Categoria: Articles

La inflació del mes de març d’aquest any es dispara, a Espanya, un 9,8 per cent. L’escalada dels preus de la electricitat i dels combustibles per la guerra d’Ucraïna i els problemes d’abastiment per l’aturada dels transports per carretera han disparat l’IPC general respecte al mateix mes de l’any anterior. Aquesta extraordinària taxa d’inflació provocada per la invasió russa en els mercats internacionals, va iniciar-se ja la passada primavera degut als colls d’ampolla del comerç mundial, la dificultat per reactivar la producció i atendre l’explosió de la demanda que provocaven les restriccions intermitents de la pandèmia. I es va estressar a finals de 2021 quan l’amenaça bèl·lica començava a ser interioritzada pel mercat. Aquesta inflació recull l’escalada de preus del gas, de l’electricitat, dels combustibles i de matèries primeres importants per a la indústria com l’alumini i l’acer, així com també de cereals. Productes en els que Rússia i Ucraïna resulten actors claus a nivell mundial. Les darreres setmanes s’hi han afegit a Espanya els problemes d’abastiment provocat per la vaga dels transports per carretera, justificada precisament per l’increment de costos degut als preus dels carburants. Això ha tingut un gran impacte, especialment en la disponibilitat d’aliments bàsics com la llet, l’oli o la farina. S’ha produït, així, una escalada difícil de contenir. L’especulació i l’acaparament juguen en aquestes circumstàncies un efecte multiplicador i les inquietuds socials es disparen. Els problemes econòmics i socials abonen tensions polítiques, especialment quan els malestars es concentren i es representen més enllà dels partits polítics convencionals i les organitzacions sindicals conegudes.

La inflació ens fa més pobres a tots. Però com és habitual en aquestes dinàmiques, a uns més que no pas a uns altres. Certament que genera incertesa per a l’activitat productiva. Es contrau la demanda per pura minva de la capacitat adquisitiva i per falta de la confiança necessària per a mantenir l’activitat inversora. Però la inflació es recrea especialment entre les rendes baixes. El sistema salarial no és neutre, aquests no s’actualitzen ni el nivell ni en el ritme de l’escalada dels preus. Els estudis econòmics deixen molt clar que són les famílies amb ingressos més modestos les que dediquen més diners respecte a la seva despesa total a pagar la factura dels béns i serveis bàsics, que són els més afectats En xifres, Moody’s calcula que el 20% de famílies amb menor renda a Europa destina prop d’un 25% dels seus ingressos a pagar alimentació i combustibles, mentre que les famílies amb rendes més elevades només hi destina una mitjana del 15%. Els augments de preus es concentren en productes bàsics que tenen una demanda rígida, amb dificultats per renunciar-hi o substituir-los. Els efectes són perversos. Fa als segments més pobres, més pobres encara, situant a molts d’ells en la zona de l’exclusió econòmica. La inflació resulta un instrument per augmentar la desigualtat en societats que ja ho eren molt.

Gestionar aquestes situacions, prendre les mesures i fer les polítiques econòmiques adequades és molt complex. Qui digui el contrari, o és un cínic o menteix. El llençol és el que és, i o bé ens destapa al cap o bé els peus. Calen mesures contracíccliques que continguin preus i calen disposicions de tipus social que refrenin l’empobriment. S’ha d’evitar que la depauperació inherent als processos inflacionaris recaigui només entre els assalariats. Es requereix d’un pacte de rendes en el que els beneficiaris d’aquestes dinàmiques, que n’hi ha, renunciïn als privilegis i els costos de tot plegat s’equilibrin. El que de ben segur no resol res és baixar impostos com reclama la dreta espanyola de cara a desgastar el govern i crear una “finestra d’oportunitat” per assaltar el poder. Els ingressos fiscals en aquestes circumstàncies resulten més imprescindibles que mai. No podem reclamar més acció i despesa a l’Administració i, alhora, exigir-li que rebaixi uns impostos que, a més, si són adequadament progressius, fan de necessari mecanisme de redistribució. Temps estranys, preocupants i convulsos on el lideratge i el domini dels temps resulta crucial, separa la bona de la mala política. Es necessiten respostes immediates, tangibles, però sobretot actituds comprensibles i solidàries més que no pas tardanes, allunyades i displicents.

Una de les virtuts polítiques de Pedro Sánchez ha estat, sens dubte i durant força temps, la de transmetre serenitat, un cert sentit de la pausa. Enfront de problemes ingents, de difícil gestió i dubtosa sortida, i amb una oposició que ha plantejat l’arribada de l’apocalipsi dia si dia també, el recurs a l’acció tranquil·la i sensata, el no entrar en la psicosi del nerviosisme ha funcionat raonablement bé. En la gestió de la pandèmia, quan tot era obscur, Salvador Illa hi aportava confiança i racionalitat. Quan el tema de Catalunya semblava alimentar les postures més extremes, el que es podia entendre com una quimèrica aposta pel diàleg ha acabat per donar la raó al president Sánchez. El més enconat del conflicte sembla estar ara força desactivat. Però la invasió d’Ucraïna ha desfermat moltes coses. Efectes múltiples difícils de mitigar. Aquí més que tranquil·litat el que emana del govern central és directament descontrol i inacció, una mena de bloqueig paralitzador. No sé si els errors són només de comunicació, o bé no es percep exactament la dimensió de la tragèdia. Els malestars econòmics i socials es multipliquen i l’espiral de contesta i presa del carrer es multipliquen. No n’hi ha prou en acontentar-se en dir que això són mobilitzacions induïdes des de l’extrema dreta. Encara que sigui en part així, la resposta del govern denota una notable desconnexió d’una realitat on els mals humors raonables progressen de manera geomètrica.

