Autor: Josep Burgaya

El Govern català proposa treure la filosofia com a matèria optativa de la ESO, com ja ho va fer la legislació estatal que serveix de marc. Si la pressió dels acadèmics i la societat no força un canvi de plantejament en la política educativa, aquesta disciplina que ja estava minoritzada en la condició de “optativa”, desapareixerà del currículum formatiu. Només s’oferirà i encara de manera disminuïda, al batxillerat. Són mals temps per aquelles matèries que ajuden a conformar el pensament, a estructurar el raonament i a crear esperits lliures. Més enllà de la filosofia, les humanitats també juguen un paper cada vegada més petit. No són funcionals de manera immediata, doncs no interessen. En els projectes formatius, només va quedant espai per allò merament instrumental, pel que aporta habilitats aplicades i tecnològiques. Aprendre a raonar, a estructurar el coneixement en grans sistemes no es considera ja una cosa rellevant. Això resultava bàsic quan el sistema educatiu tenia com a finalitat primordial la de formar persones lliures que incorporessin potents nocions de ciutadania i bones bases de cultura humanística. En el món ideològic del neoliberalisme i l’ultraindividualisme imperant, s’encarrega al sistema educatiu, en tots els seus nivells, a formar futurs empleats que, a banda d’eines, dominin habilitats en sabers mecanitzats i fragmentats, a més d’haver adquirit una bona capacitat de docilitat i acceptació d’allò establert. Ah, i una forta propensió a competir tota la vida amb els seus semblants.

La filosofia conté el pensament que el nostre món ha anat generant i acumulat enllà de Grècia  al llarg de 2.500 anys. Ens parla de les reflexions que s’han fet i es poden fer sobre l’essència, les propietats, les causes i els efectes de las coses naturals, dels homes i l’univers. Ens explica sistemes de pensar que s’han erigit de manera sistemàtica. No veig que això resulti un tema menor en l’educació dels joves i que no els sigui clau cap al futur. En educació, sembla que apliquem aquella màxima negativa de que convé més, primer, allò que és urgent -dotar d’empleabilitat- del que és important -proporcionar coneixement per a una vida plena-. Hi ha qui argumenta que allò que no farà la filosofia en desaparició a la secundaria ja s’encarregaran de fer-ho les matèries d’ètica. Es com dir, que ni ha prou en fer que aprenguin normes i que no els cal el conèixer el substrat, el pensament, a partir del qual l’ètica i la moral es configuren. A més, aquestes matèries es troben el sistema educatiu en la condició de “mirall” de les assignatures de religió per aquelles famílies que opten per una educació laica. Al final, però, resulta paradoxal i poc defensable que en el sistema escolar tingui major presència la religió que la filosofia. Tota una declaració de principis.

La lògica de la utilitat s’ha anat imposant en el món de l’educació i de la cultura. El coneixement, especialment les darreres dècades, s’ha identificant progressivament amb l’interès econòmic i mercantil, deixant de banda la memòria del passat, les disciplines humanístiques, la filosofia, les llengües clàssiques, la fantasia, l’art o bé el pensament crític. S’ha anat esborrant l’horitzó ampli, civil, que hauria d’inspirar l’activitat humana. El pensador italià Nuccio Ordine, ha escrit sobre un fet que pot semblar paradoxal, com és la gran utilitat dels sabers inútils que, justament, per no produir guanys immediats o beneficis pràctics ens ajuden a dotar de musculatura la nostra capacitat de pensament i a proporcionar-nos un univers moral. Ja fa anys que el dramaturg Eugène Ionesco també alertava que tot allò que és utilitari impedeix la comprensió de l’art i ens incapacita per disposar d’un sentit social i col·lectiu. Ens convindria no perdre la consciència que els sabers humanístics, la literatura com la cultura en general, formen el líquid amniòtic en el que es desenvolupen les pulsions de llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, solidaritat, tolerància, el bé comú o l’esperit democràtic. El gust de viure. Ho deia Ovidi, “per més que t’esforcis en trobar que fer, no hi haurà res més útil que les arts, que no tenen cap utilitat”. A França, Victor Hugo posava en qüestió l’excessiva focalització en allò material i la pèrdua d’importància en el sistema educatiu, ja a la segona meitat del segle XIX, dels continguts humanístics; sobre el perill de que s’il·luminessin les ciutats, però que s’anés imposant la foscor a les ments. Entenia que allò humanístic podia fer de “torxa” per a la comprensió del món i pel desenvolupament de la nostra dimensió ètica.

Les cambres de diputats són les dipositàries de la voluntat popular. Un poder fonamental en l’Estat de Dret la funció del qual rau en el control i la construcció normativa del sistema polític i on, en definitiva, descansa la legitimitat del sistema democràtic. L’àmbit on s’expressa la diversitat i la pluralitat de la societat. Justament el terme que el defineix fa referència a ser un espai de diàleg i de debat, també de confrontació, però al capdavall d’acord i de consens. Una institució que ha de ser respectada i en la que les formes, la representació simbòlica, hi tenen una certa importància. Els representants ostenten la dignitat que els confereix la elecció, però la seva actitud i comportament els ha de fer mereixedors de consideració i respecte per part de la ciutadania. Una certa i necessària teatralització de les funcions, el ritual, no hauria de transmetre la sensació de que és un “mercat de Calaf”. La prioritat hauria de ser legislar al servei del conjunt de la ciutadania. Més enllà de la passió que es pot posar en l’exercici parlamentari, hauria de prevaldre la bona educació, la contenció i evitar espectacles que tendeixin a la comèdia, al sainet, a allò grotesc o, directament, al teatre de l’absurd. “Política és pedagogia” afirmava un reputat polític català de l’època de la Transició.

