Autor: Josep Burgaya

Portem uns anys amb seriosos problemes de sequera. Afecten a l’agricultura i posen en perill el subministrament de boca degut al notori esgotament de les reserves acumulades per abastir-la. Hi ha una part circumstancial en això degut a la oscil·lació natural de la pluviositat, però també l’evidència d’un problema de fons que té a veure amb l’escalfament global i un canvi climàtic que, com es veu amb molta diversitat de fenòmens, ja no és una possibilitat o un perill, sinó una realitat. Hem estat poc previsors en els efectes sobre el clima de la nostra activitat frenètica i la naturalesa ha començat a passar-nos la factura. I, certament, en pocs temps sembla haver-hi una acceleració dels efectes que resulta angoixant. L’aigua serà cada vegada més un bé escàs i com a bé públic insuficient i de necessària dosificació haurà de ser tractat. Està escrit que en el futur immediat l’aigua en forma de pluja disminuirà i, encara que haguem estat poc previsors, caldrà fer-hi alguna cosa. La bona notícia, és que hi ha marge. Però disminuirà la possibilitat pel mal ús i pel malbaratament que venim practicant. Abordar el tema de manera profunda resulta ineludible pels poders públics. Sembla que els hagi agafat per sorpresa i amb el pas canviat. No han fet gaire més que campanyes voluntaristes per conscienciar-nos com a ciutadans, com si dels nostres hàbits en depengués la solució. I no és així.

Situem el problema. A Catalunya consumim anualment uns 600.000 milions de metres cúbics d’aigua, 500.000 milions dels quals són aigua de la xarxa. El 72% del total va a l’agricultura, el 9% a la indústria i, només, un 19% va la consum domèstic. Encara que tot es pot millorar, la indústria, a base de normatives, ha fet força bé la seva feina. La paga cara i està obligada a depurar i reciclar. En el consum domèstic, més enllà que no està de més filar més prim en els nostres hàbits, el que tenen nombrosos problemes de malbaratament són unes xarxes de distribució urbana, antigues i amb escàs manteniment, on es perd entre el 20 i el 30% de la que hi circula, segons visions més optimistes o pessimistes. Fer més eficient i segura la distribució permetria un estalvi grandiós. La partida gran de l’aigua, amb molta diferència és el regadiu agrícola i el consum ramader. L’esforç més grandiós de racionalització i eficiència s’hauria de fer aquí. No es tracta de posar en qüestió la importància econòmica i social de l’agricultura i la ramaderia, del que té de significativa que és aquesta activitat. Però el problema principal és aquí i no en la despesa que fem a cas rentant-nos les dents. El preu irrisori amb que l’obtenen, no ajuda. No hauria de ser acceptable el reg per aspersió o la, practicada forma encara, de inundar els camps. Hi ha procediments moltíssim més estalviadors i eficients amb sistemes de gota a gota. Però, perquè invertir-hi si no hi estàs obligat.

Es podria avançar molt en un millor ús de l’aigua implantant de manera generalitzada la seva recuperació i reutilització, amb sistemes de recirculació. No ho podem fiar tot a l’aigua caiguda del cel. El concepte de claveguera on van a parar aigües grises i negres l’hauríem de desterrar. Gran part de l’aigua que utilitzem, de fet gairebé tota, adequadament tractada amb depuració biològica pot tornar a la xarxa o bé es pot fer servir en el regadiu. Si, es obvi, calen obres d’infraestructura, normes clares i decisions polítiques més previsores i agosarades de les que hi ha hagut fins ara. El recurs al sistema de dessaladores del mar que hi ha qui creu que és la panacea només pot ser complementari, ja que els costos energètics en fan un sistema molt poc sostenible. El luxe de mantenir verds els camps de golf a l’estiu i omplir incomptables piscines privades que proliferen arreu, caldrà plantejar-s’ho. Com també uns contingents turístics insostenibles a Barcelona o a les poblacions d’estiueig, no només pel consum d’aigua, que no semblen gaire compatibles amb les necessàries restriccions estivals. El que no aporta res a tot plegat, és una cert missatge de “culpa” que fan en aquest tema les autoritats en relació als ciutadans. Calen polítiques, inversions i mitjans per atacar l’arrel del problema i, a ser possible, pal·liar-lo. Apel·la al voluntarisme culpable, en això com en altres tantes coses, dona pel que dona.

