Eloqüent, però no inequívoc

Potser el titular més encertat que he llegit sobre les eleccions del 27S és el de “Catalunya es guanya el dret a un Referèndum”. Si algú creia que aquestes eleccions donarien lloc a un desenllaç del conflicte polític que hi ha plantejat, a un triomf definitiu del Procés, anava errat. Que s’evidenciaria una profunda divisió de la societat catalana estava cantat i que una lectura maniqueista de SI i de NO no esgotaria els múltiples matisos que de la situació es desprenen. Les coses continuen bàsicament allà on eren fa una setmana, això sí força més tensionades i tothom argüint dades per decantar clarament al seu favor un resultat complex que ens remet a una situació encara més complexa i de sortida difícil. Certament que ningú pot discutir la clara victòria de la “llista unitària” de JuntsPelSi, però tenint en compte que aplegava el partit del govern, el partit que liderava l’oposició, entitats de la societat civil i recolzaments procedents d’altres cultures d’esquerres, que aconseguís 8 diputats menys dels que tenien CiU i ERC per separat, no és el resultat immens i aclaparador amb que havien somiat. Certament que la majoria absoluta de diputats independentistes és clara, però el matís de no haver aconseguit majoria de vots té una certa importància, en la mesura que es vulgui llegir en termes plebiscitaris. Hi ha un eloqüent pronunciament de la societat catalana, però no es pot afirmar que hi hagi “un mandat” majoritari que permeti suplir un necessari i ja imprescindible pronunciament en referèndum. Tot i que Mariano Rajoy i l’enfocament de campanya del Partit Popular han treballat incansablement perquè el resultat independentista fos més gran i inqüestionable, no ho han aconseguit, almenys del tot.

Les escenografies i pronunciaments de les nits electorals acostumen a posar en evidencia no tant el que ha passat, sinó les febleses que tots els contendents se’ls han manifestat amb els resultats. Lògicament els independentistes es van aferrar a uns vots que al seu entendre els legitimaven, mentre que els manifestament contraris a la secessió, consideraven que el plebiscit que mai havien acceptat que ho fos, havia dit que NO a la independència amb el simbòlic marge del 3%. Els partidaris del “ni si ni no sinó tot el contrari” eren quantitativament pocs i amb escasses possibilitats de fer-se escoltar. No es tractava d’interpretar la policromia dels resultats, expressar la preocupació per la situació de conflicte empantanat i de dificultosa reconducció, sinó de fer el titular de portada de l’endemà. Com en els debats preelectorals, no es tant important el que passa, sinó qui diuen que ha guanyat els mitjans de comunicació. I es que fa temps que alguns reclamen –reclamem- que en aquest contenciós intervingui la política, és a dir el diàleg i la negociació per tal de trobar sortida a interessos i punts de vista que estan en conflicte, quan no obertament contraposats. D’això tracta justament la Política. A Catalunya, però, fa temps que el que abans era política ha anat derivant en religió. El que eren posicions en relació a opinions, s’han convertit en sistemes de creences que els fan apostar per una fe inqüestionable que no pot ser traïda. La sortida a la situació actual, encara que molts ho creuen, no passa per una pressió insuportable a la CUP perquè salvi i faci President Artur Mas. Això no farà sinó allargar una situació agònica. Seria l’hora d’abandonar l’esperit confessional, el dels uns i el dels altres, i tornar al terreny de la laïcitat, on es més fàcil d’entendre’s. Sobren teòlegs, i fan falta polítics.