El Congrés dels Diputats va donar la setmana passada, a costa de la convalidació del decret de la Reforma Laboral, un espectacle gens abellidor. El tema resultava tan crucial en el fons com havia congriat fins a l’extrem una disputa dreta-esquerra ja exageradament polaritzada. Per la majoria governamental es tractava d’aprovar un dels projectes estel·lars de la legislatura. Fer-ho fracassar significava per una dreta hispànica molt extrema posar data de caducitat justament a l’actual cicle polític. En els posicionaments finals, poc importava el contingut de la norma o els seus efectes benefactors pels treballadors. Un tema no menor que es va obviar en la disputa és que el text era el resultat d’un pacte social acordat entre sindicats i patronal que obria la possibilitat de disminuir la precarietat laboral i millorar els salaris tot reduint la temporalitat contractual o a través de la preeminència dels convenis sectorials, equilibrant un xic les forces tan desajustades en els darrers temps  entre el capital i el treball. Uns escenificaven el “no” tot esperant que el resultat fos “sí” per una qüestió de marcar perfil propi o bé per no fer-se la fotografia amb segons qui, tot i que se la van acabar fent amb l’extrema dreta. L’operació extremadament teatral i portada secretament per la dreta de fer fracassar l’aprovació a darrera hora per mitjà de trànsfugues, se’n va anar en orris perquè un diputat del PP es va equivocar de manera reiterada a l’hora d’emetre el vot. Es veu que li passa habitualment. Més que el resultat final i el sentit profund de l’acord, el que ha quedat és el sainet ridícul que es va escenificar.

Al Parlament de Catalunya acabem de viure un episodi més de realitat imaginària i paral·lela que fa uns anys ens té força acostumats. Aquesta vegada es tractava de desobeir una ordre d’obligat compliment procedent de la Junta Electoral Central, relativa al desposseïment de la condició com a tal d’un diputat. Una nova ocasió per sobreactuar, tot apel·lant a l’embat contra les lleis i l’Estat, fixant l’incompliment com un objectiu polític crucial. La presidenta Laura Borràs, molt donada a la sobreactuació, afirmava de manera engolada que no pensava acatar-ho de cap manera i deia estar disposada a tancar el Parlament. Un fet aquest del que es va desdir, potser perquè algú li devia fer veure que això només es fa a les repúbliques bananeres o ho practiquen governs escassament democràtics vigents en alguns països d’Europa de l’Est. Al final, i després de culpar funcionaris i disparar contra els seus correligionaris, s’ha acabat per no jugar-se la inhabilitació i complir escrupolosament el que venia manat, mantenint, això sí, l’actitud arrogant i el verbalisme de la rebel·lia. El ridícul ha estat espantós. Un episodi més, però, de focs d’encenalls i de convertir la cambra catalana en un àmbit donat a la escenificació sectària i a la irrellevància.

Hi ha una creixent consciència sobre la crisi que viuen els sistemes i el mateix concepte de democràcia. Les raons són múltiples. En tot cas, resulta remarcable i força evident la progressiva erosió de la cultura política liberal. L’aspecte més castigat és el de la tolerància, base sobre la qual se sustenta qualsevol aposta de societat i d’assegurar la convivència del que és diferent. Hem transitat els darrers temps des del pluralisme fonamentat en la tolerància cap a un tribalisme irrespectuós i fins i tot ofès davant la diferència. El resultat és una polaritat ideològica i política, però sobretot emocional, que genera situacions conflictives i de negació que porten a això que s’anomena la “cultura de la cancel·lació”. L’individualisme extrem impulsat des dels vuitanta ha acabat mudant cap a un identitarisme que, paradoxalment, nega els mateixos principis sustentadors de les societats liberals. Els més pessimistes creuen que estem davant del principi de la fi del model liberal que coneixíem i que va constituir la base del nostre món en els tres últims segles. Es manté de la terminologia i les formes de l’Estat de dret clàssic, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Es perverteix la divisió de poders i es genera una dinàmica polaritzadora que falseja la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una forta tendència a l’unanimisme forçat.

Els canvis en la conformació de l’opinió pública esdevinguts en els darrers anys de la mà del que és digital, però també de les mutacions en la pràctica del periodisme ajuden a entendre els notables canvis en els comportaments socials. S’han diluït les fronteres entre informació, entreteniment i publicitat. Els mitjans, en nom de la seva supervivència, hi han col·laborat. L’immens soroll comunicatiu requereix missatges extremadament simples i que, sobretot, captin l’atenció. Aquesta és molt limitada i la seva captura té cada cop més valor econòmic. S’imposen doncs els missatges breus, impactants, sorollosos, fàcils i emocionals. La finalitat és mostrar la pertinença al grup i reforçar-ne la inclusió i la cohesió. Quan Trump va apel·lar als fets alternatius per refutar l’evidència vam entrar en l’àmbit d’un relativisme absolut. Ja no hi havia la possibilitat de coneixement en sentit genèric i abstracte. S’imposava una “epistemologia tribal”. De manera paral·lela triomfava el que Adorno va definir com el “narcisisme de l’opinió”. Una mena d’obligació a expressar el punt de vista propi de manera categòrica i escassament matisada. S’ha de tenir opinió, encara que no tingui criteri. S’ha de formar part d’un dels blocs contraposats, cal inscriure’s dialèctica amic-enemic. Més que els valors del grup mateix és fonamental l’existència d’un enemic al que odiar. No ha de ser possible eliminar la trinxera cavada i encara menys travessar-la. Estem davant del que la teoria política ha anomenat “partidisme negatiu”.

