Enemics íntims

La política com a espectacle a viscut un dels seus grans episodis la darrera setmana. El Partit Popular ha escenificat una mena de tragèdia grega on hi ha hagut de tot: fets imprevisibles, espectacle, girs continuats de guió, efectes sorpresa, crims passionals, evidencies de corrupció, traïcions, gelosies, desercions, misèries humanes… Tot plegat ha semblat un programa dels que fa Mediaset per entretenir on només ens calien dosis importants de crispetes. Però més enllà de la lectura frívola que es pot fer de tot plegat, el que és preocupant és el deteriorament de la política que s’escenifica de manera descarnada. Com es pot creure en alguna cosa després del catàleg de baixes passions en estat pur que ens han exhibit? Pablo Casado sempre ha estat un líder feble, un trepa de manual amb formació dubtosa que va saber aprofitar el 2018 els odis íntims de Soraya Sáez de Santamaría i Dolores de Cospedal. Ara mor políticament de manera similar. Ningú preveia, però, que seria tan maldestre en la gestió d’aquesta crisi. Ja fa temps que les forces vives del conservadorisme, tant les econòmiques com les mediàtiques, el donen més que amortitzat per incapaç. Tenen pressa per recuperar hegemonia i poder i els costa d’imaginar-lo com a President de Govern.

La estudiada embranzida d’Ayuso ha estat una escenificació trumpista ben preparada. Atacar com a millor defensa, estratègia victimista, emocionalitat, veritats alternatives i una versió pròpia de l’atac per les hordes al Capitoli en forma d’assalt “popular” al carrer Gènova. Casado no era conscient d’haver construït amb l’amiga Ayuso un monstre d’ambicions immenses i imparables. No va mesurar que les amistats d’avui poden ser els pitjors contrincants del demà. Mentre Casado ha escenificat en aquests temps una estratègia erràtica entre la moderació i la dreta més dura com s’ha vista a la recent campanya autonòmica de Castella-Lleó, Díaz Ayuso tothom sap que és ja una heroïna de la dreta més desacomplexada, simbolitzant el llibertarisme reaccionari tan en voga arreu. De tota manera i atenent-nos als fets de la darrera setmana, és força eloqüent que el que era una denúncia per possible corrupció acaba amb la destitució del denunciant i no pas demanant explicacions i responsabilitats a una denunciada no només amb forces evidències de veracitat, sinó que sobre ha tingut la barra de reconèixer els fets de manera xulesca. La bandera de regeneració d’un Partit Popular tant malmès per la corrupció que havia enarborat Casado, va acabar trepitjada amb el plebiscit dels adeptes de dissabte passat a les portes del carrer Gènova. La fe i la devoció en els lideratges populistes no accepta cap ombra de dubte ni sospita. Els familiars beneficiats o aprofitats no resulten més que un tema menor, pura obsessió estètica de la cultura d’esquerres.

Però més enllà d’odis personals i del factor humà d’aquesta crisi, hi ha opcions profundes de posicionament i de continguts polítics per las que decantar-se que necessitaran més coses que dimissions o congressos extraordinaris. Sobretot, quina és l’estratègia política del conservadorisme espanyol i com afronta el repte de l’aparició més enllà de les seves sigles d’una dreta extrema amb fort atractiu electoral en les circumstàncies actuals. No és el mateix optar per un liberal-conservadorisme de tipus alemany, moderat, inqüestionablement democràtic i que no fa concessions a la xenofòbia i exclusió de la que és portadora l’extrema dreta; o bé s’adopten les formes i els continguts del populisme trumpista tot pactant i identificant-se amb els postulats de Vox. Aquestes dues cultures conviuen al Partit Popular i amb Pablo Casado van optar per un fracassat camí del mig. A l’electorat l’estimula més Ayuso sens dubte, però no és molt clar que el seu èxit electoral a Madrid sigui exportable a tota Espanya. Una via emocional que els pot portar a ser irrellevants per la seva incapacitat per atraure el votant de centre, com per la impossibilitat de ser homologables entre una dreta d’Europa Occidental que encara sembla tenir molt clar quines són les línies vermelles que, respecte a l’extrema dreta, no es poden travessar. Resoldre aquest dilema resulta fonamental. Com ho és que no hi haurà estabilitat política a Espanya sense un centre-dreta fort i organitzat que a més de ser element d’alternança de govern, deixi d’induir temors a la ciutadania progressista pel fet de no haver perdut del tot aspectes culturals molt rancis, alguns tics autoritaris i rèmores del seu passat franquista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s