12-O

Diguem-ho clar, les “festes nacionals” són totes elles força insofribles. Un intent d’estats i nacions de legitimar-se i reforçar-se, tot agafant com a coartada la commemoració de fets històrics que han estat abundosament adulterats, instrumentalitzats i posats al servei d’establir sentits de pertinença i crear vincles de cohesió que, a hores d’ara resulten força dubtosos. Una bona part de la ciutadania a la que se li proporciona un dia de festa laboral addicional, tindria forces problemes si hagués d’explicar què és el que es commemora i encara més pronunciar-se sobre el sentit de fer-ho. Especialment quan hi ha un antic i totpoderós Estat al darrera, no es pot pas dir que precisament els actes que s’organitzen convidin gaire a participar-hi. Desfilades militars, pomposos actes institucionals, profusió de banderetes i excés de patrioterisme barat. Tot amb molta caspa i un deix decimonònic, demodé, que fa que un es plantegi el perquè més enllà de la inèrcia de que “sempre s’ha fet”, perquè carai ho continuen organitzant? L’intent de crear ni que sigui un dia la sensació de que hi ha una comunió “nacional”, difícilment esvairà el que s’intenta amagar sota l’estora d’un discurs tan simple i empobridor. No sé si es pot afirmar amb tanta rotunditat el que deia l’escriptor britànic Samuel Johnson, quan afirmava que “el patriotisme és el darrer refugi dels miserables”, però en tot cas si que el seu ús en la política sol ser una manera més o menys elegant de fugir d’estudi sobre els problemes reals i al fet que les elits fan servir les estructures administratives en el seu propi benefici. Que tots els ciutadans som iguals, però com diu la dita, alguns més que altres.

Resultado de imagen de fiesta nacional

La festa nacional espanyola, no és que sigui gaire pitjor que les altres, però si que té algunes connotacions que la fan més rebutjable. La data històrica triada, encara que es parli del “descobriment d’Amèrica”, obre la porta a un genocidi i una llegenda negra difícil de digerir. Fer abstracció i donar per bona la presa de La Bastilla com a símbol de la Revolució, com fan a França, entenc que pot resultar una mica més fàcil de bastir i d’apuntar-se a la festa. A l’Estat espanyol, a més, hi ha coses que encara no ha perdut un relat i un deix franquista, difícil de vèncer i que estigmatitza la celebració. Deia el cantant Georges Brassens, encara que ell justament tenia com a referent la França gaullista, que el dia de la festa nacional es quedava al llit, ja que la música militar no l’estimulava a aixecar-se. Continuant amb el cas espanyol, no deixa de resultar curiós i simptomàtic que una celebració la funció de la quals seria crear un sentit unitari, justament estimula a molts a rebel·lar-se i manifestar així el seu descontentament. El pols conflictiu que han plantejat amb l’Estat alguns ajuntaments per si la festa era o no “de guardar”, resulta molt pueril. En la confrontació de legitimitats alguns creuen que plantejar totes i cada una de les batalles dels símbols té un gran sentit polític. Alguns més aviat ho veiem força ridícul, però la resposta judicial induïda per la delegació del Govern central, tampoc és millor. Ha quedat inaugurada una altra “guerra de banderes” que, ben segur, no farà sinó anar en augment en properes commemoracions. Encara en la música, cantava un grup gallec ja fa anys, que eren “mals temps per a la lírica”. Doncs, això.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s