Gran posada en escena per part de tres peixos grossos del govern espanyol, per tal de transmetre’ns de manera contundent que la recuperació és un fet, dibuixar-nos el quadre macroeconòmic dels propers anys, en el que calculen un cert creixement del PIB, i per dir-nos que d’aquí a un temps es crearan uns centenars de milers de nous llocs de treball, encara que per això es veu que falta una mica. Quan es munta tanta escenografia i es construeixen discursos tan contundents, sol ser que alguna cosa es vol amagar. Si la miserable realitat econòmica en la que estem instal·lats des de fa 6 anys hagués realment començant a canviar, no caldrien pomposes rodes de premsa per anunciar la bona nova, ens en adonaríem amb que els nostres amics avorrits de no tenir feina haurien trobat finalment treball, a algun parent li haurien allargat el contracte precari fins a fer-lo indefinit i a nosaltres ens haurien fet un augment substancial del sou que mig recuperés el que portem entre congelat i perdut amb l’excusa de la crisi.
Si entrem en el detall de l’Enquesta de Població Activa que s’acaba de conèixer, les dades i alguns matisos diuen exactament el contrari que la plètora de ministres riallers a la roda de premsa. El 2.300 aturats menys registrats en el primer trimestre de l’any, no poden amagar que hi ha hagut una pèrdua de 184.600 ocupats. És a dir res de canvi de tendència en l’ocupació i es continua destruint treballa de manera abundosa. Perquè són compatibles una xifra i l’altra aparentment contradictòries? Molt senzill, perquè ha disminuït la població activa a Espanya, ja sigui en forma de persones que emigren buscant-se la vida a un altra banda i tot alleugerint el país de capital humà, per la marxa de persones immigrades tipes de no poder-se guanyar la vida i per un fenomen típic en aquestes situacions i que encara és més trist: el desistiment. Aquest afecta especialment a persones d’una certa edat i baixa qualificació que tips de buscar i rebuscar i d’haver perdut ja fa temps qualsevol possibilitat de subsidi acaben per tirar la tovallola. Exclosos de llarga durada i a temps complert que malviuen de les xarxes familiars i dels ajuts de l’assistència social.
La EPA encara ens proporciona més matisos importants. El procés de precarització del treball i els treballadors continua inexorable. El treball que és perd és del digne, de contractacions llargues o indefinides, mentre que el poc que es crea es temporal i a temps parcial. Feines tan efímeres, moltes de les quals es contracten per uns pocs dies. En aquesta situació atrapar un salari digne d’aquest nom és gairebé impossible. Aquells malpagats d’antany que els hi dèiem mileuristes, ara en el mercat laboral són gairebé inexistents i sens dubte uns privilegiats. També veiem, com creix la figura dels falsos autònoms, condició que moltes empreses obliguen a tenir si es vol ser contractat. La qüestió és no assumir cap mena de responsabilitat sobre els treballadors, ni configurar res que s’assembli a una plantilla en unes condicions acceptables. Algun matís més per si feia falta: 800.000 llars espanyoles no tenen cap ingrés salarial, una situació extrema a la que en el darrer trimestre se n’hi han incorporat 50.000 més. Certament, confondre l’augment d’algunes dècimes del PIB amb la recuperació econòmica significa una manera molt estranya d’entendre la vida. Utilitzant els seus mateixos termes, la Vicepresidenta no té ni idea de què és una “puta vida” i encara menys una “vida puta”.
Josep Burgaya 