El PIB i la realitat

Com que és any electoral, els ministres del Govern i la nombrosa cohort de publicistes de les glòries governamentals que ocupen les nombroses tertúlies dels mitjans no paren de dir-nos que els indicadors econòmics marquen que Espanya està sortint de la crisi, que les polítiques governamentals de reforma han estat un èxit i que la tan criticada reforma laboral no ha fet sinó que es deixés de destruir ocupació i, es veu que ja fa mesos, es creessin incomptables llocs de treball. No m’agrada tirar aigua de pessimista al vi de l’optimisme desaforat, però aquest relat coincideix poc amb el que jo, el meu entorn, com també tota mena d’organitzacions socials perceben. La inseguretat laboral i la precarietat són cada dia moneda més comú, com ho és que un alt percentatge d’aturats no només ja ha deixat de cobrar qualsevol mena de subsidi, sinó que ja ha desistit de tornar-se a incorporar al mercat laboral. No se’l necessita, no li volen, no és per ell. Si atenem al que afirmen aquest dies polítics populars i els seus corifeus periodístics, en aquest món hi ha realitats paral·leles. Uns viuen en un món feliç i en progrés perquè això ho diuen els indicadors macroeconòmics que remenen –també ho deu indicar una nòmina força millor que la nostra-, i una bona part de la ciutadania que no només no capta les millores profusament publicitades, sinó que més aviat cau dia a dia pel inacabable tobogan de l’empobriment, la inseguretat i la falta d’horitzons de futur.

Reputats economistes i intel·lectuals han explicat la insuficiència explicativa que té el Producte Interior Brut pel que fa al progrés econòmic i encara més en relació al benestar i satisfacció de la població. El PIB mesura fluxos econòmics, però no la riquesa socialment rellevant, ni el grau de repartiment, encara menys l’equitat o la qualitat de vida que se’n pot derivar. Avaluar el món en funció del PIB “és una manera molt limitada i trista d’entendre la vida”, va escriure ja fa uns anys Joseph Stiglitz, tot abonant la formulació indicadors de desenvolupament un xic més representatius. L’ex-ministre Josep Borrell va il·lustrar de manera eloqüent les limitacions del PIB per explicar gran cosa quan afirmava que “si ens posem tots malalts, prenem medicaments i anem a l’hospital” farem augmentar notablement l’indicador, donat que augmentarem el flux econòmic. Un exemple prou clar de les seves limitacions com a indicador de benestar. El PIB a Espanya s’ha començat a recuperar, i això ha estat el tret de sortida per fer afirmacions de recuperació que no es fonamenten en la realitat de la ciutadania, que continua afectada majoritàriament per l’atur, els baixos salaris, els contractes-escombraria i el risc d’exclusió social. El creixement macroeconòmic s’ha fet absolutament compatible amb l’empobriment. Es manté i es mantindrà més d’un 20% de la població sense feina. Més d’un 20% de la població que treballa, ho fa amb salaris per sota del llindar del que pot permetre una vida digne i no aconsegueix sortir de la pobresa. Els contractes indefinits i els salaris dignes es van convertint en una fantasia a mesura que es van extingint per jubilació els que encara queden. El Fons Monetari Internacional reclama més reformes a Espanya de cara a equiparar els treballadors fixos amb els temporals, fent una igualació per baix. Algú em pot explicar de quina recuperació econòmica estan parlant que vagi més enllà de l’augment dels beneficis d’uns pocs?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s