Bauman

Ha mort aquesta setmana un dels intel·lectuals més influents i de referència de les darreres dècades. Amb Zygmunt Bauman se’n va el sociòleg que de manera més lúcida i penetrant ha intentat entendre i explicar la desnortada societat actual, faltada de seguretats, de certeses, de sentit i de projecte de futur. Amb més de noranta anys, es perd una de les veus més crítiques amb el nostre món i un dels pensadors de més impacte en la cultura de les darreres dècades. Fins al darrer moment ha exercit de manera plena i vital la seva funció intel·lectual i la responsabilitat cívica de proporcionar a la societat el seu coneixement, per si podia servir per donar una mica de llum entre tantes ombres. D’origen polonès estava radicat a Gran Bretanya des dels anys setanta, impartia conferències pet tol el planeta i continuava publicant dos o tres llibres l’any, els quals sempre tenien la virtut d’agitar el pensament i obrir noves vies de reflexió. A diferència d’altres pensadors crítics, no va voler exercir mai d’oracle ni es va comportar de manera iracunda i d’enfadat amb el món. Les seves formes parlades i escrites sempre han estat elegants i polides. Moltes de les seves frases funcionen com a adagis o com a conceptes complerts. Bauman sempre ha representat la manera més digne, elegant i útil d’envellir. Coneixement i experiència acumulades que transmetia amb l’actitud prudent i les formes modestes que només tenen la gent realment sàvia. Malgrat ell mateix, els darrers temps era rebut arreu com una autèntica celebrity del pensament renovador i crític.

Tot i que sobretot s’identifica Bauman amb el concepte de “modernitat líquida”, el cert es que les seves reflexions són força més àmplies i ha estat sens dubte qui ha retratat i analitzat millor el desconcert ciutadà generalitzat davant d’uns temps que no aporten cap mena de seguretat ni certesa. Tot és poc sòlid, mudable i canviant. No hi ha valors duradors i res al que agafar-se. Ocupació, ideologia, relacions, gustos…, tot ha esdevingut efímer i fràgil en uns temps en què el capitalisme ha fet mudar la nostra condició de ciutadans cap a la de consumidors compulsius a jornada complerta. Tot es converteix ràpidament, i fins i tot nosaltres mateixos, en superflu, prescindible i en mer residu. La societat està perplexa i paralitzada, faltada de projectes, líders i d’un relat. Sobre el “precariat” com a subjecte històric, no es construeix cap futur. A més d’intel·lectual de capçalera, Bauman ha representat  pel progressisme un referent ètic i una mena de consciència moral. Jueu i comunista en la seva joventut, la seva família humil va fugir de Polònia cap a Rússia tot evitant ser víctimes de l’holocaust. Va haver de marxar després de la Polònia comunista el 1968, víctima de les purgues universitàries a jueus i lliurepensadors que s’hi van patir. Va anar a parar a Israel, però hi va durar poc, ja que no compartia ni l’ideal ni la pràctica sionista. Aleshores ençà i ubicat a Leeds, ha construït una obra paradoxalment sòlida, sempre associada al seu compromís amb la societat. Ha combatut el neoliberalisme i les preteses “veritats” dels mercats desregulats, els efectes perversos de la globalització econòmica, el desplaçament del poder des de la política cap a instàncies lliures de tot control democràtic, la pèrdua de drets socials en nom de l’individualisme, el procés de desaparició del treball com a activitat digne i el papanatisme digital. No és gens casual que el darrer que ha publicat tracti de la insofrible indiferència cap els refugiats –Estranys trucant a la porta-, i que n’estigués preparant un que apareixerà de manera pòstuma –Retropia-, especialment pessimista on tracta de la “privatització” de les utopies, de com tots plegats ens construïm un refugi que ens resulti confortable a nivell particular, mentre obviem la dimensió col·lectiva convençuts que el món ja no té redempció possible. Doncs, això.