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén recuperar la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretén refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització que tan festivament defensava va generar. És com si els efectes unificadors del model neoliberal, les migracions massives o el refugi en la multiplicitat de la diversitat no hi tingués res a veure. Enfront, l’esquerra més identitària que no pas de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte de transformació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups d’identitat que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. El cert, és que a l’últim quart de segle tots els grans relats s’han ensorrat. Les persones, mancades de referències raonables, es comporten de manera cada cop més irracional, frenètica i amb tons desagradables. El món s’interpreta en termes personalitat individual. La política anima les minories a atomitzar-se, organitzar-se i pronunciar-se a la defensa del seu jo. A dia d’avui, la vida pública és plena de persones ansioses de lliurar batalles per una revolució que no deixa de cenyir-se a una tribu i que té poc a veure amb la possibilitat d’emancipació econòmica i social real.

Sonen amb força els tambors de guerra a l’Est d’Europa. Rússia se sent forta i en mans d’autòcrates només formalment democràtics i vol restablir un paper central en la política mundial tot recuperant i tractant com a seus tots els territoris que havien format part de la Unió Soviètica. Europa i els Estats Units mantenen el pols militar i encara diplomàtic en nom de la defensa de la sobirania i la llibertat d’un país que demana vincle i protecció enfront del gegant rus. Tot plegat, reminiscències però també el retorn de conflictes que ens retrauen a una Guerra Freda que creiem superada ençà de l’ensulsiada del model soviètic allà pels anys noranta del segle passat. Rússia ha tornat i vol ser algú en l’escenari geopolític global. I té les bases per ser-ho: potencia militar i territorial, un gran exèrcit, agressivitat i recursos naturals abundants alguns dels quals Europa necessita. Que s’acabi envaint Ucraïna i es desencadeni un conflicte bèl·lic de gran abast potser no és el més probable que succeeixi, però hi ha possibilitats reals de que es produeixi. No tot està sota control en aquests envits a gran escala i la força a vegades se’n va de les mans. Europa, en nom dels seus principis d’acollir a tothom que en vulgui formar part, ha acceptat el repte seguint aquella màxima militarista que “si vols la pau, prepara la guerra”.

El problema de fons de la Unió Europea és que sempre acaba jugant en una posició subordinada als interessos i al dictat dels Estats Units. I és qui més pot perdre en aquest pols, tant si acaba en guerra o bé s’imposa la via diplomàtica. Per Nord-Amèrica, Rússia té un paper important però secundari en el tauler geopolític global. La rivalitat primordial i qui li disputa el lideratge econòmic i polític global és Xina. No l’interessa el futur d’Ucraïna i a Rússia l’únic que li convé és contenir-la. No necessita el seu gas, els seus recursos naturals o la producció industrial. Mereix respecte pel seu arsenal nuclear, i poc més. Acabarà signant la pau amb una sortida digne tan aviat com pugui i qui quedarà a l’estacada és la Unió Europea. El veïnatge territorial i les relacions de dependència energètica i continuaran essent i, entre altres, la debilitat d’Europa en aquestes pugnes és no disposar d’un exèrcit propi sinó un de compartit, l’OTAN, el qual clarament no lidera. L’interès de Putin no és fer un pols amb els Estats Units, sinó debilitar el concepte d’Europa i mantenir sota la seva àrea d’influència no només totes les repúbliques ex-soviètiques, sinó també aquells països de l’Europa de l’Est que es van incorporar sense gaires exigències a la comunitat europea i on ara s’evidencien de manera clara les seves mancances des del punt de vista de funcionament i la cultura democràtica. La Unió Europea és una realitat diversa, plural i que té connotacions més corals que no pas unitàries. Aquesta és també la seva grandesa en la mesura que conté cultures, llengües, història i sentits de pertinença molt diversos. En algunes circumstàncies, això la fa dèbil i poc cohesionada i que les seves actituds de fermesa en la defensa dels seus valors semblin impostades i sobreactuades.

Probablement respecte a Rússia ara s’evidencia l’error de visió a llarg termini d’Europa que es ve arrossegant des de fa trenta anys. Més que una actitud de displicent rivalitat i d’evidenciar-li sovint la superioritat dels nostres valors, s’havia d’haver entrar en una dinàmica d’aproximació i col·laboració, fent-los més aviat socis que rivals, contenint així la nostra dependència geopolítica tan absorbent i de resultats dubtosos amb els Estats Units. Potser s’havia d’haver entès que les relacions entre Rússia i Ucraïna són profundes, complexes i contradictòries i no haver comès interferències que poden resultar provocadores i humiliants. Allò que se’n ha dit “l’ànima russa” i que tan bé descriuen els grans escriptors russos del segle XIX, en bona part prové i està dipositada en terres ucraïneses. No és tan sols que hi ha molta població d’origen rus a Ucraïna provinent de l’època dels grans moviments de població provocats per Stalin. Són dos mons profundament agermanats i amb molts elements comuns. També amb pors històriques del germà petit sobre el gran. Calia haver-se aproximat a tot això amb més prudència i respecte del que probablement s’ha fet. Però, sobretot, s’havia d’haver teixit amb un veí tan poderós i amb tanta capacitat de desestabilització una relació molt més interessada i funcional. La geopolítica és un terreny poc propici per a la poesia.

