11 de setembre

Hi hagué un temps en el que la Diada nacional era una mica de tots.

D’alguns més que altres, perquè sempre hi ha hagut a qui la fanfàrria pàtria els motiva més i que tendeixen a barrejar la política amb les emocions i a somiar amb una identitat que ja gairebé només existeix en l’imaginari. Com molta altra gent, formo part dels que tenim poc altaveu i no estem mobilitzats, però als que les banderes no només no ens agraden ni ens motiven gaire –ni la nostra-, i més aviat ens fan posar a la defensiva perquè sabem que darrera la simbologia sol haver-hi aparcats interessos d’altra mena i una tendència a utilitzar la raó de manera escassa. Magníficament definit en un article memorable d’Isabel Coixet, “som el pitjor de cada casa”, gent que no ens sentim cridats ni formant part de cap mena de mobilització patriòtica, ni sabem ni volem saber la lletra de cap himne. Com deia la cineasta, som ciutadans que devem tenir una tara que ens impedeix sentir-nos atrets per manifestacions emocionals i per imperatius d’unanimitat.

Resultado de imagen de 11 setembre 2016 viñetas

Ens anava bé la Diada, perquè era una festa, perquè donava per suposat una Catalunya diversa i plural, i sobretot perquè era “laica”. Però tot canvia a partir del 2010 i les celebracions de la festa nacional es converteixen en manifestacions d’un sobiranisme –terme soft per no dir directament independentista- que es va configurant en l’espai públic com a hegemònic i va esborrant qualsevol altre visió de país. Hi haurà qui argumentarà, amb força raó, que els greuges i malvestats del Govern central han justificat sobradament apujar el to de veu i el nivell d’exigència. El fotut no és que al país hagi augmentat el malestar i que es pretengui un encaix renovat en l’envellida bastida institucional espanyola de la transició. El que no s’acaba d’entendre és que ens haguem entestat, políticament parlant, a situar-nos en la irrealitat i que els que han de dirigir el país dibuixin unes expectatives que crec que ni són possibles, ni tan sols desitjables. DUI, RUI, Procés, Desconnexió, termes èpics, buits i un xic puerils que s’ofereixen a la societat catalana com a bàlsam contra qualsevol preocupació. Amb tot, les eleccions mostren com lluny de la unanimitat, el que el país està a hores d’ara és profundament dividit.

Cada Diada dels darrers cinc anys ha pretès ser una demostració de força més gran imaginativa. I certament les mobilitzacions han estat multitudinàries, tot i que el relat oficial hagi tendit una mica a l’exageració. Diuen que aquesta és la darrera Diada, la mare de totes les diades,  abans d’haver declarat la república catalana, cosa que es veu que succeirà el juny de l’any vinent. De ser així, noto la gent una mica freda i desmobilitzada. Potser és que la impostura d’alguns independentistes tàctics i ocasionals, ja es deixa entreveure per les costures. Les promeses insostenibles, amb formes i calendaris encara més descabellats, al final trasllueixen un engany la finalitat del qual no és altra que mantenir-se al poder per part de determinats grups i continuar gestionant interessos. El somni identitari acostuma a servir, aquí i a tot arreu, per posposar assumir el què és rellevant tot mantenint un status quo que a algú li és favorable. Adoctrinar des dels mitjans de comunicació serveix per dibuixar una realitat fictícia, però no per a canviar-la. Per molt que es pinti d’homogènia, la ciutadania del país no ho és, com de fet avui en dia no ho és enlloc. La identitat, per sort és electiva, diversa, mestissa i canviant. Catalunya porta almenys cinc anys, a les beceroles i ocupada en qüestions oníriques. Potser el punt de fuga ha estat molt llarg i aniria essent hora de recuperant un cert sentit de realitat.

 

Anuncis

4 thoughts on “11 de setembre

  1. Per cert, parlant de ficcions, no sé si t’has llegit el llibre ‘Sàpiens. Una breu història de la humanitat’ de Yuval Noah Harari, crec que fa una reflexió força interessant del què són les ficcions i, arribats a l’extrem, coincideixo amb ell que pràcticament tota la ideologia que hem mamat des de que som infants (inclosa la nacionalista), és pura ficció. En el meu cas, jo apel·lo al dret de subsidiarietat per tal que allò que jo puc decidir, no ho faci un altre per mi. No veig perquè pallassos com els que hem vist a Madrid aquests anys hagin de decidir res ‘nostre’, prefereixo els nostres pallassos, potser no són tan divertits, però els podem tirar tomàquets de debò, no cal que ens desplacem 600 km per fer-ho.

    Ara si, rep una abraçada,

    Pau

    M'agrada

  2. Benvolgut Josep, buscant un altre article que has escrit recentment sobre els tractats del TTIP i el CETA, he espetegat amb aquest altre article escrit fa un temps. No he pogut evitar llegir-me’l i discrepar. Et deixo la resposta que en el seu dia vaig fer a Isabel Coixet pel seu article, des del meu punt de vista, caspós i mandrós

    https://zeroeneconomia.wordpress.com/2015/09/11/el-meu-11s-en-resposta-a-isabel-coixet/

    Crec que ja t’ho vaig comentar un dia. Jo tinc la ‘enorme sort’ de llegir cada dia El Pais, La Razón, l’ABC i el Mundo, a banda de molts altres diaris. Es part de la meva feina, llegint-los te n’adones que és un amor impossible. No ens consideren i si ho fan, en termes generals és per menystenir-nos o denigrar-nos com a poble. Ho dic amb tota la tranquil·litat del món i sense cap mena de ressentiment. Espanya és un país que em cau simpàtic, excepte pel nombre de votants que té el PP-PSOE…

    Rep una abraçada,

    Pau

    M'agrada

    1. Pau, probablement ens desagrades les mateixes coses de la política espanyola, però no en treiem les mateixes conclusions. No crec que hi hagi un “poble” català, com tampoc hi ha un “poble” espanyol (bé sí, el de Montjuic). Crec més en la noció de ciutadans amb interessos diferents i a voltes contraposats. El discurs nacional em sembla una pura ficció. Per cert, avui publico un article sobre el CETA.
      Una abraçada!
      Pep

      M'agrada

      1. Josep, ja he llegit l’article del CETA i el TTIP. Molt interessant, com sempre.

        Sabia que em donaries aquesta resposta i no vull entrar en disquisicions filosòfiques perquè són llargues de raonar i ara no disposo de temps. Jo formo part d’aquest poble català, amb tota la precarietat, cometes, observacions… que hi vulguis fer. Les acceptaré, però el Volksgeist de Herder, amb totes les prevencions que hi vulguis posar (en el seu extrem, el nazisme), té alguna cosa d’enraonada.

        Jo, per sort, he viatjat força, i si, considero que la terra, cada cop menys (per sort i per desgràcia a la vegada. Nou debat), determina l’esperit dels habitants que hi viuen i per suposat la llengua n’és un dels resultats… aquesta seria un altre debat molt llarg.

        En fi, a veure si et veiem per la FESC d’enguany aquest cap de setmana.

        Una abraçada!

        Pau

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s