El tema del preu de l’energia s’arrossega des de fa molts mesos i l’encariment del gas per la qüestió d’Ucraïna no ha fet sinó disparar-se. Fa molt que s’havia d’haver reaccionat contenint els preus de l’energia elèctrica, tot abandonant un sistema de subhasta que és incomprensible, ineficient i injust. L’augment ara del preu de la gasolina posa en peu de guerra el sector del transport per carretera. Lògic. No es pot argumentar que ja es decidirà alguna cosa a finals de mes després d’un molt anunciat tour de Pedro Sánchez per les cancelleries europees. La reacció havia d’haver estat immediata. És una qüestió d’emergència, però també de lideratge. El topall del preu dels carburants resulta urgent i inevitable. En política és clau dominar els temps, i sembla evident que s’han deixat de controlar ja fa dies. Una vaga de camioners fa, se sap de sempre i de tot arreu, un efecte multiplicador de les situacions de crisi, genera caos: bloqueig de carreteres i accessos a les ciutats, desproveïment de les indústries i els supermercats, psicosi d’escassetat amb tendències a l’acaparament… Un context perquè a la dreta li resulti fàcil fer un retrat de desfeta governamental i prepari l’assalt al poder. Una situació idònia per a Vox que li permet promoure, de manera similar a França, un moviment de descontents amb armilles grogues, fora del control de les organitzacions sindicals i polítiques tradicionals. Desgovern.

El sobtat canvi de política exterior en relació al Magreb ha acabat de reblar el clau de la confusió que generen darrerament les accions i inaccions governamentals. Poden haver-hi explicables raons geopolítiques per tancar files amb el Marroc i estalviar-se els recurrents episodis de pressió amb les onades migratòries, problemes amb la pesca o amenaça de la sobirania sobre Ceuta i Melilla. En la situació internacional, Occident tanca files i els Estats Units consideren el Marroc un aliat clau per controlar l’estret i l’accés a la Mediterrània. Malgrat el compromís marroquí de dotar al Sahara d’un estatut d’autonomia, el govern espanyol no podrà evitar la imatge d’haver abandonat el Front Polisari i la molta gent reclosa en els camps de refugiats algerians a la seva sort. Per la cultura i solidaritats de la gent d’esquerres aquest és un tema sensible que facilita, encara més, el distanciament i els motius de distanciament amb els teòrics aliats governamentals. Acostar-se al Marroc implica de manera mecànica confrontar-se amb Algèria, país que, per cert, ens abasteix de gas natural i que, com sembla lògic, ha posat el crit al cel. El fons del canvi d’aliances pot ser discutible, però el cop de volant sobtat sense avisar ni consultar està resultant inacceptable. S’alimenta la imatge de desori i la majoria de govern trontolla encara més. Hi ha una cosa que els ciutadans valorem dels nostres governants, és que siguin previsibles. Quan es té la sensació de improvisació, de falta de coherència i fil argumental, comença una desafecció que no acostuma a tenir camí de retorn.

Els equilibris sempre són, per definició, inestables. Crèiem que l’ordre mundial configurat ençà de l’ensorrament del sistema soviètic era força sòlid i tindria una llarga durada. Lògicament, en el rerefons es lliurava una llarga partida d’escacs per la successió a llarg termini de l’hegemonia americana per part de la poderosa Xina. Enteníem, però, que la rivalitat i el canvi de predomini necessitaria un parell de generacions i que la “guerra” entre les dues potències només seria comercial i per agafar posicions en el mapa dels grans corredors geoestratègics, el control de terres i recursos escassos. Europa vivia amb una certa placidesa entre crisi i crisi tot intentant mantenir una cohesió difícil al sí de la Unió Europea. No semblava, més enllà de la complicada gestió de la pandèmia, que hagués  de produir-se res de transcendental en molts anys. Però, de sobte, tot s’ha accelerat. L’imprevist moviment de Putin canvia no només el tauler global, sinó que obliga a Europa a mudar seves prioritats. El tsar postsoviètic ha volgut fer valdre el control intern d’un país ben poc democràtic i la possessió d’arsenals nuclears per remodelar una partida global en la que hi tenia els darrers anys un paper només de figurants. La imperícia de la política europea després de la Guerra Freda no li ha donat justificació per la barbaritat que està cometent, però sí que li ha facilitat una coartada. Declinació econòmica i política combinada amb projectils nuclears, resulten una mala barreja. Al govern xinès no li va del tot malament aquesta acceleració, ja que n’és el país beneficiari tot i que el descontrol del soci rus li pugui generar algunes incomoditats en el curt termini.