Aquest és un concepte que ja es remena poc en la política actual. Com que, més que res, ara es tracta de fer espectacle i apel·lar al vot emocional, es fuig de qualsevol discussió amb una mica de calat sobre quin és el projecte de futur que es vol per la ciutat que s’imagina. A les portes d’unes eleccions municipals, semblaria lògic de fer-ho. Hi ha una cosa molt important que no és espontània i no s’improvisa, que és el del planejament urbanístic, del qual en dependrà no només ni especialment el traçat dels carrers i les densitats, sinó la conformació del teixit urbà, els seus usos, la barreja o no de funcions i grups socials, el grau d’amabilitat o de duresa de l’espai públic, la mobilitat o la disponibilitat de serveis.

 És diferent entendre la ciutat com un ecosistema complex al servei de la gent i les seves necessitats o bé un lloc amb multitud de solars amb els que especular. Com s’orienta i el paper que es dona al comerç resulta molt indicatiu. Apostar per les grans superfícies perimetrals a les ciutats, facilitar la proliferació de polígons comercials té poc a veure amb fer ciutat, més aviat es buidar-les de contingut i activitat tot destruint de pas el teixit urbà central sobre el que el comerç de proximitat pivotava. Significa decidir per a una economia de grans marques de distribució, que operen en el low cost o ho aparenten i que actuen contra els productes de proximitat i del territori, a més de menystenir la qualitat i rebentar les ciutats. És apostar per una economia amb ocupació de baixa qualitat, amb salaris misèrrims i per destruir l’aspecte ocupacional i vivencial del comerç i els serveis a prop, el que solia contribuir a generar importants espais de sociabilitat. Els ajuntaments, sense pensar gaire en els efectes, donen llicències d’obertura dels nous establiments perquè viuen de les taxes que cobren, de l’Impost d’Activitats Econòmiques o, senzillament, perquè els hi agrada fer la genuflexió davant dels poderosos. El resultat, ciutats buidades d’activitat, sense la sobreposició d’usos que les dinamitzaven, que tan rica i variada han fet la vida a les ciutats mediterrànies. 

Certament, que també la proliferació del comerç online ha fet molt per destruir les xarxes comercials de les nostres poblacions, però encara més una política urbanística de la que el millor que se’n pot dir és que es fa sense pensar. Quan tanca el comerç dels nostres carrers, com també els serveis o els cinemes, no només proliferen els baixos en lloguer, venda o traspàs. S’imposa la deixadesa, s’hi mor la vida i esdevenen més insegurs els carrers. Com en el model anglosaxó, se’ns fa mudar cap a la cultura del cotxe amb el qual ens desplacem als multicinemes perifèrics, als supers, hípers, comerços de tot a 100 que converteixen els nostres entorns urbans en cada vegada més idèntics, intercanviables i, sobretot, més ostentosament lletjos. A les ciutats que feien de capitalitat d’un entorn ampli, els compradors i visitants habituals ja no hi entren, quedant-se en les nombroses cafeteries i llocs de menjar escombraries que proliferen en aquests polígons postindustrials i dedicats bàsicament al comerç i a activitats d’entreteniment.

Els centres urbans, històrics, van quedant en el millor dels casos com un pessebre arquitectònic i urbanístic per a gaudi de turistes i amb uns pocs negocis de baixa qualitat destinats als passavolants. Els centres de les ciutats, sobretot si tenen vestigis del passat d’una certa categoria, se’ls ha convertit en parcs temàtics o d’atraccions per a visitants no gaire exigents, però deixen de conformar una ciutat real, vital. Sap greu quan al voltant d’unes eleccions se’ns parla de manera abstracta i força cínica que es protegirà el comerç de proximitat com si fos una prioritat quan, amb la política urbanística s’està fent, de facto, tot el contrari. Ens prenen per gent molt simple. Hi ha honroses excepcions de ciutats i de projectes polítics concrets, però són una minoria. Política municipal, és sobretot i fonamentalment urbanisme, entès aquest en sentit ampli i complert. I s’hi ha alguna cosa rigorosament política -i ideològica-, aquesta és l’urbanisme.

