i tota la immensitat de xarxes especialitzades s’ha convertit en general i ha modificat de manera molt significativa les relacions personals i socials. Estem davant de canvis disruptius. No és la tecnologia el tema de fons, el mitjà utilitzat, són els valors que el medi porta incorporats. Com escrivia McLuhan pel que fa a la televisió, el mitjà ja és el missatge. Estem tot el dia a l’aparador, exhibint-nos, gairebé sense temps morts per distanciar-nos, reflexionar, pensar. L’estrès i la superficialitat que això comporta són immensos. Abona la somatització de les frustracions cap a la depressió. El Prozac és un producte tan important com Apple en el món digital. De fet, és complementari.

Resultado de imagen de hipercomunicados

Probablement qui millor està reflexionant sobre el canvi de paradigma en unes relacions humanes mediatitzades per les xarxes socials, és el filòsof coreà transmutat en alemany Byung-Chul Han. Considera que gran part de la societat està sumida en un “avorriment profund” que té a veure amb estar hiperinformats i hiperexposats, sense espai íntim, el que dóna lloc a l’abandonament de la cultura ja que aquest és un àmbit que requereix “atenció”. Estaríem doncs davant el que tipifica com la “societat del cansament”, en la qual el dopatge és el recurs de resistència. Aquesta societat esgotada seria el resultat del que Han ha tipificat com la “societat de la transparència” i la “societat de l’exposició”. La primera, significa “l’infern del que es igual”, de la manca de privacitat, de tot sentit del que és íntim. No hi ha distància entre les individualitats, i això condueix a la pèrdua del respecte. Transparència i veritat no són coses idèntiques. Una transparència que el sociòleg Alain Badiou creu que també ha envaït l’esfera de les relacions amoroses. Meetic és l’evidència que l’amor es domestica i positiva com a fórmula de consum i confort. També aquí es volen evitar riscos i sorpreses. A la “societat de l’exposició” implica que cada un de nosaltres es converteix en mercaderia contínua, “el món ja no és cap teatre en el qual es representen accions i sentiments, sinó un mercat en el qual s’exposen, venen i consumeixen intimitats”. Amb la transparència i l’exposició, es perd l’esfera pública, ja que la sociabilitat, el col·lectiu, requereix d’una certa distància. A l’eixam digital en què ens trobem immersos i absolutament controlats, la nostra llibertat és tan sols una ficció.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s