Carreró sense sortida

Mentre Rufián i Rahola es fan el milhomes per Madrid i exhibeixen la versió més “bronca” de El Procés, ja sigui a les Corts o als platós de la televisió-escombraries –darrerament els comportaments hi són els mateixos-, a Catalunya la majoria governamental sembla esquerdar-se producte de les tensions que genera l’incompliment d’allò que tant vehement van prometre i que, òbviament, no estan en condicions de complir-ho. S’ha malgastat molta èpica a base de declaracions pomposes sobre que res aturaria el camí cap a Ítaca, però quan l’Estat a través del Tribunal Constitucional respon amb inhabilitacions, tremolen les cames. El joc de cadires governamental per veure a qui s’encoloma el mort de la convocatòria del referèndum i com molts es fan l’orni quan es planteja de fer-ho de manera col·legiada, provoca una mica d’angúnia. No es tracta de trobar un “màrtir” disposat a immolar-se en aquest fals altar. Més aviat caldria advocar perquè algú recuperés el sentit de la cordura i reconegués, a risc de ser titllat de “traïdor”, que aquesta estratègia rupturista no va ser res més que un intent de guanyar temps i continuar comandant la barca del país, tot esperant que malestars i radicalismes escampessin. El fotut és que, de bona fe, molta gent se’ls va creure i ara acceptaran de mala manera la frustració inevitable. Ni els d’aquí eren tan astuts com es deien, ni l’Estat tan dèbil com es gallejava.

Resultado de imagen de callejón sin salida

Mentre al partit de govern, que justament es va crear per portar-nos a on no ens duran, les divisions entre ells són cada vegada més públiques amb desautoritzacions que van pujant de to, i els intents de salvar els mobles a base d’ocurrències resulten cada vegada més patètics. Pretendre traspassar de nou responsabilitats governamentals a la societat civil en relació al Referèndum, fent-ho ara als aturats als que s’encarregaria la feina i el “marrón” com ha anunciat Marta Rovira, és més aviat propi d’actituds miserables de supervivència i d’una covardia política insuportable. Significa encolomar als més vulnerables i precaris els efectes dels teus errors i les teves irresponsabilitats. Mentrestant, és la CUP qui en el seu autoadjudicat paper de preservadors de les essències de El Procés, va marcant el pas cap a un atzucac final en el que ells no tenen res a perdre. Hi ha qui diu que el fracàs de tot plegat consisteix en que, cinc anys després del pols sobiranista-independentista a l’Estat, les coses segueixen essent allà on eren. Hauria estat un intent fallit d’accedir a majors cotes de sobirania. En realitat, la situació no és tan benèvola. Cinc anys són molt temps per un país, massa per estar en stand by. No s’ha afrontat cap dels grans reptes econòmics i socials, que eren i són molts, plantejats. Els trens han anat passant, mentre es fracturava la societat catalana de manera profunda i es començaven a expressar manifestacions d’intolerància força preocupants. O és que atacar reiteradament seus de partits democràtics  i desqualificar morts recents a les xarxes s’ha convertit en una pràctica bondadosa?

El fotut de tot plegat, és que el fracàs d’aquesta estratègia fallida del sobiranisme, s’intentarà convertir una vegada més en un element de victimisme, amb el qual concórrer a unes eleccions, que és el que substituirà a la consulta non nata. Noves promeses de combat i de fermesa i un full de ruta readaptat per tal de, utilitzant la sentimentalitat, mantenir la hegemonia i continuar ocupant el pont de comandament. No per anar cap enlloc, només per ser-hi. Hi ha qui del patriotisme n’ha fet la seva professió.

 

Anuncis

One thought on “Carreró sense sortida

  1. Benvolgut Josep,

    sóc independentista des que tinc ús de raó.
    Inicialment, per raons identitàries.
    Més endavant, veient el greuge comparatiu que suposa ser espanyol de segona (o tercera) categoria, hi vaig afegir raons econòmiques.
    Finalment, davant del menyspreu amb què se’ns tracta de l’Ebre enllà, he afegit la dignitat al sac de raons per les que vull marxar d’Espanya.

    Entenc que aquest blog no és el lloc on debatre independència sí – independència no… Amb tot, des de la vostra condició d’economista i centrant-nos en aquesta faceta (l’economia), què em podríeu argumentar per fer-me creure que això del soberanisme no té raó de ser?
    Des de la meva perspectiva hi ha molts motius que ens empenyen a voler marxar. Sense anar més lluny, aquesta setmana llegim a la premsa l’enèsima broma sobre el corredor mediterrani, l’obligació de determinats vols a passar per Madrid, les pressions perquè la Mercedes Benz entrés mercaderies per Galícia i no per Barcelona, etcètera, etcètera, etcètera.

    Gràcies anticipades per la vostra atenció

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s