Produeixen una certa intranquil·litat les constants notícies sobre el fet que la Intel·ligència Artificial (IA) està destinada a substituir la redacció de la informació que fins ara fan els periodistes. Els mateixos professionals especulen amb el tema i fan proves del que, fins ara, és capaç de fer la màquina de manera autònoma. D’aquí a la fantasia distòpica que seran els algoritmes els que decidiran quines notícies rebem sinó que també les redactaran i hi posaran el contingut. Una tecnologia autònoma i independent que desplaçarà i superarà de de la condició humana. No sé que ens depara el futur, però certament estem força lluny de que això sigui així. El principal problema de la IA és haver-li donat un nom que no es correspon a la realitat. És una contradicció en els termes, un oximorón. La intel·ligència, per definició només pot ser humana, ja que conjuga coneixements diversos i factors de percepció, entre ells els emocionals i de context que només poden tenir, sortosament, les persones. La tecnologia pot disposar de moltes dades, acumular-les a la memòria, recombinar-les, però les seves habilitats van, almenys encara, poc més enllà de l’ajuda.

En relació a la informació, el tema clau és si entenem la IA com a col·laboració o bé com a substitució. Aquesta no pot ni podrà proporcionar la imprescindible i insubstituïble mirada del periodista el qual hi ha de proporcionar context, emocionalitat, domini dels gèneres, redacció literària, contrast, certitud de fonts… Un món creixement complex i amb un soroll ambiental de fluxos d’informació necessita, ara més que mai, la figura del periodista confiable que ens posi un cert ordre comunicatiu dins un desordre en el que resulta molt dificultós distingir entre el que és verídic o fals, entre en que és sobrer i el que és substancial, el que és informació del que és entreteniment. Qualsevol redactat que encarreguem al ChaptGPT, conté dades verídiques, però també falsedats, ignorància de les fonts, biaixos, estereotips i una redacció freda més pròpia d’un mal estudiant que no pas d’un bon periodista.

Certament entre la professió periodística hi ha el temor fonamentat que s’utilitzi el recurs tecnològic per reduir costos a les empreses editores. La substitució de persones per aplicacions de IA -que ja se sap que no generen nòmines ni cotitzacions a la Seguretat Social-, augmentant la precarietat que ja fa temps conviu en aquest sector. Però això només ho faran aquells que en una estratègia de pa per avui i fam per demà, han incorporat totes les males pràctiques editorials possibles: confusió de publicitat amb informació, abús del sistema de clickbait, no correcció ni revisió de textos, abús de les pàgines promocionades… Amb IA o sense, no hi ha una crisi del periodisme com de vegades es parla amb certa frivolitat, el que hi ha i no és ben bé el mateix, és una crisi del model de negoci de la premsa, ja sigui la del paper per falta de lectors o bé de la digital per falta de capacitat de monetitzar-la i fer-la sostenible més enllà de subvencions governamentals i la publicitat institucional que la sostenen. Certament, la necessària independència dels mitjans es troba en una situació més que qüestionada.

La Intel·ligència Artificial, com tot allò que té a veure amb la digitalització, cal analitzar-ho, debatre-ho i no acceptar-ho acríticament. No tot és bo ni èticament defensable. Com que conté desafiaments i riscos, alguns de força indesitjables, cal establir normes i límits, lleis i reglaments que ens protegeixin. Ni més ni menys, cal establir en el món online marcs i regles com es fa de sempre en el món offline. La llibertat, la seva garantia, depèn de lleis i normatives, no de situacions de caos. Pel que fa al periodisme “humà” té una llarga vida per endavant. Preguntat al ChatGPT respecte de la relació entre IA i periodisme em respon: “La IA té limitacions en la seva capacitat per comprendre el context i les emocions humanes, cosa que pot afectar la qualitat de les notícies. És important que s’estableixin estàndards ètics clars per al seu ús. Hi ha el risc que pugui ser utilitzada per generar notícies falses i manipular la opinió pública. Ha de ser vista com a una eina complementària per a la tasca periodística, no pas com  un reemplaçament”. Fins i tot la pròpia Intel·ligència Artificial té clars els seus perills i els seus límits.

