Paisatge després de la batalla

Hi ha qui diu i creu que la recent moció de censura a la que ha sobreviscut Mariano Rajoy no ha servit de res, que ens la podien haver estalviat els que la varen presentar ja que sabien que no aixecarien una majoria alternativa, que era pura teatralització destinada al fracàs, que no faria sinó reforçar al Partit Popular, que només es presentava per humiliar encara una mica més al PSOE. Una part de raó tenen els que ho argumenten, però no del tot. La política també té una dimensió de representació, de gestos que donin significat a preocupacions col·lectives, a la construcció de relats del que podria ser encara que ara no sigui, a posar en evidència excessos de conformisme, a expressar les múltiples raons que avalen una rebel·lió democràtica contra el què està significant el Partit Popular  per a l’ètica i per a l’estètica.

Certament Mariano Rajoy és un animal polític infravalorat. La seva capacitat per sempre “caure dret” és inigualable. Resistir és el seu emblema, i se’n surt. Un partit corroït per uns nivells de corrupció inimaginables, però que l’electorat creu que no van amb ell o son un mal menor malgrat el “sé fuerte, Luís”. Certament s’ha vist beneficiat per l’afebliment del PSOE i per la mateixa existència de Podemos, grup el qual li permet presentar-se com l’home d’ordre enfront de l’alternativa “chavista”. Fins i tot el PSOE l’ha ajudat molt els darrers temps en la construcció d’aquest estereotip dels de Pablo Iglesias. El Procés català, és sens dubte el seu gran argument de sosteniment. Hi ha un electorat que valora i molt la seva actitud pública de fermesa displicent i allò de “a l’enemic, ni aigua”. Fins i tot ha aconseguit eliminar a Ciudadanos com a alternativa centrista y convertir-los en formació subjugada. Albert Rivera sembla haver acceptat de bon grat un desplaçament cap a la dreta que fa que els orígens a l’esquerra del partit siguin cosa del passat. Voldria ser Macron, però les fotografies i les abraçades se les fa amb Aznar.

Resultado de imagen de moción de censura viñetas

Tothom ha acabat valorant que Podemos ha jugat molt bé les seves cartes (excepte el diari ElPaís, convertit ara en més governamental que el diari del Marhuenda), tant en els aspectes estratègics de fons, com també en les formes, ja que tots ens temíem una posada en escena més histriònica i sobreactuada. Curiosament, derrotat Errejón, Pablo Iglesias sembla haver après de la seva escenificació més continguda i a construir més aviat ponts que no pas trinxeres respecte del partit socialista. Des del punt de vista simbòlic, la formació morada ha aconseguit presentar-se com a qui lidera l’esquerra, reforçada la seva cohesió després de temps de convulsions internes i qui marca i marcarà l’agenda política, tot condicionat fortament la nova direcció del PSOE. Ha construït un retrat demolidor sobre la corrupció cronificada en el món del Partit Popular, i alhora donar força vestimenta programàtica a una alternativa d’esquerres que, malgrat els intents dels portaveus populars, és força lluny del radicalisme revolucionari o del model veneçolà. Probablement, també, la única veu en la política espanyola que busca una sortida política als problemes territorials i al contenciós plantejat des de Catalunya.

Malgrat haver estat gairebé el convidat de pedra en la moció debatuda aquests dies i haver superat amb certa dignitat el fer el paper de la trista figura, el que faci el PSOE a partir d’ara és fonamental no només pel seu futur, sinó molt especialment per la política espanyola i per l’esdevenidor de l’esquerra. Ni PSOE ni Podemos, amb l’orgull dels antics els uns i l’arrogància dels nous els altres, no poden aspirar a menjar-se l’espai polític de l’altra; almenys no en la seva totalitat. S’imposa la confluència en un projecte compartit, si més no en els aspectes fonamentals, tot mantenint perfils diferenciats, convertint el que ara és una esquerra frustrada per la seva divisió enfront d’un dreta homogènia, en una esquerra plural que afronti la transformació profunda que requereix Espanya a nivell polític, econòmic, social i, també, territorial. La ciutadania es mereixeria un “compromís històric” d’aquestes característiques.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s