Bona part de l’imaginari català respon encara a la cultura rural. Tot i que som un país considerat modern i cosmopolita, la realitat és que les reminiscències de tipus ruralista i són una constant, especialment en el món nacionalista/sobiranista, on les qüestions ancestrals, les tradicions, els vincles amb la terra i, per què no dir-ho, el classisme de tota la vida hi és encara molt viu. Hi ha una part del país, uns grups socials i una gent que continuen actuant com si això fos un predi i ells en fossin els amos, els que viuen a la “casa gran”, mentre que la resta de la gent som considerats masovers als que se’ns tracte amb paternalisme, displicència i, quan convé, establint i recordant de manera abrupta les regles de preeminència i d’autoritat. Jordi Pujol i Marta Ferrusola es van comportar sempre com a propietaris, com a amos, encara que la burgesia catalana de tota la vida, els de pis a Pedralbes i casa d’estiu a Caldetes, no els hi van reconèixer mai del tot ja que, de fet, veien a Pujol com un botiguer d’èxit, com un parvenu sense distinció ni classe. Pujol prou que notava i el disgustava, i quan podia els hi refregava que les noves elits dominants eren els nacionalistes que s’havien engreixat a la seva ombra i entre els que ell feia de líder. Es van suportar, però mai la relació amb la burgesia catalana de tota la vida, que lògicament i en bona part havia conviscut entre bé i molt bé amb el Franquisme, no va ser una història d’amor. Només matrimoni d’interessos i de conveniència. Fins i tots els més il·lustrats i oberts de l’elit barcelonina tenien més bona connexió amb els socialistes catalans que dominaren durant anys la política barcelonina. Per això Pujol i els seus no suportaren mai Pasqual Maragall. Tenia uns contactes i salons barcelonins oberts als que el Pujolisme li costava de ser-hi convidat i encara quan ho eren, els amfitrions desaven els coberts de plata. Feien santament!
Terra endins, però; a la Catalunya interior les coses eren diferents i Pujol regnava entre masovers i els tractava com a tals. Cops a l’esquena, exigències i recriminacions, i també quan calia algun clatellot. La seva fatxenderia en públic i les males maneres en privat, tenien molt a veure amb la duresa amb que cal tractar a la gent subalterna per tal d’evitar que extraviïn alguna cosa a l’hora d’entregar “les parts”. La dèria de Jordi Pujol és que la seva herència només podia passar a la seva família de sang. La confiança en altres persones sempre va ser limitada, desconfiat com era, i pensava perpetuar-se tot creant una dinastia, mentre una part del país ho donava per bo. Primer, Miquel Roca, només havia de ser un home de transició, el qual va acabar per marxar, avorrit de ser maltractat per la rumorologia que es llençava des del mateix entorn del President. Roca era un home de massa nivell com per aguantar segons quines formes i segons quin personal de l’entorn pujolista. Probablement sabia massa com per pensar que tard o d’hora el castell de cartes no s’esvairia, i tampoc era qüestió de que li caigués a ell al damunt. Va marxar el 1996, i va ser evident per qui encara no hagués perdut del tot el sentit crític, que Pujol preferia entorns extremadament fidels i de baix nivell, més que no pas gent amb volada i criteris propis. Miquel Roca ja havia passat a la història com a ponent constitucional i va creure que ja era el moment de dedicar-se a fer diners tot explotant talent, però sobretot una magnífica agenda de contactes. Sembla que les coses no li han anat pas precisament malament i algun somriure per sota el nas se li deu escapar quan veu els problemes judicials que ha d’afrontar “la família”.
Josep Burgaya 