A Europa torna a haver-hi un flux migratori important que arriba de forma entre dramàtica i tràgica a les seves costes a través de organitzacions mafioses i amb barcasses la meitat de les quals es perden o s’enfonsen abans d’arribar. A hores d’ara la pressió i alhora la polèmica política es produeix sobretot a Itàlia als important contingents d’arribada s’hi afegeix el tenir un govern d’extrema dreta que, ja fa anys, manipula de manera demagògica aquest fenomen de cara a treure’n rèdit electoral. Giorgia Meloni, la nova primera ministre d’Itàlia, ha moderat el seu extremisme durant els primers mesos de govern, però ara no ha deixat passar la ocasió de qualificar la migració com una conspiració destinada a fer una “gran substitució” de la població occidentl originaria.

Hi ha una gran dificultat per desmuntar els mites interessats que es construeixen sobre la immigració. A partir d’ella, la dreta populista més extrema als Estats Units, a França, a Itàlia o a Espanya ha construït el concepte mobilitzador de “el gran reemplaçament”. La immigració entesa com un moviment organitzat de desplaçament i marginació de l’home blanc hegemònic amb la col·laboració d’una cultura esquerrana tractada de propensa i dòcil a l’islamisme. A Alemanya, un grup d’extrema dreta, Pegida, és l’acrònim de Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident. Així, en realitat, el discurs antiimmigració i de defensa de l’hegemonia blanca i de la cultura occidental incorpora la islamofòbia com un element característic. Pulsió, per cert, que desplaçaria l’ancestral antisemitisme del feixisme europeu dels anys trenta. La xenofòbia s’utilitza per encoratjar el nacionalisme ètnic, l’hostilitat envers els grups que representen el “no nosaltres”. Moltes vegades, els mitjans de comunicació col·laboren força a crear una imatge sobredimensionada del fenomen migratori. Les enquestes indiquen com a països com França o Espanya, la percepció sobre els contingents migrants més que duplica els números reals. A més, la major part de notícies que es publiquen o emeten ho fa amb to negatiu, cosa que contribueix a reforçar la tendència a criminalitzar els nouvinguts. A la dreta, només cal reforçar aquesta dinàmica. El populisme representa una reacció de replegament i exclusió, construir la fraternitat a través del rebuig dels que no són semblants. El “gran reemplaçament” no té justificació demogràfica ni estadística, però la seva força resideix justament en la simplicitat que el converteix en ideal per a les teories de la conspiració.

Per al populisme dretà, és relativament fàcil identificar unes elits que s’han desterritorialitzat i emancipat del conjunt de la societat com un grup especialment interessat a fomentar l’arribada de població immigrant que fa evolucionar a la baixa el mercat de treball. Això a costa de desnaturalitzar la pròpia cultura del país d’acollida, subvertir els valors i atorgant-los drets i beneficis socials idèntics que a la població autòctona. Per a la dreta i les seves bases socials, les nacions han entrat en decadència i la recuperació del poder i la cohesió social passa per fer-se forts en els valors propis, injuriant el model multicultural i cosmopolita d’unes elits ja “desnacionalitzades”. Els eslògans de capçalera ho diuen tot: “França per als francesos” segons l’Agrupació Nacional; “Tornar a prendre el control” al Brexit; “La nostra cultura, la nostra llar, la nostra Alemanya” per a Alternativa per a Alemanya; “Polònia pura, Polònia blanca” per al Partit de la Llei i la Justícia; o “Que Suècia segueixi sent sueca” segons els Demòcrates Suecs.