Acabi com acabi, aquesta invasió d’Ucraïna ens retornarà a una nova política de blocs. Un escenari ben poc atractiu, especialment pels europeus que ho viurem de manera especialment intensa i en la primera fila. L’experiència ens indica que s’anirà cap a la construcció d’un nou equilibri militar amb Rússia. Això comporta, agradi més o menys, polítiques de defensa expansives i rearmament. Les prioritats polítiques als països de la Unió Europea ja han canviat. Hem estat immersos en pocs dies en un hiperrealisme en el que les despeses i inversions que no siguin molt estratègiques es desplacen cap a revertir la dependència energètica i a restablir en termes militars allò que se’n va dir després de la Segona Guerra Mundial “l’equilibri del terror”. En aquest context, no quedarà gaire espai per a la poesia. Encara que caigués Putin i Rússia es democratitzés, la fractura creada trigarà moltes dècades en poder-se suturar. Massa destrucció, sofriment i mort generada com per restablir l’estat de les coses i oblidar-ho en un temps raonable. Rússia és un país molt gran, amb una vocació paneslavista massa arrelada com perquè ucraïnesos, polonesos, romanesos, finlandesos…, puguin deixar la temença. Ja hi havia massa referències històriques que induïen a la por. La d’ara, retransmesa gairebé en directe per televisió, es mantindrà llarg de temps en la memòria col·lectiva i costarà que deixi de ser un malson. 

No només canvia la política internacional. Els països han de fer front a noves dinàmiques de l’economia, substitució d’importacions, retard de les transicions energètiques, modificacions pressupostàries i, sobretot, recuperació de protagonisme dels clàssics partits de la centralitat, més donats al realisme que no pas els partits perifèrics. Això resulta força evident a España. El manteniment del govern d’esquerres actual sembla força improbable i insostenible. A l’esquerra més radical li tremolen les cames, no només per no haver interioritzat la funció que una vegada endegat els conflictes bèl·lics i fa l’armamentisme, sinó també perquè queden rèmores ideològiques -potser només estètiques-, de les simpaties cap a Rússia i un cert antiamericanisme encara no del tot superat. Resulta difícil ser al govern i a l’oposició alhora, especialment quan venen temps de predomini d’arguments poc elaborats en nom de la raó d’Estat, de sal grossa. Algú podria pensar que la política catalana queda fora d’aquests efectes. S’equivocaria. De moment el sector de El Procés que, de manera alegre i frívola, va jugar a obtenir el suport de la Rússia de Putin ha quedat del tot desautoritzat i amb les vergonyes a la vista. Una manera de procedir que, més que indignació, provoca vergonya aliena. 

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit fer-se amb el poder i constituir el que l’hongarès Orban anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l’Estat de dret, però que subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho el poder executiu als poders legislatiu i judicial i a generar una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l’unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l’Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

Precisament, la Rússia de Putin representa un model d’autoritarisme democràtic. Un sistema autocràtic constituït mitjançant eleccions, però on no impera l’Estat de dret. Com posa de manifest amb l’agressió a Ucraïna, cap respecte pels valors inherents al predomini de la llibertat. Rússia, de fet, no té una tradició ni una cultura liberal a què atenir-se. Va passar del tsarisme al comunisme, sense un període burgès i de democràcia parlamentària. La seva realitat actual té poc a veure amb la recuperació i refugi en els valors tradicionals del país. A la caiguda del model soviètic, van prendre el control econòmic i polític els oligarques i els “llestos” de l’antic règim que van saber ressituar-se a temps, com fou el cas de Putin. El seu menyspreu per les normes i la cultura democràtiques és absolut. Combinen els termes de la democràcia liberal amb una sobredosi de nacionalisme i un imaginari de reconstrucció del gran imperi passat.

La veritat és que tota societat, per tenir un mínim de cohesió, requereix elements d’adscripció. Conceptes de “ciutadania” o bé de “civisme” són crucials a les societats democràtiques madures, però s’han evidenciat com a massa abstractes. Cal conformar un “nosaltres” que requereix aspectes emocionals de vinculació, però l’important és que aquests tinguin prou laïcitat perquè no esdevinguin formes d’identitat nacional supremacista, irracional i excloent. Les societats actuals són multiculturals o senzillament no són. Però la veritat, és que les polítiques de la multiculturalitat tendeixen a generar una dispersió en “identitats menors” radicalitzades. 

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén retornar a la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretengui refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització, que tan festivament va defensar, ha creat. Al davant, l’esquerra transmutada en identitària i ja no de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte d’emancipació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups tribals que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. Aquí, la importància de l’enemic és especialment clau.

En aquesta “gran confusió”, en paraules del politòleg francès Philippe Cocuff, és l’extrema dreta qui es mou amb avantatge. Utilitza un llenguatge provocatiu, ridiculitza les preocupacions sectorials dels grups progressistes i transmet una situació de caos. De fet, és aquesta dreta extrema i desacomplexada la que actua com a rebel davant la correcció política i la facilitat per ofendre’s de la societat progressista. A França, Itàlia o Espanya, és la nova dreta populista la que marca l’agenda política i estableix els temes de debat públic. La reacció com a ressort de l’esquerra benpensant no fa sinó multiplicar l’efecte dels seus missatges i el somriure entre cínic i burleta de la seva nova i àmplia base social. Les ideologies tradicionals que ens resultaven fàcils d’ubicar ara ja no es mouen amb les lògiques antigues. De fet, els vincles capritxosos i caòtics que s’estableixen entre identitats i ideologies genera híbrids sovint incomprensibles i aparentment contradictoris. Moralisme estricte en grups d’esquerra i l’extrema dreta llegint a Gramsci o Lenin.

