Són diversos els sociòlegs i politòlegs que en els darrers temps utilitzen el concepte de postdemocràcia (Zizek, Han, Gray, Baumann…) per referir-se a un temps en que els grans sistemes de pensament han fet fallida i les ideologies s’han anat esvaint en tan que el relativisme s’ha anat imposant i ja no hi ha pretensions d’acció col·lectiva, ni tan sols d’una mirada fixada cap al bé comú. Uns ciutadans empesos a abandonar aquesta condició en pro de convertir-se en consumidors compulsius, han tendit a abandonar justament la noció de responsabilitat civil entorn al concepte ara triomfant d’individualisme. Ja ho deia fa trenta anys Margaret Thatcher, no hi ha societat, només famílies i individus. La falta d’idees, doncs, que inspirin l’acció política i la manca d’objectius clars i definits ha portat a que s’imposés el caràcter “líquid” enfront de qualsevol possibilitat de solidesa. L’antagonisme de concepcions, d’interessos de classe, ha estat substituït pels interessos personals i per les preferències de gust. Els partits polítics han esdevingut marques que poden ser intercanviades en funció de les tendències o modes de cada moment.
A Pospolítica. Elogio del gentío (Biblioteca Nueva, 2015), José Ángel Bergua parla de tot això, però en lloc de caure en el pessimisme i en la demanda de retorn a les concepcions “sòlides” d’antany, en fa una interpretació imaginativa, diferent. Per aquest professor de ciència política i sociologia de la Universitat de Saragossa, no hi ha lloc per a lamentacions ni per la depressió. La seva mirada és postpolítica, tot considerant que la incapacitat de seducció del poder polític i la cultura democràtica imposada les darreres dècades, ha comportat que la ciutadania es veiés alliberada d’uns vincles polítics que la subjugaven. Estaríem davant l’emergència d’un “demos” nou, emancipat de dependències i dominacions, que opera sobre uns codis nous -postpolítics i postdemocràtics-, autoorganitzant-se des de baix, sense jerarquies i amb una nova cultura de lo col·lectiu. Defensa la capacitat creativa de l’àmbit social, quan aquest no està sotmès a cap dogal. La victòria de l’àmbit social enfront de l’hegemonia de la que han gaudit durant anys la Política i l’Economia. Hi ha altres mons possibles fora d’aquests àmbits que s’han pretès absoluts. El triomf també del concepte divers i plural de “multitud” enfront del reduccionisme i l’enquadrament del concepte de “poble”.
El plantejament i la visió de Bergua és força interessant i, si més no, suggestiva. Un llibre ben recomanable per a tots aquells que ens interessa i ens preocupa el reempoderament de la ciutadania, la recuperació dels àmbits de presa de decisions col·lectives i el predomini de la centralitat de la política enfront de la hegemonia econòmica com a àmbit de resolució de conflictes i de nous fulls de ruta per moure’ns en la incertesa. Si alguna pega té el llibre és que s’inscriu en la cultura acadèmica dominant a les nostres universitats els darrers temps, en que s’escriu només per a ser llegit en l’àmbit universitari. No hi ha cap esforç per ser didàctic i fer-se entenedor. Un llibre concebut per al interno acadèmic, amb barreres terminològiques i conceptuals que es fan difícils de superar per als profans o no iniciats.
Josep Burgaya 