També és cert que hi ha un “bonisme” classista i oportunista per part de sectors que viuen absolutament al marge de la immigració, tret que els tinguin com a empleats precaris. És difícil negar la importància dels contingents migratoris per reequilibrar la dinàmica natural de la població europea i de l’aportació molt significativa dels nous ciutadans. Però també és cert que l’acomodament de grans contingents en poc espai de temps és molt dificultós. Sovint no s’adapta a les necessitats de treball i es tensionen els serveis públics. Discutir-ho per afrontar les dificultats sobrevingudes resulta imprescindible, i fins i tot terapèutic, però hi ha una correcció política de tipus progressista que nega aquesta possibilitat, la qual cosa permet que això es traslladi a les guerres culturals de la nostra societat polaritzada. Hauria de ser possible fer “polítiques d’immigració”, cosa que no ha de comportar perseguir-la ni criminalitzar-la, sinó senzillament normalitzar-la i treure aquests fluxos del control de les màfies i dels perills que assumeixen per traslladar-se a Europa. El sistema de contractes de treball en origen té força sentit, alhora que establir contingents que puguin ser incorporats en benefici de tots. També, Europa i el món desenvolupat haurien de practicar polítiques de més igualtat en els intercanvis i ajudes al desenvolupament en aquells territoris que, almenys històricament, van desestabilitzar a través del colonialisme. Això, sens dubte, sí que contribuiria a reduir aquestes tràgiques dinàmiques de fugida de la pobresa.

Molts dels problemes actuals tenen una innegable dimensió geopolítica. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent i imparable fins a obtenir l’hegemonia econòmica primer i militar després, és el context, plana sobre molts conflictes vigents. Els Estats Units se senten desafiats i els seus cops de pal de cec en política internacional, especialment evidents sota la presidència de Joe Biden, es poden entendre pel neguit que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de l’economia, la creixent influència internacional no només a Àsia, sinó a Àfrica o Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la fa tenidora de bona part del deute americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda, semblen senyals clars tant de la capacitat com de la voluntat d’entrar en una nova era.

La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, i és difícil que no sigui així tenint en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització que desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que no pas amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la necessitat a partir dels anys vuitanta d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada, la va convertir en la fàbrica del món. Només era una qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi a la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava el principi de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens faria immunes, va ser un gran error. S’havia passat, en paraules de John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria l’estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” on el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb la feina. Esdevenia crucial no estar enlloc.

L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar màscares o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una subjugada Europa. Amèrica pretén ampliar l’horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta així com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no queda lluny i serà altament simbòlica. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir-ne la frustració.

Tornar a la lògica territorial en l’àmbit econòmic, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part no menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot proveir amb els recursos propis. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i s’han fet coses en aquest sentit, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, es continua produint a Àsia, la vulnerabilitat occidental es manté.

Sembla evident tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació que Europa, com a gran part d’Occident, està en decadència i que, potser l’Estat de benestar va ser possible en unes coordenades històriques que en aquest moment ja no es donen. Responia aquest concepte a l’època de Guerra Freda i potser més que un projecte va constituir una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els valors asiàtics. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista, com és la Xina. Com ho planteja Slavoj Zizek, treu el cap una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen davant un capitalisme de base autoritària, ja sigui a Corea, Xina, Rússia o Hongria.

Això que anomenem trumpisme i que alguns com l’historiador Steven Forti ho qualifiquen com extrema dreta 2.0, no és un fenomen privatiu dels Estats Units, del Brasil de Bolsonaro o de la Hongria de Vicktor Orbán. Amb més o major intensitat emergeix a totes les democràcies occidentals. Discursos d’odi trufats de postveritats, argumentacions que indueixen a la polaritat i el conflicte, llenguatge, supremacisme, resignificació dels conceptes de llibertat i democràcia, perversió del llenguatge el qual esdevé excloent, performances activadores dels seguidors, predomini de l’emocionalitat, negació de la realitat…; tot si val per conformar un moviment de signe populista on allò patriòtic funciona com a  explicació i confort de tots els malestars econòmics i socials. Un bàlsam en mans de xarlatans de fira, els quals resulten cada vegada més patètics en la mesura que gran part del país i del propi independentisme n’ha desconnectat. Són una rèmora per a tots, dificulten que el país recuperi del tot la normalitat superant fractures, que es miri endavant, i que tenen una cobertura mediàtica molt superior a la incidència o a l’interès real.