Finalment la Rússia de Putin ha acabat per portar a terme allò amb el que va anar amenaçant durant temps i que un cert sentit de la cordura i de les proporcions ens feia creure que no succeiria. Una guerra de tipus antic, de quan les coses passaven en blanc i negre, però que és retransmesa en directe i que no sé si som prou conscients que té lloc al cor d’Europa i les conseqüències de la qual encara no ens podem ni imaginar. Efectes profunds i a llarg termini. La guerra són cossos d’exèrcit, armament, però sobretot persones a les que se’ls destrossa la vida, que se’ls ha condemnat a viure espantats i en l’horror. Com és possible que la decisió d’un autòcrata pugui causar tant i tant dolor en tanta gent, tanta destrucció inútil? Quan comença una guerra hi ha poc a dir, les paraules perden tot sentit. Tot sembla sobrer i ridícul. Els nostres problemes polítics i les nostres cuites quotidianes perden significació i fins i tot seriositat. Quin interès poden tenir les bronques internes del Partit Popular o bé les disputes de pati de col·legi entre faccions independentistes? La guerra que ha declarat Putin a Ucraïna ens recorda la dimensió de crueltat que pot prendre la vida, especialment quan s’enfoca molt malament. I no és només el sofriment que visualitzem i que obté el primer pla. Sobretot es posa en relleu la importància de la llibertat i la seguretat conculcada en nom de ves a saber quins deliris imperials o pulsions per excés de testosterona.

No hi ha mai raons que justifiquin el camí de la guerra. No n’hi ha de acreditades o bé de justes. Encara menys existeix cap dret ni raó que faci acceptable atacar els altres, no respectar la seva sobirania. En el fons, el que estem vivint, més que una guerra entre dos països confrontats és una agressió brutal d’uns cap a uns altres. Una demostració de desmesura. Si Rússia tenia alguna raó a esgrimir en relació a l’alineament de Ucraïna amb el bloc militar occidental de l’OTAN, l’ha perduda de manera absoluta amb una brutalitat injustificable. La desigualtat de forces és tal, de 1 a 10, que es converteix en l’abús del que se sap extremadament fort respecte d’aquell que és feble de manera molt evident. No pot ser honrós de cap manera, suposant que en la pràctica de la violència fos possible l’existència de codis d’honor a respectar. Ucraïna i Rússia han tingut històricament una llarga i a vegades no prou confortable relació. No responen a perfils de comunitats homogènies cap d’elles doncs hi ha múltiples ètnies, religions, llengües i cultures. Tenen molt en comú, però el que ha fet Putin amb el seu atropellament i l’intent d’humiliar els ucraïnesos és crear justament separacions i odis que poden durar segles. Hi ha coses que no s’obliden i, el que es pitjor, generen cohesions identitaries i filiacions nacionalistes que no acostumen a portar res de bo. A Ucraïna allò “rus” i allò específicament “ucraïnès” han conviscut fins ara sense gaires problemes, precisament perquè són una mixtura, un híbrid de moltes coses. Difícilment després d’aquesta agressió, això sigui mai més així. Hi ha ferides que s’allargassen exageradament en el temps i creen diferències insalvables.

El problema principal a hores d’ara, a banda de copsar el grau de fredor y psicopatia de Putin com el veure fins on vol portar les coses, és la sortida de tot plegat. Tot i la complexitat, el més difícil no és desplegar els exèrcits, sinó el seu replegament una vegada han sortit dels quarters. No per qüestions tècniques, sinó per imperatius geopolítics i de la mateixa dinàmica interna de Rússia. Putin no té marxa enrere. Ha cremat les naus i només li serveix una victòria, encara que ja no pot ser ràpida, aclaparadora i definitiva com pretenia. Europa i tot el món occidental ja no es poden permetre pegats i estan moralment obligats a mantenir l’aïllament de Rússia tant en termes econòmics com polítics. S’hi juguen conceptes que estan en el moll de l’os de la nostra cultura i visió del món: llibertat, sobirania, Estat de dret, seguretat, respecte, valors democràtics… La resposta interna dels russos a Putin ajudaria molt a desfer aquesta situació, alhora que permetria distingir la ciutadania d’un país magnífic amb la dels seus nefastos dirigents. El clima de repressió interna, però, ho farà molt difícil.