Viure i cobrar sense treballar és una fantasia que tots hem tingut alguna vegada. Hem imaginat a quines activitats recreatives i lúdiques dedicaríem el nostre temps amb la tranquil·litat de cobrar una bona nòmina i sense que, en contrapartida, haguéssim de fer uns horaris, assumir unes responsabilitats, donar comptes… Fer ingressos i viure la vida sense esforç i sense la condemna bíblica del treball, qui més qui menys, se’ns posaria bé. Però, per la majoria dels mortals és un pensament momentani, una pura quimera que no es complirà mai i que, probablement, és molt millor que no es materialitzi. Aquesta setmana, però, hem descobert que hi ha gent prop nostre que si, que la vida li ha regalat aquesta possibilitat. Vint-i-tantes persones (no en diré treballadors per respecte als que ho son) a sou del Parlament de Catalunya i sembla que de manera extensiva a altres institucions com la Sindicatura de Comptes han obtingut el privilegi de, només amb quinze anys d’antiguitat, poder cobrar el salari complert a partir dels seixanta sense acostar-se a la feina. Ull, no és una jubilació anticipada. Com a bona cultura funcionarial, continuen essent propietaris de la plaça i van generant triennis que engrandeixen el seu salari. El concepte utilitzat per aquesta magnífica obra de deixadesa, ganduleria i malbaratament dels recursos públics rep el poètic nom de “permís d’edat”. El tema no és nou i sembla que aquesta prebenda es remunta el 2008. El procediment clar: es volen renovar alts empleats de la institució i als responsables polítics que no se les volen tenir amb els funcionaris, decideixen oferir-los un retir daurat que és cobrar i no acostar-se a la feina. Perquè la cosa no faci tan mal d’ulls, s’estén a tots els funcionaris de la institució, els quals s’apunten delerosos a tal possibilitat. El petit considerant a tenir en compte, és que això tan injust, injustificat, immoral i costós ho paguem entre tots. Ningú hauria finançat de la seva butxaca tan il·lògica situació de privilegi.

El tema no és anecdòtic i posa de relleu no només la manera frívola en que s’utilitzen massa sovint els cabals públics, sinó també els beneficis que implica treballar a l’ombra del poder. Perquè si el mateix concepte resulta inacceptable, també descobrim uns nivells de salaris en algunes activitats que res tenen a veure ni amb consideracions de proporcionalitat ni amb el mercat. Hem vist nòmines que van dels 4.000 als 10.500 Euros mensuals. Xifres impúdiques. Quan el tema ha aparegut, han quedat fotografiats els presidents del Parlament que hi ha hagut ençà del 2008 i que han donat per bona la situació. Ernest Benach de manera maldestre ho ha justificat en nom de que “eren altres temps”. I tant. Temps de crisi econòmica, d’acomiadaments i precarització que ell, però, ben assegut en el cotxe oficial que es va fer “tunejar” per viatjar més còmode, no es va donar compte del que passava a fora. De fet, cap “temps” dona coartada a una cosa com aquesta i més els valdria als molts que ho sabien, que passessin vergonya, demanessin disculpes i ho arreglessin. Perquè a banda de presidents de la institució, hi havia meses del Parlament amb representants de tots els grups parlamentaris els quals sembla que o bé no es miraven el pressupost anual que aprovaven, o bé s’instal·len ara en el cinisme d’argüir un desconeixement que no podien tenir. Hi ha també tots els diputats de la Cambra, de les bancades del Govern o bé de l’oposició, a més de la multitud de filtres de control pressupostari que s’havien d’haver adonat, denunciat i impedit el que algú ha definit com una “pràctica de pillatge institucionalitzada”.

Constatem sovint el distanciament de la política per una part creixent de la ciutadania i fins i tot les actituds “antipolítiques” que reforcen els discursos populistes i il·liberals de les dretes extremes. Encara que les falles del sistema democràtic no justificaran mai la seva negació, fets com el dels salaris del Parlament així com la deixadesa i frivolitat que ho ha permès, són el brou de cultiu del discurs dels que s’han constituït com antisistema. Així és fàcil bastir l’existència d’una casta feta de connivències entre funcionaris i polítics la finalitat última de la qual en seria l’extracció de bons salaris i tota mena de canongies. Si no es depura de manera clara i exemplar aquest tema i totes les seves derivades, en això el país hi haurà perdut coses molt més importants que diners.