El viatge llampec de Clara Ponsatí a Barcelona, intentant reanimar les migrades forces del sector irredemptista n’és un exemple. Es planteja un retorn èpic que havia de provocar la mobilització popular i el suport d’Europa, i tot queda amb una concentració d’unes desenes de jubilats i un jutge que li diu que se’n vagi a casa. Ve a Barcelona quan sap, gràcies a les modificacions legals aconseguides per l’independentisme més realista, que no serà detinguda perquè el seu delicte és menor. De lo seu dir-ne “exili” és forçar molt el llenguatge. Tant els ciutadans de Barcelona com la presidenta del Parlament europeu passen d’ella. De la seva vinguda només va ser èpica la cobertura televisiva de la televisió pública catalana. Una escopetada de fira de l’estratègia de Puigdemont i de Gonzalo Boye, un tret a la línia de flotació del Junts més pragmàtic de Turull o bé de Xavier Trías. Ponsatí resulta un vers lliure de l’independentisme unilateralista i més enfilat a la muntanya. Acusa als líders d’haver anat de farol el 2017 i no tenir res preparat per una independència que, al seu parer, “requereix de morts”. Una figura dubtosa de la que sembla que ara es volen apropiar un sector minoritari, extrem i molt dretà, del secesionisme com és el fins ara fracassat moviment de Primàries. En realitat, tot era molt més senzill. Havia d’haver comparegut davant del jutge ja fa molt temps, com tots si hi som citats. Tot el demés, com canta La Lupe, és pur teatre.

La sentència judicial condemnatòria a Laura Borràs ha donant lloc a un altre momentum d’irrealitat. Condemna per haver trossejat contractes de l’administració i per falsedat en document públic. Des del primer moment s’ha embolicat amb la bandera i ho ha intentat portar al terreny de la persecució política, com un episodi més de lawfare. Menys el seu acrític club de fans, tot el món polític, independentista o no, li ha demanat que no arrossegui més la ja tocada reputació del Parlament pel fang i dimiteixi. Fa molt temps que, per la seva causa, la segona institució de Catalunya viu en la provisionalitat. Com que es nega a complir amb el codi ètic elemental de la política, forçarà a que s’hagi de modificar la normativa interna de la Cambra catalana i se la desposseeixi del càrrec. Se li ha acabat la política. Mentrestant, s’anirà passejant per platós i emissores de ràdio, a més de les xarxes, intentant generar conflicte i insuflar energia al estol de minvants seguidors. Un lideratge pervers que, a la manera de Trump, confonen el seu egocentrisme i l’excés de narcisisme amb el que necessita el país. Negarà la realitat, posarà en qüestió l’estat de dret tot erigint-se una perseguida que es passeja fent agitació amb bosses de Louis Vuitton. Resulta irònic que, per no ingressar a presó el seu advocat -també l’inefable Gonzalo Boye-, haurà de demanar l’indult al president Pedro Sánchez que té la prerrogativa d’atorgar-lo. Probablement quan les circumstàncies polítiques acompanyin se li concedirà. Bo serà que sigui així justament per desescalar determinades dinàmiques. 

Tant per les accions de Ponsatí com en les de Borràs, és legítim de preguntar-se si aquest espectacle de tipus grotesc aporta o serveix d’alguna cosa al país. Crec que no.

És el tema de moda, del que sens dubte s’ha parlat més aquests dies. Com passa amb les qüestions que són novetat i tothom en parla, sembla que se’n ha de tenir una opinió feta, que sigui a més clara i contundent, sense matisos. Per uns, l’invent de Gerard Piqué i la colla de “famosos” que l’acompanyen és una genialitat, un producte d’entreteniment nou i fulgurant, modern, que supera de molt l’interès que pot generar l’avorrit món del futbol tradicional. Una proposta disruptiva que hauria vingut per quedar-se i ocupar un lloc entre nens, adolescents i joves que s’avorreixen als camps de futbol ja que hi passen poques coses, no hi ha el ritme canviant i sincopat que requereixen els accelerats nous temps. Per altres, estem davant d’una ocurrència frívola i sense substància, un entreteniment de baixa estofa que no té res a veure amb l’esport. Una pretesa competició, que no ho és, ja que les normes són canviants sobre la marxa i on les estrelles no són al camp sinó a la llotja. Un espectacle més aviat esperpèntic format per jugadors de futbol de categoria regional, combinats amb figures decadents que passegen el seu excés de pes i falta de forma per un terreny de joc que, bàsicament, és un plató. Poc té d’esport o de joc. Bàsicament una excusa per fer un bon negoci i reforçar el ego de quatre espavilats.

