Si alguna característica general han tingut aquestes eleccions europees és l’expressió, encara que en formes i opcions ideològiques diferents, del malestar de la ciutadania en relació a la situació de la economia a cada un dels països i a la percepció que els actors del seu sistema polític no disposen de les claus per resoldre els problemes d’empobriment, desigualtat i falta de perspectives que, com un fantasma recorren el conjunt de països europeus. El malestar s’ha expressat o bé no votant, ja sigui per l’escassa importància o legitimitat que es dona a les institucions europees, ja sigui per entendre que és la Unió Europea la responsable de que al seu país es facin polítiques tendents a l’austericidi i la recuperació econòmica no acabi de ser consistent. Els que han votat, ho han fet més cap a opcions extremes, les quals tenen en comú l’escepticisme o directament el posar en qüestió el projecte d’Europa. A molts països els respectius governs han responsabilitzat, de manera oberta o sibil·lina, de ser Europa la que ha dictat les maldestres polítiques del país, convertint la Unió en una mena de boc expiatori de les ineficàcies internes. Sens dubte amb l’hegemonia Alemanya, Europa ha estat part del problema en aquesta llarguíssima crisi, però no és menys cert que bona part del 28 països de la Unió, van millorar notablement les seves economies durant dècades gràcies a pertànyer a aquest club. Espanya en seria un exemple, com tants d’altres. Amb totes les misèries i contradiccions, per bona part dels països europeus, ho reconeguin ara o no, una Europa reconduida en les seves polítiques forma part de la solució cap al futur i no pas del problema.
Encara que els politòlegs se’n queixin, els vots i no vots a les comtesses europees es fan en clau interna de país, així com la lectura dels resultats. El marc mental de bona part de la ciutadania continua essent l’estat-nació de tota la vida i els seus problemes i frustracions. A l’Europa central i nòrdica és l’extrema dreta, populista, xenòfoba i antieuropea la que ha canalitzat el vot. El nostre etern mirall francès fa angúnia de mirar, com també Gran Bretanya, Dinamarca o Holanda. No deixa de ser paradoxal que a dues de les tres grans potencies que dirigeixen Europa (França i Gran Bretanya) hagi guanyat l’antieuropeisme. A França la combinació de la grandeur passada i la vocació centroeuropea xoca amb una realitat de país de llarga declinació i problemes propis del sud europeu. Sempre té mala digestió quan les pretensions es combinen amb l’empobriment. El sud europeu, en canvi sembla que el malestar s’expressa més votant a l’esquerra euroescèptica. A Espanya les votacions expressen malestars diversos que els han pagat el bipartidisme de sempre, notablement afeblit, entre altres, per una esquerra radical molt dura amb l’actual Europa. A Grècia el partit dominant és clarament crític amb Europa, i raons té per ser-ho després de les polítiques que els han obligat a empassar-se. A Itàlia ha guanyat diguem que l’esquerra més convencional, però la segona força és el moviment de Beppe Grillo, que no sé si és de dretes o esquerres, però sí notòriament antieuropeu.
Més enllà dels problemes institucionals i polítics, de les contradiccions, que es deriven d’una construcció europea que es va plantejar fer-la de manera progressiva, poc entenedora i amb poca implicació de la ciutadania; es podria entendre que part del rebuig actual que expressen molts electors es dóna perquè intueixen que Europa ja no és el que era i, el pitjor, que ja mai més ho tornarà a ser.
Josep Burgaya 