Visitar el magnífic museu de Pierre Soulanges a Rodez, us asseguro que paga la pena de fer-hi el desplaçament cap aquesta població francesa del departament de l’Aveyron. Poques vegades el continent i el contingut museístic són tan bons i estan tan fets l’un per l’altra. Reconec que m’hi vaig apropar especialment per veure aquest projecte arquitectònic del grup olotí RCR (Rafael Aranda, Carme Pigem, Ramon Vilalta), l’obra dels quals m’interessa molt especialment i els hi professo una certa debilitat. Sabia de la seva intervenció radical a Rodez, inaugurada el mes de maig, m’interessava veure-la in situ, perquè les fotografies que n’havia vist me’n parlaven bé. La capacitat d’aquest grup d’encaixar una gran obra en l’entorn, establint-hi diàleg, adaptar-se a unes condicions paisatgístiques i urbanes donades, els fa gairebé únics, perquè ho fan compatible amb un ús atrevit de volumetria i de materials. Els colors foscos que van evolucionat com una obra d’art del rovell del “corten”, s’insereixen magníficament en un entorn pedregós i el caràcter monumental que dona el desnivell en una de les seves cares, on els volums són contundents, mentre que en l’altra adquireix la façana, de fet la principal, unes característiques de simplicitat tot encaixant en una zona enjardinada de manera senzilla, gairebé zen.
Pierre Soulanges és probablement el millor artista plàstic francès viu, el qual es va poder permetre el luxe immens per tots nosaltres, que fos art i part en el planejament del museu que acull la seva obra. Pintor informalista, situat dins el tachisme, que és el nom que rep l’expressionisme abstracte a Europa, és conegut com el “pintor dels negres“, color i no-color a partir dels quals ha elaborat la seva interesantíssima obra. Quan la llum es reflexa en el negre, aquesta es veu transformada. De fet, la llum és la matèria amb la que treballa Soulages, i el tractament de la llum en aquest museu és molt especial, com ho són els matisos i efectes del color negre tant en els quadres de gran format com en els gravats elaborats en les seves diverses variants tècniques. Si alguna reminiscència arquitectònica i de indentificació amb l’obra té el museu de Rodez, és amb la Fundació Joan Miró de Barcelona, no justament amb el color sinó amb la consideració de la llum i el respecte i veneració per l’obra.
Només podria aquest museu encabir l’obra de Soulages, està fet a la mida d’ella i amb la sensibilitat d’ella, però l’obra de Soulages no podria anar a cap altra museu que no fos aquest, i que no l’haguessin fet gent amb la sensibilitat, la capacitat poètica de l’estudi d’arquitectes RCR. Hi ha satisfaccions que no tenen preu. Dues qüestions afegides pels que us plantegeu d’anar-hi i no pas menors. Una, que en el mateix recinte del museu i amb un disseny arquitectònic especialment adequat, hi ha el Cafè Bras, és a dir un restaurant del gran Michel Bras, amb una carta pensada d’acord amb l’artista que acull al museu i a preus d’aquest món. L’altra, que a poc més d’una hora de Rodez, concretament a Nègrepelisse, prop de Montauban, el mateix estudi RCR ha construït un centre cultural a les runes d’un castell medieval. Prudència, minimalisme i integració en estat pur.
Josep Burgaya 