Jo sóc més aviat escèptic sobre la continuïtat i el futur d’un espectacle amb poca gràcia i encara menys substància. De moment té el benefici d’allò nou i del que tothom en comenta alguna cosa. A banda de les xarxes, els mitjans tradicionals li han fet la campanya promocional a base de parlar-ne a tota hora, més que res perquè s’hi exhibien famosos. Un peix que es mossega la cua. Certament omplir el camp del Barça i fer aguantar a la gent sis hores allà, té un cert mèrit. Caldrà veure quants repeteixen l’experiència d’una competició on els referents són els presidents dels equips i no els seus jugadors. Una sacsejada al caspós món del futbol no li vindria gens malament, no tant pel joc en sí, com en unes estructures organitzatives que el millor que se’n pot dir és que resulten impresentables. Però el canvi no vindrà d’aquest esperpent anomenat Kings League, que conté tots els defectes del model esportiu que coneixem i al que només hi afegeixen frivolitat i espectacle de circ de segona. A diferència dels esports, no aporta res en relació a l’esforç físic, l’estratègia o de bellesa estilística. Encara menys vincles emocionals i entrega de l’afeccionat a uns colors o a determinats jugadors. És un producte efímer com gairebé ho és tot en el món digital. Una metàfora dels temps líquids sense arrels ni atenció persistent que predominen en els nostres temps.

Una part dels esports actuals, de fet, estan mudant cap al model americà de convertir els estadis en parcs temàtics de l’entreteniment i, alhora, en grans superfícies comercials. Impactes múltiples i en sèrie per a tota la família. Entretemps constants per a benefici de la publicitat televisiva i per exhibir en directe tota mena de friquis mostrant habilitats d’interès discutible, música enganxosa, animadors i, encara, noies de bon veure exhibint cos i dots de ballarines. Tot plegat, intens, atordidor, gens interessant i de força mal gust per gastar unes hores que més que d’oci, en són de consum. El comerç mai descansa. Es tracta de restar sempre absorts, depositaris de múltiples impactes canviants i mai expectants o reflexius i gaudint d’una sola cosa. La Kings League és l’exageració de tot això, una gran operació comercial acompanyada d’exhibicions de protagonisme narcisista que hi sobren encara més. Aparèixer amb helicòpter a la gespa del Camp Nou, denota l’excés d’ego d’alguns alhora que una pràctica que no veig gaire compatible amb la pretensió de la sostenibilitat que es branda únicament com a eslògan de màrqueting. Si Gerard Piqué és el model i exemple dels nostres infants i joves, l’emprenedor de referència, estem ben arreglats.

L’espectacular eixamplament dels espais econòmics i socials degut a la mundialització no s’ha vist acompanyat d’una amplitud similar respecte dels espais polítics, ni s’entreveu una evolució mundial cap a un Estat cosmopolita. Des del punt de vista de la governança, es fan imprescindibles dos processos paral·lels que, tot i que ho puguin semblar, no són contradictoris, sinó complementaris. L’existència de potents institucions internacionals, habilitades per prendre decisions de gran calat, no exclou el necessari reforçament dels Estats-nació com a àmbit de presa de decisions polítiques i de regulació. Les estructures nacionals, fragmentades i en competència són massa febles davant del globalisme i el poder de les grans corporacions, les quals els fan xantatge per tornar-se volàtils. Però és necessària una certa compartimentació del poder així com d’algunes dinàmiques econòmiques i socials, per evitar justament processos globals incontrolables. Allò nacional i allò mundial haurien d’entrar en una relació nova, en una equació renovada d’atribucions, de polítiques i de poder.