La política com a espectacle a viscut un dels seus grans episodis la darrera setmana. El Partit Popular ha escenificat una mena de tragèdia grega on hi ha hagut de tot: fets imprevisibles, espectacle, girs continuats de guió, efectes sorpresa, crims passionals, evidencies de corrupció, traïcions, gelosies, desercions, misèries humanes… Tot plegat ha semblat un programa dels que fa Mediaset per entretenir on només ens calien dosis importants de crispetes. Però més enllà de la lectura frívola que es pot fer de tot plegat, el que és preocupant és el deteriorament de la política que s’escenifica de manera descarnada. Com es pot creure en alguna cosa després del catàleg de baixes passions en estat pur que ens han exhibit? Pablo Casado sempre ha estat un líder feble, un trepa de manual amb formació dubtosa que va saber aprofitar el 2018 els odis íntims de Soraya Sáez de Santamaría i Dolores de Cospedal. Ara mor políticament de manera similar. Ningú preveia, però, que seria tan maldestre en la gestió d’aquesta crisi. Ja fa temps que les forces vives del conservadorisme, tant les econòmiques com les mediàtiques, el donen més que amortitzat per incapaç. Tenen pressa per recuperar hegemonia i poder i els costa d’imaginar-lo com a President de Govern.

La estudiada embranzida d’Ayuso ha estat una escenificació trumpista ben preparada. Atacar com a millor defensa, estratègia victimista, emocionalitat, veritats alternatives i una versió pròpia de l’atac per les hordes al Capitoli en forma d’assalt “popular” al carrer Gènova. Casado no era conscient d’haver construït amb l’amiga Ayuso un monstre d’ambicions immenses i imparables. No va mesurar que les amistats d’avui poden ser els pitjors contrincants del demà. Mentre Casado ha escenificat en aquests temps una estratègia erràtica entre la moderació i la dreta més dura com s’ha vista a la recent campanya autonòmica de Castella-Lleó, Díaz Ayuso tothom sap que és ja una heroïna de la dreta més desacomplexada, simbolitzant el llibertarisme reaccionari tan en voga arreu. De tota manera i atenent-nos als fets de la darrera setmana, és força eloqüent que el que era una denúncia per possible corrupció acaba amb la destitució del denunciant i no pas demanant explicacions i responsabilitats a una denunciada no només amb forces evidències de veracitat, sinó que sobre ha tingut la barra de reconèixer els fets de manera xulesca. La bandera de regeneració d’un Partit Popular tant malmès per la corrupció que havia enarborat Casado, va acabar trepitjada amb el plebiscit dels adeptes de dissabte passat a les portes del carrer Gènova. La fe i la devoció en els lideratges populistes no accepta cap ombra de dubte ni sospita. Els familiars beneficiats o aprofitats no resulten més que un tema menor, pura obsessió estètica de la cultura d’esquerres.

Però més enllà d’odis personals i del factor humà d’aquesta crisi, hi ha opcions profundes de posicionament i de continguts polítics per las que decantar-se que necessitaran més coses que dimissions o congressos extraordinaris. Sobretot, quina és l’estratègia política del conservadorisme espanyol i com afronta el repte de l’aparició més enllà de les seves sigles d’una dreta extrema amb fort atractiu electoral en les circumstàncies actuals. No és el mateix optar per un liberal-conservadorisme de tipus alemany, moderat, inqüestionablement democràtic i que no fa concessions a la xenofòbia i exclusió de la que és portadora l’extrema dreta; o bé s’adopten les formes i els continguts del populisme trumpista tot pactant i identificant-se amb els postulats de Vox. Aquestes dues cultures conviuen al Partit Popular i amb Pablo Casado van optar per un fracassat camí del mig. A l’electorat l’estimula més Ayuso sens dubte, però no és molt clar que el seu èxit electoral a Madrid sigui exportable a tota Espanya. Una via emocional que els pot portar a ser irrellevants per la seva incapacitat per atraure el votant de centre, com per la impossibilitat de ser homologables entre una dreta d’Europa Occidental que encara sembla tenir molt clar quines són les línies vermelles que, respecte a l’extrema dreta, no es poden travessar. Resoldre aquest dilema resulta fonamental. Com ho és que no hi haurà estabilitat política a Espanya sense un centre-dreta fort i organitzat que a més de ser element d’alternança de govern, deixi d’induir temors a la ciutadania progressista pel fet de no haver perdut del tot aspectes culturals molt rancis, alguns tics autoritaris i rèmores del seu passat franquista.

El Govern català proposa treure la filosofia com a matèria optativa de la ESO, com ja ho va fer la legislació estatal que serveix de marc. Si la pressió dels acadèmics i la societat no força un canvi de plantejament en la política educativa, aquesta disciplina que ja estava minoritzada en la condició de “optativa”, desapareixerà del currículum formatiu. Només s’oferirà i encara de manera disminuïda, al batxillerat. Són mals temps per aquelles matèries que ajuden a conformar el pensament, a estructurar el raonament i a crear esperits lliures. Més enllà de la filosofia, les humanitats també juguen un paper cada vegada més petit. No són funcionals de manera immediata, doncs no interessen. En els projectes formatius, només va quedant espai per allò merament instrumental, pel que aporta habilitats aplicades i tecnològiques. Aprendre a raonar, a estructurar el coneixement en grans sistemes no es considera ja una cosa rellevant. Això resultava bàsic quan el sistema educatiu tenia com a finalitat primordial la de formar persones lliures que incorporessin potents nocions de ciutadania i bones bases de cultura humanística. En el món ideològic del neoliberalisme i l’ultraindividualisme imperant, s’encarrega al sistema educatiu, en tots els seus nivells, a formar futurs empleats que, a banda d’eines, dominin habilitats en sabers mecanitzats i fragmentats, a més d’haver adquirit una bona capacitat de docilitat i acceptació d’allò establert. Ah, i una forta propensió a competir tota la vida amb els seus semblants.