Tota societat i tot individu senten i se li manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por inquieta i condiciona els grups socials intermedis i determina el seu comportament social i les seves actituds polítiques. D’entrada per una qüestió de lògica. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre en els primers quaranta anys del segle XX, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts i havia donat lloc a desraons com l’Holocaust, s’imposava un cert arranjament entre capital i treball. La por inherent a la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit de pertinença a un grup heterogeni en progrés. La societat ja no venia definida per la polaritat entre grups socials antagònics sinó pels sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms els quals, en una feliç definició dels sociòlegs Ulrike Berger i Claus Offe, constituïen una “no-classe”. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixerien el totalitarisme ni la guerra. S’acostumarien a la seguretat, el benestar, els drets, el consum i la progressió social. L’horitzó resultava expansiu i l’esdevenidor un escenari on actuar i triomfar.

Una classe mitjana que s’anirà definint cada cop més en un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diversos nivells de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i de responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques. També empleats de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització, la gig economy i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. Un conglomerat social que va fer sentir cada vegada més la seva veu com a electors que es consideraven estabilitzadors per la seva tendència a la moderació que es creu inherent a tenir una mica de patrimoni i als quals s’anava orientant la publicitat de béns de consum de llarga durada. La classe majoritària de la societat, que determina tendències i que se sent el subjecte de referència dels governants, ja que conforma el gruix de “l’opinió pública”.

Però a partir de la nova lògica que va imposar la globalització econòmica, accentuada per les crisis del 2008, aquesta és una classe que ha patit un profund procés de transformació i de pèrdua d’efectius, alhora que veu desaparèixer les seguretats aparentment eternes construïdes als anys d’expansió de les polítiques keynesianes. Noves pors, nous temors noves vulnerabilitats. Visió de l’abisme del desclassament.

Resulta paradoxal que un grup social que continua essent privilegiat respecte a bona part d’una societat on avança el terreny de la precarietat i l’exclusió, se sent alhora tan fràgil i vulnerable, la qual cosa el porta a la presa de postures extremes, redemptores i histèriques en política. S’ha acabat formar part de la centralitat política, de bascular entre ofertes moderades per facilitar l’alternança. Radicalitat, cridòria i refugi identitari. Els diferents populismes les acullen en els seus braços i els proporcionen un fals horitzó d’emancipació. Les classes mitjanes esdevenen aparentment revolucionàries a través de propostes que són extremadament reaccionàries. El que fa el demagog justament és utilitzar i intensificar la por de la gent i proporcionar un boc expiatori al que culpabilitzar i que serveixi per exorcitzar els dimonis particulars. Per al populista, la por és elevada a categoria que permet discernir el verídic del que és fal·laç. Es tracta de definir dos camps antagònics alineant el grup social temorós i vulnerable davant d’un altre grup social associat al domini, la corrupció o l’engany, culpable de la seva frustració. Com explica el sociòleg alemany Heiz Bude, “la por torna als homes dependents de seductors, de mentors i de jugadors. Qui és mogut per la por evita el que és desagradable, renega del que és real i es perd el possible”.

En la política espanyola contrasta la polaritat extrema que han imposat les dretes del Partit Popular i Vox. Competeixen en radicalitat i fan de cada compareixença i sessió parlamentària una escenificació de combat terminal, essent portadores de un relat gairebé dantesc de la situació. En realitat, però, hi ha el manteniment força tranquil d’una majoria parlamentària de signe progressista que, encara que a batzegades per les successives onades pandèmiques, va tirant la legislatura endavant i aconsegueix aprovar algunes lleis que, a priori, semblava difícil que ho podés fer. El govern espanyol ha tancat amb dues victòries polítiques força importants el 2021. Per un costat, ha aconseguit una majoria folgada per l’aprovació dels pressupostos generals de 2022. Uns pressupostos carregats de partides socials i greixats per l’arribada dels fons europeus post pandèmia. Lògicament ha hagut de fer concessions concretes a la munió de petits grups que el recolzen, però el relat que quedarà no serà ni de grans concessions ni de grans dificultats. El que volia el PP, de que quedés la imatge d’un govern filo-comunista presoner de nacionalismes i independentismes perifèrics, no l’ha assolit. Tot ha estat força plàcid i, fins i tot, en el cas d’ERC l’exigència sembla més simbòlica que altra cosa. Pactar una quota de producció en català i altres llengües cooficials, tot i ser rellevant per promoure aquestes llengües a nivell d’ús social, no deixa de ser al·legòric ja que no és possible la condició d’obligatorietat, sinó de proporcionar estímuls a través d’incentius fiscals. Avançar la jubilació dels Mossos als seixanta anys, equiparant-los amb la Guàrdia Civil o la Policia Nacional té molt interès pels afectats, però poc en termes de país. 

Encara que amb menys diputats, el PNB sempre és més efectiu i prosaic en les seves exigències. Aconsegueix la gestió íntegre de l’Ingrés Mínim Vital -poca broma pel seu volum econòmic i el seu significat-, així com importants inversions en relació a l’arribada a Bilbao i Vitòria del Tren d’Alta Velocitat (TAV), cosa que es farà de forma soterrada. Encara que també més simbòlic, aconsegueixen, a més, la cessió complerta de la gestió de les presons, un tema sensible en aquelles contrades. Als negociadors catalans, com deia Ortega ja fa molts anys, els acostuma a perdre l’estètica. Es passa de pretendre una declaració unilateral d’independència a pactar una quota lingüística a Netflix. Potser una metàfora del retorn sobtat i brutal cap a la realpolitik. El PNB només té sis diputats, no ha amenaçat amb ruptures, però té infinitament molt mes pes polític. Probablement posa en valor la seva moderació i la seva confiabilitat de partit de model antic, més preocupat per l’estabilitat i els resultats obtinguts, que no pas pel relat i el que es dirà a les xarxes socials. Maneres prou diferents d’entendre i de fer política.

