Amarga victòria

Amb la victòria d’Emmanuel Macron a França ha guanyat la correcció política. Per Europa, per la decència democràtica i per una certa estabilitat, Le Pen era un plat poc desitjable i de mala digestió, que ens hauria donat moltes tardes de vergonya aliena. No crec, però, que el fenomen de l’extrema dreta francesa, o del “populisme de dretes” com sembla que agrada dir-ne ara, se’l pugui donar per mort. Paradoxalment, la França que amb més o menys convenciment a votat l’opció centrista per barrar el pas a la candidata del Front Nacional, ha portat al poder una opció que amb les previsibles polítiques neoliberals no farà altra cosa que anar generant “lepenistes” entre els perdedors d’una economia que va creant més i més precarietat laboral i social. Quan s’ha perdut tot, i fins i tot qualsevol expectativa de futur, els discursos identitaris acaben acollint la ciutadania desenganyada i desnortada, encara que més que significar una alternativa són merament un “efecte placebo” per suportar frustracions, com si anar contra la immigració i contra els que ho tenen pitjor, millorés en alguna cosa la teva situació d’exclusió. Amb Macron els mercats es tranquil·litzen –quin món aquest en el que és més important el benestar del Mercat que de les persones-, l’establishment veu protegits adequadament els seus interessos per un home format i enriquit a la banca Rothschild, i el progressisme es pot vantar d’haver parat els peus a l’extrema dreta. La pregunta que s’imposa és: es farà alguna cosa políticament diferent a França a partir d’ara que acabi amb les causes que porten al 40% de la seva ciutadania a abraçar el “lepenisme”? La veritat, tot sembla indicar que no.

Resultado de imagen de francia política

Perquè el problema de fons, a França i a molts altres països amb fenòmens d’exclusió social similar, no és la manifestació política del populisme de dretes, per més desagradable que ens resulti, sinó les causes econòmiques, laborals, socials i polítiques que fan que una part de la ciutadania es vagi sentit exclosa, tot veient que una minoria ben assentada en els llocs de poder sí que va progressant adequadament. Detectar i afrontar els problemes de fons requereix d’una altre instrumental econòmic, d’un altre relat i de propostes realment renovades, i no apostar pel “qui dia passa any empeny”. La disjuntiva política de votar la dreta, per evitar que triomfi la seva versió extrema, és una situació ideal per unes elits que no veuen així perillar la seva hegemonia, mentre el progressisme queda presoner d’una dinàmica que resulta diabòlica. Malgrat les crítiques rebudes pels guardians de l’ortodòxia benpensant, acaba essent comprensible que justament una part de l’esquerra francesa s’hagi mantingut al marge en la segona volta de les eleccions. Quan la mirada és radicalment una altra, resulta legítim no votar. No és fer-se el neutre ni el desentès, sinó expressar de la única manera que es pot el desacord amb la falsedat de l’alternativa plantejada. Una manera de denunciar que, en el fons, les dues opcions electoralment confrontades no ho són tant en termes reals. De fet, es necessiten i s’alimenten mútuament i així altres resulten exclosos. Com demostra el cas de Trump als Estats Units, la retòrica del populisme de dretes, és només això un recurs discursiu que pretén recollir els malestars, però per continuar fent les polítiques reals al servei dels de sempre. En aquesta segona volta de les eleccions franceses, passés el que passés, la França popular només podia perdre, mentre que els sectors dominants comptaven amb les dues formulacions per guanyar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s