La filosofia conté el pensament que el nostre món ha anat generant i acumulat enllà de Grècia  al llarg de 2.500 anys. Ens parla de les reflexions que s’han fet i es poden fer sobre l’essència, les propietats, les causes i els efectes de las coses naturals, dels homes i l’univers. Ens explica sistemes de pensar que s’han erigit de manera sistemàtica. No veig que això resulti un tema menor en l’educació dels joves i que no els sigui clau cap al futur. En educació, sembla que apliquem aquella màxima negativa de que convé més, primer, allò que és urgent -dotar d’empleabilitat- del que és important -proporcionar coneixement per a una vida plena-. Hi ha qui argumenta que allò que no farà la filosofia en desaparició a la secundaria ja s’encarregaran de fer-ho les matèries d’ètica. Es com dir, que ni ha prou en fer que aprenguin normes i que no els cal el conèixer el substrat, el pensament, a partir del qual l’ètica i la moral es configuren. A més, aquestes matèries es troben el sistema educatiu en la condició de “mirall” de les assignatures de religió per aquelles famílies que opten per una educació laica. Al final, però, resulta paradoxal i poc defensable que en el sistema escolar tingui major presència la religió que la filosofia. Tota una declaració de principis.

La lògica de la utilitat s’ha anat imposant en el món de l’educació i de la cultura. El coneixement, especialment les darreres dècades, s’ha identificant progressivament amb l’interès econòmic i mercantil, deixant de banda la memòria del passat, les disciplines humanístiques, la filosofia, les llengües clàssiques, la fantasia, l’art o bé el pensament crític. S’ha anat esborrant l’horitzó ampli, civil, que hauria d’inspirar l’activitat humana. El pensador italià Nuccio Ordine, ha escrit sobre un fet que pot semblar paradoxal, com és la gran utilitat dels sabers inútils que, justament, per no produir guanys immediats o beneficis pràctics ens ajuden a dotar de musculatura la nostra capacitat de pensament i a proporcionar-nos un univers moral. Ja fa anys que el dramaturg Eugène Ionesco també alertava que tot allò que és utilitari impedeix la comprensió de l’art i ens incapacita per disposar d’un sentit social i col·lectiu. Ens convindria no perdre la consciència que els sabers humanístics, la literatura com la cultura en general, formen el líquid amniòtic en el que es desenvolupen les pulsions de llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, solidaritat, tolerància, el bé comú o l’esperit democràtic. El gust de viure. Ho deia Ovidi, “per més que t’esforcis en trobar que fer, no hi haurà res més útil que les arts, que no tenen cap utilitat”. A França, Victor Hugo posava en qüestió l’excessiva focalització en allò material i la pèrdua d’importància en el sistema educatiu, ja a la segona meitat del segle XIX, dels continguts humanístics; sobre el perill de que s’il·luminessin les ciutats, però que s’anés imposant la foscor a les ments. Entenia que allò humanístic podia fer de “torxa” per a la comprensió del món i pel desenvolupament de la nostra dimensió ètica.

Les cambres de diputats són les dipositàries de la voluntat popular. Un poder fonamental en l’Estat de Dret la funció del qual rau en el control i la construcció normativa del sistema polític i on, en definitiva, descansa la legitimitat del sistema democràtic. L’àmbit on s’expressa la diversitat i la pluralitat de la societat. Justament el terme que el defineix fa referència a ser un espai de diàleg i de debat, també de confrontació, però al capdavall d’acord i de consens. Una institució que ha de ser respectada i en la que les formes, la representació simbòlica, hi tenen una certa importància. Els representants ostenten la dignitat que els confereix la elecció, però la seva actitud i comportament els ha de fer mereixedors de consideració i respecte per part de la ciutadania. Una certa i necessària teatralització de les funcions, el ritual, no hauria de transmetre la sensació de que és un “mercat de Calaf”. La prioritat hauria de ser legislar al servei del conjunt de la ciutadania. Més enllà de la passió que es pot posar en l’exercici parlamentari, hauria de prevaldre la bona educació, la contenció i evitar espectacles que tendeixin a la comèdia, al sainet, a allò grotesc o, directament, al teatre de l’absurd. “Política és pedagogia” afirmava un reputat polític català de l’època de la Transició.