L’altra tema de gran reforçament pel govern espanyol és l’acord assolit amb els agents socials per a la reforma laboral. Encara que no serà la derogació de las regressives lleis del PP de 2012 com s’havia promès, resulta una victòria política inqüestionable aconseguir renovar de manera progressista la legislació laboral i tenir l’acord de les organitzacions patronals, cosa que deixa despullades argumentalment a les dretes i molt especialment al Partit Popular. Un acord que per validar-ho a nivell parlamentari encara tindrà molts estira i arronses, no podent menystenir que s’hagi d’acabar fent amb el suport de Ciutadans. El que s’ha signat, ha forçat grans tensions dins la patronal i entre aquestes i el Partit Popular, que seria la seva referència més natural. Qualsevol canvi que vulguin introduir en el text nacionalistes i independentistes perifèrics podria donar la coartada perquè esbotzés, cosa que difícilment es jugarà el govern. Un pacte social per modificar la legislació laboral que, a més, té problemes de més calat que la dialèctica i la pugna política actual. Genera molt soroll i expectatives però portarà pocs canvis més enllà d’una rellevant predominança dels convenis sectorials sobre els d’empresa. Malgrat la simplificació en els models de contracte, no acabarà amb la xacra de la temporalitat i de la precarietat que li és inherent. Certament reequilibra un xic les relacions entre capital i treball que estaven molt esbiaixades, però no afronta els reptes que té el treball i el seu futur en aquest període dominat per la digitalització i el capitalisme cognitiu i tecnològic. Justament, és una reforma laboral que té molt “d’analògica”. Tot i l’inqüestionable triomf polític que representa, aquests és momentani. Potser seria bo que l’esquerra governant fos una mica menys triomfalista al respecte. Més que res, perquè amb la llei que pretén aprovar no resol cap dels grans problemes de fons en relació al futurs del treball i els processos d’eixamplament de la desigualtat econòmica i social. Perquè aquest hauria de ser el seu objectiu. O no?

Pierre Victurnien Vergniaud, revolucionari francès abans de ser guillotinat durant el període del Terror va fer aquesta reflexió: “La Revolució, com Saturn, devora els seus fills”. De manera menys sagnant, El Procés també va fagocitant els seus protagonistes. La destitució del major Trapero, cap dels Mossos d’Esquadra, fa mesos que s’esperava. S’ha fet per Nadal per treure-li rellevància informativa. És una manera de procedir molt típica de la majoria de governants. En quatre anys, aquest policia certament peculiar ha passat de ser un mite de l’independentisme a considerar-lo un enemic a retirar. Una joguina trencada en la polaritat extrema instal·lada a Catalunya, entre la qual ha navegat durant un temps, però les onades han estat excessives i se l’han acabat emportant. Ha estat un policia que, encara que es va deixar estimar per la política, aquesta dimensió no era ben bé la seva i la seva professionalitat li va impedir ser manipulat de manera flagrant com es va intentar reiteradament. De fet, se li va oferir anar de diputat a les llistes de Carles Puigdemont, moment en que va tocar retirada estrictament cap a la seva feina. Va viure el seu moment àlgid quan els atemptats de les Rambles de Barcelona, circumstància en que els Mossos van demostrar una gran eficàcia i nivell desarticulant i desfent per la via ràpida el complot que l’havia fet possible. Les seves ironies i sarcasmes a les rodes de premsa el van fer trending tòpic i l’independentisme venia samarretes amb la seva esfinx. Tocava la guitarra i s’encarregava de la paella a les arrossades de Pilar Rahola a Cadaqués. Un model de xarnego integrat i de funcionament de l’ascensor social. Es deixava veure a la llotja del Camp Nou i semblava que la fama no li desagradava. Una mica estrany per la discreció que s’espera d’un policia.

En els “fets d’octubre” de 2017, el seu paper va ser ambivalent. Va optar per la prudència que van ser incapaços de fer servir els polítics. Va triar una estratègia d’estrident deixadesa per part dels Mossos per tal d’evitar enfrontar-se a votants i organitzadors de la vetllada, cosa que li va comportar un judici a l’Audiència Nacional que l’hauria pogut portar a la presó, però en va ser absolt. Va apostar per defensar-se adequadament, renunciant a la condició de mite. El tribunal va entendre que havia intentat evitar mals majors així com el descrèdit d’un cos dels Mossos ja massa polititzat i que, alhora, ho tenia tot a punt per si havia de fer detencions entre el govern que va declarar la república no nata, si els jutges li demanaven que ho fes. Així de professional sembla entendre la funció policial. Abans, en el judici dels polítics de El Procés, el seu testimoniatge no va agradar gens als encausats. Sembla que Oriol Junqueras gairebé el culpabilitza del seu empresonament. Una vegada absolt, va ser restituït al càrrec al capdavant de la policia catalana, però era evident que ja no satisfeia als governants. Els que l’havien encimbellat de manera exagerada fent-lo un heroi ara el repudiaven. Només calia trobar el moment i algú disposat a l’encàrrec de treure-se’l de sobre i, a més, difondre un avís per a navegants. Així ho ha fet el conseller Joan Ignasi Elena. En un darrer gest de dignitat, Trapero no ha acceptat negociar i pastissejar la seva nova destinació. Sembla dir: que em donin el que vulguin i així no tindré deutes ni hipoteques amb ningú. La seva mirada trista dels darrers temps expressa el distanciament escèptic amb la política i amb els polítics.

