Partits polítics i societat civil

A l’entorn de la pugna política en la que ha derivat un procés sobiranista que, durant un temps, semblava instal·lat en la ficció que tothom volia i pretenia exactament el mateix, s’han desenterrat vells arguments en contra de la política i dels partits polítics, considerant que aquests són dipositaris d’interessos concrets i específics, “partidistes”, mentre que hi hauria una societat civil organitzada en entitats “no partidistes”, les quals es considerarien dipositaries de valors comuns, de tenir objectius desinteressats i de ser posseïdors dels valors suprems de la unitat i l’interès general i comú. Lògicament aquest tipus d’interpretació sol patir de dos defectes importants. Per un costat obeeix a un discurs antipolític que el totalitarisme sol haver utilitzat per a justificar-se, obviant una cosa fonamental i és que la vida social està plena d’interessos contraposats i el terreny de joc de la política és justament la representació i disputa dels interessos diferents, per trobar sortides que puguin ser acceptades i acceptables pel comú. La vida és conflicte, i cal donar-li sortida buscant consensos i establint majories. Qui creu i argumenta que hi ha “interessos nacionals” superiors, o bé menteix descaradament o bé és d’una ingenuïtat palmària. El discurs no partidista i de exigir el “sacrifici” dels partits i el protagonisme de la societat civil organitzada, si és fet de bona fe, conté unes dosis d’ingenuïtat més que notables. Les organitzacions civils no han sorgit i desenvolupat de manera espontània, gairebé per casualitat. Se les crea, se les dota de recursos i se’ls hi reconeix un paper en la mesura que fan una funció política molt precisa, encara que se les vesteixi amb ropatges de grups “despolititzats”. No estan per damunt de les estratègies polítiques, sinó que en formen part i, es vulgui o no, estan al servei de colors polítics determinats. No és dolent que sigui així, el que resulta negatiu és que es negui.

Les societats democràtiques tenen un problema quan hi ha qui té la pretensió de que les “entitats socials” supleixin a l’hora de fer política als mateixos partits polítics. Aquests dies a Catalunya se senten moltes veus reclamant, en pro del que en diuen unitat però que en realitat volen dir unanimitat, que les entitats que han conduit la mobilització social independentista siguin les que es presentin a unes eleccions plebiscitàries de manera directa, tot exigint als partits i els seus interessos “particulars” que facin un pas enrere, en nom dels interessos superiors i comuns que representarien aquestes entitats. No dubto que molts que plantegen això ho fan de manera honesta, però algú els hauria d’explicar que substituir la diversitat i la pluralitat dels partits polítics, per més que siguin molt imperfectes i ens facin emprenyar, per l’unanimisme forçat de la “no-política”, representa donar una cossa important al Estat de dret, negar el sistema de llibertats i deslegitimar la democràcia com a sistema polític. Com és possible que neguem el caràcter de “societat civil” als partits polítics? Amb tants defectes organitzatius i de funcionament com vulgueu –i que no estaria de més que s’anessin corregint-, les organitzacions polítiques són la opinió organitzada de la societat i representen els interessos diversos d’una comunitat que és plural. No ens enganyem, negar això no és cap avenç sinó un notable retrocés que solen impulsar persones amb interessos prou concrets, però que s’emparen en una pretesa neutralitat que no tenen. A les entitats, com que estan formades per persones, hi ha tants interessos, tàctiques, estratègies i ambicions en joc com en un partit polític, especialment si aquestes entitats, justament, han estat creades per a fer política. La discussió a Catalunya, les pretensions de la seva ciutadania, són polítiques i convindria que es debatessin i es dirimissin en aquest marc i no en àmbits pretesament “celestials” que no existeixen.