El Congrés dels Diputats va donar la setmana passada, a costa de la convalidació del decret de la Reforma Laboral, un espectacle gens abellidor. El tema resultava tan crucial en el fons com havia congriat fins a l’extrem una disputa dreta-esquerra ja exageradament polaritzada. Per la majoria governamental es tractava d’aprovar un dels projectes estel·lars de la legislatura. Fer-ho fracassar significava per una dreta hispànica molt extrema posar data de caducitat justament a l’actual cicle polític. En els posicionaments finals, poc importava el contingut de la norma o els seus efectes benefactors pels treballadors. Un tema no menor que es va obviar en la disputa és que el text era el resultat d’un pacte social acordat entre sindicats i patronal que obria la possibilitat de disminuir la precarietat laboral i millorar els salaris tot reduint la temporalitat contractual o a través de la preeminència dels convenis sectorials, equilibrant un xic les forces tan desajustades en els darrers temps  entre el capital i el treball. Uns escenificaven el “no” tot esperant que el resultat fos “sí” per una qüestió de marcar perfil propi o bé per no fer-se la fotografia amb segons qui, tot i que se la van acabar fent amb l’extrema dreta. L’operació extremadament teatral i portada secretament per la dreta de fer fracassar l’aprovació a darrera hora per mitjà de trànsfugues, se’n va anar en orris perquè un diputat del PP es va equivocar de manera reiterada a l’hora d’emetre el vot. Es veu que li passa habitualment. Més que el resultat final i el sentit profund de l’acord, el que ha quedat és el sainet ridícul que es va escenificar.

Al Parlament de Catalunya acabem de viure un episodi més de realitat imaginària i paral·lela que fa uns anys ens té força acostumats. Aquesta vegada es tractava de desobeir una ordre d’obligat compliment procedent de la Junta Electoral Central, relativa al desposseïment de la condició com a tal d’un diputat. Una nova ocasió per sobreactuar, tot apel·lant a l’embat contra les lleis i l’Estat, fixant l’incompliment com un objectiu polític crucial. La presidenta Laura Borràs, molt donada a la sobreactuació, afirmava de manera engolada que no pensava acatar-ho de cap manera i deia estar disposada a tancar el Parlament. Un fet aquest del que es va desdir, potser perquè algú li devia fer veure que això només es fa a les repúbliques bananeres o ho practiquen governs escassament democràtics vigents en alguns països d’Europa de l’Est. Al final, i després de culpar funcionaris i disparar contra els seus correligionaris, s’ha acabat per no jugar-se la inhabilitació i complir escrupolosament el que venia manat, mantenint, això sí, l’actitud arrogant i el verbalisme de la rebel·lia. El ridícul ha estat espantós. Un episodi més, però, de focs d’encenalls i de convertir la cambra catalana en un àmbit donat a la escenificació sectària i a la irrellevància.

Hi ha una creixent consciència sobre la crisi que viuen els sistemes i el mateix concepte de democràcia. Les raons són múltiples. En tot cas, resulta remarcable i força evident la progressiva erosió de la cultura política liberal. L’aspecte més castigat és el de la tolerància, base sobre la qual se sustenta qualsevol aposta de societat i d’assegurar la convivència del que és diferent. Hem transitat els darrers temps des del pluralisme fonamentat en la tolerància cap a un tribalisme irrespectuós i fins i tot ofès davant la diferència. El resultat és una polaritat ideològica i política, però sobretot emocional, que genera situacions conflictives i de negació que porten a això que s’anomena la “cultura de la cancel·lació”. L’individualisme extrem impulsat des dels vuitanta ha acabat mudant cap a un identitarisme que, paradoxalment, nega els mateixos principis sustentadors de les societats liberals. Els més pessimistes creuen que estem davant del principi de la fi del model liberal que coneixíem i que va constituir la base del nostre món en els tres últims segles. Es manté de la terminologia i les formes de l’Estat de dret clàssic, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Es perverteix la divisió de poders i es genera una dinàmica polaritzadora que falseja la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una forta tendència a l’unanimisme forçat.

Els canvis en la conformació de l’opinió pública esdevinguts en els darrers anys de la mà del que és digital, però també de les mutacions en la pràctica del periodisme ajuden a entendre els notables canvis en els comportaments socials. S’han diluït les fronteres entre informació, entreteniment i publicitat. Els mitjans, en nom de la seva supervivència, hi han col·laborat. L’immens soroll comunicatiu requereix missatges extremadament simples i que, sobretot, captin l’atenció. Aquesta és molt limitada i la seva captura té cada cop més valor econòmic. S’imposen doncs els missatges breus, impactants, sorollosos, fàcils i emocionals. La finalitat és mostrar la pertinença al grup i reforçar-ne la inclusió i la cohesió. Quan Trump va apel·lar als fets alternatius per refutar l’evidència vam entrar en l’àmbit d’un relativisme absolut. Ja no hi havia la possibilitat de coneixement en sentit genèric i abstracte. S’imposava una “epistemologia tribal”. De manera paral·lela triomfava el que Adorno va definir com el “narcisisme de l’opinió”. Una mena d’obligació a expressar el punt de vista propi de manera categòrica i escassament matisada. S’ha de tenir opinió, encara que no tingui criteri. S’ha de formar part d’un dels blocs contraposats, cal inscriure’s dialèctica amic-enemic. Més que els valors del grup mateix és fonamental l’existència d’un enemic al que odiar. No ha de ser possible eliminar la trinxera cavada i encara menys travessar-la. Estem davant del que la teoria política ha anomenat “partidisme negatiu”.