Però, com quan abans anàvem a comprar el pa, en el cessament de Josep Lluís Trapero hi ha hagut una “torna”, que encara que s’ha volgut que passés desapercebuda, no és menor. S’ha defenestrat també a Antoni Rodríguez, responsable de la unitat d’anticorrupció des de la Comissaria General d’Investigació. Sembla que se li han passat comptes, justament per exercir la seva responsabilitat de manera independent al poder i a les directrius polítiques. Les seves investigacions han aixecat diversos casos que tenen en el seu centre gent del govern actual, com seria la qüestió del trossejament fraudulent de pagaments de Laura Borràs a l’Institut Ramón Llull, o bé els mecanismes pel finançament de les zones obscures de El Procés on sembla estar implicat l’ex-conseller Miquel Buch. Més enllà de la destrucció de símbols i de relegament de policies molt professionals, se li està fent un flac favor a un cos policial massa discutit, debatut, castigat i relegat pels mateixos que el dirigeixen. Una policia democràtica requereix de professionals ben formats i amb mitjans, però també de comandaments i dirigents polítics que entenguin el seu caràcter de servei públic així com de la seva necessària neutralitat. No és ni hauria ser un cos a utilitzar de manera esbiaixada i partidista pels governants de torn.

Mantenir la privadesa socialment sempre s’havia considerat un valor i un factor que afegia respecte i credibilitat. L’íntim es preservava i formava part de la restringida esfera particular i familiar. Tradicionalment, la bona reputació descansava sobre la discreció i una certa reserva en tot allò personal. Airejar públicament el que es presumia com una cosa reservada, sempre s’havia vist com una mostra de descura i una senyal per a la desconfiança. Internet, i molt especialment les xarxes socials, ha induït a la conversió del que és privat en públic, a practicar un exhibicionisme impúdic al que en gran part ens prestem de manera generosa i natural. Semblaria que avui dia un excés de discreció ens converteix en algú que té alguna cosa a amagar. S’han invertit els papers. Més enllà d’una cultura de l’exposició ja naturalitzada, on la transparència personal adquireix bones dosis de teatralitat, la pèrdua de la cautela personal té molt a veure amb una economia de plataforma que ha fet de l’espionatge, de la despulla de la nostra intimitat, de les nostres dades perfilades, la base del model de negoci. En paraules de Yuval Noah Harari, som ja “animals piratejables” i els nostres cervells poden ser “hackejats”.

Mark Zuckerberg va dir no fa pas molt temps i de manera molt eloqüent: “la privadesa ja no és una norma social rellevant”. I no és estranya aquesta consideració. Hi ha més persones a Facebook de les que hi havia fa dos-cents anys a tot el planeta, i aquesta xarxa social representa el paradigma de l’exhibició voluntària. Estem davant d’unes generacions que han assumit que res no és privat i, el que resulta xocant, és que amb prou feines s’ofereix resistència a que això sigui així. Es fa alegre i voluntàriament. És la condició que estableixen les plataformes d’internet perquè això pugui ser un negoci. L’espectacle ha de continuar! El nostre jo digital va deixant rastre i no només això, queda arxivat per sempre. Alimentem bases de dades mentre enviem mails, comprem, escoltem música veiem pel·lícules, xategem o planifiquem el nostre nou viatge. A partir d’aquí, som un llibre obert perquè Google, o qui sigui, personalitzi no només la publicitat que rebem, sinó també la informació que es considera rellevant i esperable per al nostre “jo digital”. Hem creat una tecnologia que ens modifica, ens exposa i ens ha convertit en mercaderia i dades. Convertir la informació personal en diners comporta de manera inevitable conflictes amb la privacitat, com també amb la possibilitat “d’oblit”. No és possible fer un esborrat absolut de les nostres traces a internet, atès que sempre els servidors acaben disposant d’una còpia oculta del que es publica a la xarxa, més enllà de qualsevol eliminació voluntarista.

El món de les xarxes socials s’ha convertit en un aparador on la nostra exposició ha de seguir unes regles no escrites, però molt estrictes. Als missatges de text, no es tracta d’escriure en una pissarra segons el sentit convencional de l’escriptura. La seqüència del text, les icones utilitzades i sobretot la puntuació, ho són tot. Cada grup d’edat i cultura té els seus codis, no complir-los indica clarament pertànyer a la categoria de l’impostor i ser un autèntic neòfit digital. És especialment important demostrar una disponibilitat total. “L’obligatorietat” de la resposta obeeix gairebé a condicions contractuals entre els que formen part del grup. La qüestió és acaparar l’atenció dels membres, els quals deuen al grup una predisposició incondicional. Un missatge de text cal contestar-lo en un lapse màxim de cinc minuts. El contrari implica demostrar poca connexió o, pitjor, escàs interès. Per això, l’aparell de connexió té prioritat absoluta sobre la conversa, sobreposant sempre el mirar la pantalla i el clic histèric a qualsevol relació en viu i en directe. La descripció de les coses que formulem com una emergència aconseguirà que la gent et presti molta més atenció. El concepte privat s’esvaeix. El nostre diàleg en persona pot estar reflectit per un dels nostres interlocutors cap a les xarxes, en temps real.

