Juan Soto Ivars. Arden las redes

No anem sobrats d’anàlisis crítics sobre el món digital, i molt especialment sobre el significat real que comporten a la nostra societat el predomini de les xarxes socials com a forma de comunicació, de informació i de diàleg. S’escriu molt sobre els canvis profunds que comporten les encara anomenades “noves tecnologies”, sobre el caràcter disruptiu  que suposa l’eclosió del món digital i sobre les múltiples avantatges de viure en un món enxarxat. Abunda i molt el papanatisme tecnològic, confonent el què és un mitjà ara convertit en la finalitat mateixa. I sobretot abunda la concepció de que la tecnologia és el producte d’una mena d’imponderable històric, com una cosa que tingués vida i evolució pròpia, de caràcter neutral, i que ens proporciona unes possibilitats immenses. La realitat no és ben bé aquesta. El món d’internet és majoritàriament un món de ficció, que ha generat que una part de la ciutadania -especialment els nadius digitals-, s’hi hagi instal·lat i hi visqui, cosa que els situa en una autèntica irrealitat. Sobreinformats, significa estar desinformats. Tendència a viure en un món de novetat continua que indueix més a “surfejar” en la realitat que no pas a conèixer-la. Superficialitat, simplisme i frivolitat és el que predomina a les xarxes, deixant oc espai per a la reflexió pausada, la racionalitat analítica i la dosificació dels inputs informatius. S’ha perdut capacitat d’atenció, s’ha deteriorat el llenguatge i el procés d’infantilització no para. Unes tecnologies que contribueixen a convertir-ho tot en un espectacle i a que acceptem la lògica de la insatisfacció perpètua i el consum compulsiu. Quina neutralitat és aquesta?

Resultado de imagen de juan soto ivars arden las redes

El llibre de Juan Soto Ivars, Arden las redes. La poscensura y el nuevo mundo virtual (Debate, 2017), entra en profunditat i sense fer masses concessions al món dels efectes perversos de l’ús desmesurat del món d’internet. Periodista de El Confidencial i coneixedor en primera persona de les xarxes socials, ha centrat el seu anàlisi en la paradoxa que un món aparentment intercomunicat sembla perjudicar notòriament la llibertat d’expressió, en la mesura que algunes persones i grups han entès aquests mitjans per comunicar-se en l’espai on afirmar-se tot intimidant opinions alienes i satisfent-se tot provocant autèntic processos de linxament públic. Analitza l’autor de manera detallada algun dels més renombrats d’aquests processos (Justine Sacco, Guillermo Zapata, o Jorge Cremades), tot evidenciant una lògica perversa que té poc a veure amb el teòric diàleg i intercanvi de punts de vista que les xarxes haurien de facilitar. Facebook o Twitter s’han convertit en els àmbits de batalla per a la constitució de discursos hegemònics de petits o grans grups, i sembla que en aquesta guerra virtual la finalitat és l’aniquilació de l’adversari. No es fan presoners. Aquesta dinàmica dura, de predomini de la sal gruixuda, protagonitzada per gent més desinformada del que es pensa, s’abona una actitud de replegament que Soto defineix molt encertadament com la “postcensura”. Qui té coses a dir calla, per evitar l’agressió. Només queden els que més criden i que no coneixen el que és la possibilitat de matisar. Un llibre interessant, suggerent, divertit i amb algunes dosis d’incorrecció que el fan molt atractiu. De fet Soto clama contra l’empobriment que suposa el predomini de la “correcció política” en els mitjans, i aporta algunes consideracions eloqüents sobre l’evolució de la premsa española les darreres dècades.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s