Tributació i salaris

Una fiscalitat progressiva i mecanismes de protecció laboral que promoguessin seguretats laborals i nivells salarials dignes, van estar durant temps els grans instruments redistributius de la riquesa que, sense arribar a l’igualitarisme, permetien disposar d’una economia funcional i d’uns nivells de benestar general acceptables. Aquests mecanismes i els consensos que els feren possibles, fa ja temps s’han trencat. Mentre els ingressos tributaris es van aproximar al 50% del PIB -en el model nòrdic de l’Estat de benestar ho superaren-, es van poder construir societats relativament inclusives i molt menys desiguals gràcies a una abundant xarxa de serveis i de prestacions públiques. Certament, no era només la tributació la que frenava la desigualtat en les tres dècades d’apogeu del model social europeu, sinó també un mercat laboral en què la regulació pública i la capacitat de contrapès dels sindicats feia possible que els augments de la productivitat repercutissin, almenys en part, en un augment continuat del nivell de salaris i de la capacitat adquisitiva agregada. La globalització econòmica, i molt especialment la dinàmica deslocalitzadora de l’activitat productiva, no només va convertit en extraterritorial al capital i les corporacions trobant múltiples vies de frau i d’elusió fiscal, sinó que la dinàmica dels salaris va iniciar una corba de descens tant en el món pobre i emergent, com en els països occidentals. Els sindicats posats de genolls davant les amenaces de fugida de les empreses i uns treballadors víctimes de la desocupació de llarga durada, la precarització, l’abandonament “protector” de l’Estat i encara la pressió a la baixa sobre els salaris provinent d’un flux de mà d’obra disposada a tot procedent dels nous contingents d’immigració.

Resultado de imagen de desigualdad viñetas

L’evolució dels salaris i dels impostos han deixat de jugar un paper equilibrador. S’han polaritzat de manera extrema, amb uns treballadors cada vegada amb menys ingressos i sostenint també cada vegada més en solitari les pressions recaptatòries dels Estats, mentre els sector benestants han vist disminuir de manera notòria la pressió tributària gràcies a les mil formes d’evitar-la i els seus ingressos en forma de beneficis han anat augmentant de manera geomètrica. Així, no ens pot sorprendre que s’hagi arribat fins a aquest punt tan extrem i insuportable de desigualtat en la distribució de la riquesa tant a escala planetària com en cadascuna de les nostres societats. Restablir equilibris entre capital i treball s’ha tornat urgent i ineludible si volem evitar una destrucció de la societat i de l’economia i conflictes de gran calat com als que ens condueixen la pobresa i la desigualtat extrema. És més vigent que mai aquella consideració que la política és l’únic àmbit d’autodefensa dels desfavorits, si no considerem com a possibilitat desitjable la revolta amb ús de la violència. Recuperar la funció de l’Estat com a àmbit de reequilibri i de la funció d’assegurar el benestar comú, comporta sense cap dubte la represa d’una actitud proactiva d’aquest en relació a l’economia.

Evidentment l’acció de l’Estat en relació a la feina serà clau en el futur. Sobre el dret a tenir-lo i sobre la necessitat de replantejar el seu mateix concepte i la seva redistribució, així com el crear les condicions perquè les rendes salarials o d’una altra naturalesa arribin a la ciutadania i li permetin mantenir un nivell satisfactori de benestar i canalitzar un projecte vital. També té una responsabilitat ineludible l’Estat en relació a mudar cap a models de producció i de consum que siguin molt més racionals i sostenibles. Totes les mercaderies que puguin arribar a les nostres mans haurien de donar-nos garanties d’haver estat produïdes en condicions salarials, socials i mediambientals adequades. El dúmping social i mediambiental no pot ser acceptat des de cap punt de vista. Però una de les claus per revertir l’economia en favor de l’1% cap a una nova economia al servei del conjunt de la societat, és sens dubte establir un nou model tributari. No només pel seu caràcter recaptatori, sinó i molt especialment perquè és l’àmbit on s’estableix i es condicionen les prioritats, les limitacions, els estímuls i els reequilibris.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s