Facebook, té un mínim de 98 camps d’informació que ha usurpat de la nostra privadesa: ubicació, edat, generació, gènere, idioma, nivell educatiu, camp d’estudis, col·legi, afinitat ètnica, sou, tipus d’habitatge i règim de tinença, valor de la casa, composició de la llar, relacions, canvis de feina, compromisos, matrimonis, paternitats, relacions sentimentals, marca i antiguitat de vehicles, sistema operatiu, servei de correu electrònic, navegador, tipus de targeta de crèdit, fluctuacions d’estat d’ànim, perfil d’elector… Som un llibre obert, massa obert. La salut social i democràtica requeriria de mantenir distinció i fronteres, una separació higiènica i prudent, entre el que és privat i el què és públic.

Sobre les classes mitjanes el capitalisme s’hi ha sostingut durant dècades i el consens amb elles és el que va fer possible el desenvolupament de l’Estat de benestar i del model social europeu. No és tant que hagin estat molt nombroses, però han tingut un gran paper en el sentit aspiracional. Mentre funcionava un certes possibilitats d’ascensor social, tothom en pretenia formar-ne part. Sempre ha estat un concepte una mica vague. Depèn molt si s’adscriu a ella una determinada població a partir d’un nivell d’ingressos, o més aviat s’utilitza per definir una cultura en què conflueixen benestar material, moderació política, un tipus d’activitat laboral lligada a activitats professionals, comercials i empresarials i un nivell de propietat de, com a mínim, l’habitatge habitual. Tampoc és exactament el mateix si ho establim a partir de dades objectives, o bé ens remetem a l’adscripció voluntària. En aquest sentit, la majoria de la població occidental, en els anys anteriors al desencadenament de la crisi econòmica de 2008, s’hi definia de manera absolutament predominant. Pràcticament desnaturalitzada la cultura política d’esquerres que havia construït els seus mites i referents amb el marxisme, semblava que l’adscripció a la “classe treballadora” hagués desaparegut. En els discursos polítics, tothom apel·lava al vot d’unes classes mitjanes considerades la base material i mental de la societat. S’ha considerat en el món occidental a aquest grup com el paradigma i el sosteniment de l’estabilitat econòmica i política. Fonamental en l’aspecte econòmic, per la seva accentuada propensió i possibilitat al consum que els permetia el disposar d’un cert nivell de renda. Clau en la política, per la seva tendència a optar i bascular en l’arc polític moderat entre el centredreta i el centreesquerra, essent en la pràctica qui proporcionava les majories en l’alternança típica europea entre socialdemocràcia i conservadorisme.

Amb la dinàmica de crear desigualtat econòmica extrema ençà de la globalització, la classe mitjana es va anar convertint en un grup difús i molt propens al mal humor. Això es va accelerar amb la crisi econòmica del 2008. L’aposta mundialitzadora del capitalisme des de fa ja dècades va donar lloc a una “revolució dels rics” que, en perdre la por a l’existència d’un contramodel que resultés atractiu per a àmplies capes de la societat, van decidir trencar tot consens social i apostar per l’individualisme més pur i dur i evolucionar cap a la societat de l’1% -99%. Encara que a mig termini pugui ser una ficció el mantenir els nivells de demanda amb la liquidació de la capacitat adquisitiva d’àmplies capes de la població occidental, alguns ha cregut que la disminució dels costos de producció i els baixos preus encara tenen una certa cursa per davant, com creuen que el té la nova i creixent demanda dels sectors emergents en els països en vies de desenvolupament.

La tendència al laminat progressiu de les classes mitjanes en tots i cadascun dels seus nivells sembla un procés imparable, i la premonició que ja va fer el politòleg britànic John Gray  sobre el fet que aquest grup social intermedi “és un luxe que el capitalisme ja no es vol permetre”, sembla que es va complint. La caiguda d’ingressos salarials i la pèrdua de seguretats en relació al manteniment de la feina són una evidència en els segments mitjans i alts del mercat laboral, pressionats també per l’efecte moderador de salaris que provoca la deslocalització. La precarietat -que és laboral, econòmica i social-, és el sentiment que marca la pauta. Finalment, i probablement és un aspecte especialment important, les classes mitjanes en retrocés pateixen una pressió tributària important. Gran part de l’ingrés públic se sosté, encara, sobre el que queda d’elles, ja que una part significativa dels segments baixos cotitza molt menys per efecte de la desocupació i de la reducció salarial, i en la mesura que les corporacions que operen a nivell internacional sigui per mitjà de l’elusió o del frau fiscal, ja fa temps que van decidir contribuir només de manera simbòlica o no contribuir en absolut. Por, incertesa i neguit, en una població que muda cap el refugi identitari i cap expressions polítiques forassenyades. És el que passa sempre que hi ha processos d’empobriment dels sectors intermedis. Europa ja ho coneix perquè ho va experimentar als anys trenta. Trump, Brexit, Orban, Salvini, Vox, Zemmour…, són exemples recents. Refugi en els extrems, polaritat, fractura social, frustració i violència verbal. Sembla que hem oblidat que la cultura i la pràctica democràtica requereixen de contenció de la desigualtat i de l’existència d’un cert grau d’ascensor social.