Adriana Amado. Política pop

La política sempre ha necessitat un bon plantejament comunicatiu, però els darrers temps s’ha convertit gairebé de manera exclusiva en comunicació, mentre que governar és allò que es fa en les estones lliures que permet l’agenda comunicativa. Entre els lidera polítics s’ha imposat la idea -més aviat entre els seus responsables de màrqueting- que comunicar va per davant i està molt per sobre de gestionar. Així, la seva agenda es programa en funció d’aparicions televisives i només s’utilitzen frases que funcionin com a eslògans i així puguin esdevenir titulars de premsa i, sobretot, tuïts. Així mateix, entre polítics i periodistes es crea un microclima que fa pensar ambdós que no hi ha realitat fora dels mitjans. De vegades, però, hi ha sorpreses com les que s’acaben de viure amb el Brexit britànic o bé el resultat de les eleccions espanyoles, s’evidencia que no és ben bé el mateix l’opinió publicada que l’opinió pública. En un món sense feina, o amb feina precària, la política s’ha convertit en el terreny compensador de la màgia i de l’espectacle. Se segueix prometent que es crearan llocs de treball per a tots, quan tothom sap que això ni serà així ni tan sols és possible. Convertida bàsicament en televidència, la política no s’hauria de sorprendre que l’elector utilitzi el vot no com la manifestació de una ideologia, sinó que ho fa en funció d’un estat d’ànim. Es tracta de votar com qui fa zàping.

Adriana Amado és professora universitària i experta en comunicació pública a l’Argentina. A Política pop. De líderes populistas a telepredicadores (Ariel, 2016), conceptualitza un comportament polític en les últimes dècades consistent en convertir el lideratge en espectacle i qualsevol projecte polític en bàsicament un projecte comunicatiu. Una forma de fer campanyes polítiques i de governar que es va encunyar a la Itàlia de Silvio Berlusconi, però que ha tingut al continent llatinoamericà els seus productes més acabats, ja sigui en l’Argentina de Cristina Fernández de Kirchner, en la Veneçuela d’Hugo Chávez, el l’Equador de Correa, en la Colòmbia d’Uribe o la Bolívia d’Evo Morales. Dirigents contemporanis que son fills de la cultura pop, d’un estil heretat de l’audiovisual, l’entreteniment i el culte a la celebritat. Ja no es plantegen propostes polítiques específiques, ni es debat sobre projectes diferenciats. Es tracta de manllevar el melodrama com la clau de la lluita política, apel·lar a la metàfora del superheroi i a la popularitzada cultura de consum. El president, si vol ser-ho, s’ha de convertir en una celebrity de presència continuada i que aporti elements nous i originals a l’espectacle. Un món basat en “la construcció dels esdeveniments”, on no hi ha notícia més enllà de la seva construcció. Un contínuum de campanya permanent, on la redundància i la sobreinformació posa en un mateix pla el que és rellevant amb el què és intranscendent. Política “líquida” per a temps líquids.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s