Bona part de la ciutadania europea ha quedat en estat de shock emocional arrel que s’estavellés l’avió de Germanwings als Alps. Més enllà dels efectes lògics que genera una tragèdia aèria especialment quan són humana i territorialment més pròxims, ha colpit el com i un perquè que no té contesta racional possible. Acostumats a que es produeixin complexes explicacions sobre errades tècniques dels aparells, ens ha colpit que l’element fonamental del cas fos únicament el factor humà i que, a més, no es podés imputar a una errada, sinó a una voluntarietat obscura i premeditada. Ens dol el cas que s’ha produït, però sobretot ens desconcerta i ens inquieta que provocar una tragèdia pugui ser tan simple quan hi ha la voluntat i la convicció de fer-ho. Com en el cas de l’atac a les Torres Bessones, ens sorprèn descobrir que l’estratègia per provocar tan mal sigui senzilla i fàcilment reproduïble. Si la desaparició ara fa un any de l’avió de Malaysia Airlines, sense que cap esforç tècnic i humà permetés saber com l’aparell s’havia volatilitzant, ja va causar desconcert pel fet que això fos possible; com a mínim es podia circumscriure a una fantasia digne del cinema i al fet que es podés considerar fortuït. No ens conformem, però, quan les coses no tenen explicació.
La paradoxa que ja va explicar molt bé Ulrich Beck és que el predomini tecnològic i informatiu del nostre món no l’han fet més segur, ja que encara que algunes contingències puguin ser extremadament remotes que es produeixin, els efectes demolidors sobre el conjunt i la sensació d’inseguretat que generen esdevenen incontrolables. Parla el sociòleg alemany, traspassat fa pocs mesos, de la “societat del risc global”, on fets improbables quan es produeixen sacsegen els pilars i els fonaments de la nostra societat i ens fan sentit tan desprotegits i vulnerables; com probablement som. Tant la tragèdia dels Alps com la de Nova York demostren que la major brutalitat consisteix en fer allò que és més elemental i que no havíem imaginat per obvi, comptant amb l’efecte multiplicador de la sobreexposició mediàtica amb la que semblem condemnats a conviure. La incertesa, el fortuït, accidental i imprevisible acompanya tota la història de la humanitat. La diferència és que els darrers cinquanta anys ens neguem a acceptar que el risc 0 no existeix ni en l’àmbit de la naturalesa ni de la tecnologia, i encara menys quan intervé el factor humà. La combinació de bogeria i capacitat de maldat no es poden preveure ni evitar.
Vivim en un món que requereix, adequat o no, d’un repartiment de culpes quan succeeix alguna cosa que surt de la normalitat. Com que en aquest cas tenim el causant voluntari, ara es tracta de trobar el responsable que algú amb tal desordre mental podés tenir la vida de tantes persones a les seves mans. Sembla lògic, però, que ningú posi els seus personals desequilibris a l’aparador i encara menys els manifesti a la seva empresa. El coneixement i control absolut de l’estat anímic de les persones, de les seves inclinacions i les seves neurosis, no és possible i, si ho fos, dubtosament desitjable. Haurem d’acceptar que més coneixement no permet sobreposar-se a dosis notables d’incertesa, de sofriment i de mort que són inherents a la condició humana. El risc es pot minimitzar, però és inevitable. Algú de manera sarcàstica va escriure que “viure pot afectar seriosament la seva salut”. Teresa d’Àvila, pessimista encara que creient fervent, afirmava que “la vida és una mala nit en un mal hostal”.
Josep Burgaya 