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén recuperar la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretén refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització que tan festivament defensava va generar. És com si els efectes unificadors del model neoliberal, les migracions massives o el refugi en la multiplicitat de la diversitat no hi tingués res a veure. Enfront, l’esquerra més identitària que no pas de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte de transformació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups d’identitat que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. El cert, és que a l’últim quart de segle tots els grans relats s’han ensorrat. Les persones, mancades de referències raonables, es comporten de manera cada cop més irracional, frenètica i amb tons desagradables. El món s’interpreta en termes personalitat individual. La política anima les minories a atomitzar-se, organitzar-se i pronunciar-se a la defensa del seu jo. A dia d’avui, la vida pública és plena de persones ansioses de lliurar batalles per una revolució que no deixa de cenyir-se a una tribu i que té poc a veure amb la possibilitat d’emancipació econòmica i social real.

Sonen amb força els tambors de guerra a l’Est d’Europa. Rússia se sent forta i en mans d’autòcrates només formalment democràtics i vol restablir un paper central en la política mundial tot recuperant i tractant com a seus tots els territoris que havien format part de la Unió Soviètica. Europa i els Estats Units mantenen el pols militar i encara diplomàtic en nom de la defensa de la sobirania i la llibertat d’un país que demana vincle i protecció enfront del gegant rus. Tot plegat, reminiscències però també el retorn de conflictes que ens retrauen a una Guerra Freda que creiem superada ençà de l’ensulsiada del model soviètic allà pels anys noranta del segle passat. Rússia ha tornat i vol ser algú en l’escenari geopolític global. I té les bases per ser-ho: potencia militar i territorial, un gran exèrcit, agressivitat i recursos naturals abundants alguns dels quals Europa necessita. Que s’acabi envaint Ucraïna i es desencadeni un conflicte bèl·lic de gran abast potser no és el més probable que succeeixi, però hi ha possibilitats reals de que es produeixi. No tot està sota control en aquests envits a gran escala i la força a vegades se’n va de les mans. Europa, en nom dels seus principis d’acollir a tothom que en vulgui formar part, ha acceptat el repte seguint aquella màxima militarista que “si vols la pau, prepara la guerra”.

El problema de fons de la Unió Europea és que sempre acaba jugant en una posició subordinada als interessos i al dictat dels Estats Units. I és qui més pot perdre en aquest pols, tant si acaba en guerra o bé s’imposa la via diplomàtica. Per Nord-Amèrica, Rússia té un paper important però secundari en el tauler geopolític global. La rivalitat primordial i qui li disputa el lideratge econòmic i polític global és Xina. No l’interessa el futur d’Ucraïna i a Rússia l’únic que li convé és contenir-la. No necessita el seu gas, els seus recursos naturals o la producció industrial. Mereix respecte pel seu arsenal nuclear, i poc més. Acabarà signant la pau amb una sortida digne tan aviat com pugui i qui quedarà a l’estacada és la Unió Europea. El veïnatge territorial i les relacions de dependència energètica i continuaran essent i, entre altres, la debilitat d’Europa en aquestes pugnes és no disposar d’un exèrcit propi sinó un de compartit, l’OTAN, el qual clarament no lidera. L’interès de Putin no és fer un pols amb els Estats Units, sinó debilitar el concepte d’Europa i mantenir sota la seva àrea d’influència no només totes les repúbliques ex-soviètiques, sinó també aquells països de l’Europa de l’Est que es van incorporar sense gaires exigències a la comunitat europea i on ara s’evidencien de manera clara les seves mancances des del punt de vista de funcionament i la cultura democràtica. La Unió Europea és una realitat diversa, plural i que té connotacions més corals que no pas unitàries. Aquesta és també la seva grandesa en la mesura que conté cultures, llengües, història i sentits de pertinença molt diversos. En algunes circumstàncies, això la fa dèbil i poc cohesionada i que les seves actituds de fermesa en la defensa dels seus valors semblin impostades i sobreactuades.

Probablement respecte a Rússia ara s’evidencia l’error de visió a llarg termini d’Europa que es ve arrossegant des de fa trenta anys. Més que una actitud de displicent rivalitat i d’evidenciar-li sovint la superioritat dels nostres valors, s’havia d’haver entrar en una dinàmica d’aproximació i col·laboració, fent-los més aviat socis que rivals, contenint així la nostra dependència geopolítica tan absorbent i de resultats dubtosos amb els Estats Units. Potser s’havia d’haver entès que les relacions entre Rússia i Ucraïna són profundes, complexes i contradictòries i no haver comès interferències que poden resultar provocadores i humiliants. Allò que se’n ha dit “l’ànima russa” i que tan bé descriuen els grans escriptors russos del segle XIX, en bona part prové i està dipositada en terres ucraïneses. No és tan sols que hi ha molta població d’origen rus a Ucraïna provinent de l’època dels grans moviments de població provocats per Stalin. Són dos mons profundament agermanats i amb molts elements comuns. També amb pors històriques del germà petit sobre el gran. Calia haver-se aproximat a tot això amb més prudència i respecte del que probablement s’ha fet. Però, sobretot, s’havia d’haver teixit amb un veí tan poderós i amb tanta capacitat de desestabilització una relació molt més interessada i funcional. La geopolítica és un terreny poc propici per a la poesia.