El federalisme constitueix el principal model a seguir en el procés d’articulació de la política mundial. És l’únic capaç de compatibilitzar i garantir les diferents identitats locals, nacionals i internacionals en harmonia amb les exigències de la interdependència, la integració i la globalització. Ens cal, doncs, un principi polític capaç d’afavorir i possibilitar un procés d’autointegració activa i gradual dels Estats i regions singulars en una dependència pràctica internacional. El federalisme, probablement, sigui la teoria política adequada pel món actual que requereix articular allò local i allò global. Una concepció política alternativa i diferent de sobirania compartida, segons la qual una diversitat de col·lectivitats parcialment autònomes i sobiranes poden cooperar dins d’una forma govern de múltiples nivells, i sobre la base de la negociació, del consentiment i de la cooperació. La interconnexió, la interdependència i l’entrecreuament local, regional, estatal i global desafien les formes i els models d’organització política tradicionals. L’Estat ja no és de cap manera l’única font de disseny i elaboració de polítiques públiques que afecten els seus membres.

L’equilibri constitueix la idea, el mètode i el criteri bàsic, cosa que el federalisme pretén institucionalitzar a través de l’organització i l’estructuració política de les nostres societats. L’equilibri organitzat institucionalment, això és el federalisme. Cada vegada és més gran la percepció que es té a escala mundial que l’era de la sobirania exclusiva i incontestable de l’Estat està arribant al final, però també cal organitzar la governabilitat global tot impedint que les grans corporacions i el capital financer operin en el marc planetari totalment fora de control. Convé aclarir, que els Estats continuaran fent una funció important, pròpia i irreemplaçable, però això sí, no ja d’una manera exclusiva i hegemònica. Els Estats són massa petits a escala mundial per assegurar la doble funció de tota autoritat: garantir la seguretat i prosperitat de tots els membres de la col·lectivitat i aconseguir, alhora, una participació eficaç en els assumptes mundials. Cal la cooperació, la integració i la unitat entre regions, Estats i continents. 

S’han d’articular dos pols: l’atracció de la globalització sota la pressió de la nova revolució tecnològica i la fascinació per la singularitat cultural, nacional i local. Aquesta doble tensió es confirma dons de la unió en la diversitat. La bellesa del que és diminut, del que és petit i del que és més proper. Federal es refereix i s’utilitza per descriure un mode d’organització política que vincula unitats diferents en un sistema global, permetent, alhora, que cadascuna mantingui la integritat política fonamental. El federalisme és més una metodologia que una ideologia. Pretén donar respostes globals, integrades i puntuals als problemes que també considera globals, tant des del punt de vista de les estructures com del contingut social; i reconeixent sempre la múltiple pertinença de l’ésser humà respecte de diferents col·lectivitats i grups socials. Grups humans nascuts de múltiples solidaritats naturals i voluntàries. Cadascú amb el seu sentit d’identitat. Cal, doncs, una via adequada per garantir la pluralitat de les obediències i lleialtats. 

Sé que em poso en un jardí, perquè hi ha qui creu que els qui no formem part d’un col·lectiu afectat no estem autoritzats a parlar-ne. Però ho faré. Sap greu tot l’entourage polític i de confrontació ideològica que hi ha hagut a l’entorn de la commemoració del dia de la dona treballadora. Habitual dia de celebració dels avenços en la lluita per la igualtat de gènere i per recordar el molt camí que queda per córrer: la persistent violència de gènere, les situacions de sotmetiment, els sostres de vida per accedir a càrrecs de tota mena, les diferències salarials, el manteniment de rols insostenibles… La confrontació oberta y brutal a Espanya entre les diferents visions del feminisme crec que aporten poc a l’avenç més ràpid cap un futur que ha de ser no només absolutament igualitari tècnicament sinó que, a més, impliqui que algunes maneres, habilitats, sensibilitats i valors dels que en són més posseïdores les dones que els homes es generalitzin. La relació amb el poder i el seu ús seria un exemple d’això que vull dir. Tot i que resulta evident que la sensibilitat cap a la discriminació de les dones sol ser diferent segons l’adscripció de gènere, aquesta batalla l’hem de guanyar entre totes i tots. Ens incumbeix per igual.

Que hi hagi maneres d’entendre diferenciades sobre el sentit del feminisme resulta ben normal. La pluralitat per ella mateixa no és mai un problema sinó una benedicció. El que ja no és tan bo és que la disparitat es converteixi en conflicte i s’usin formes tan abruptes i desqualificadores. Hi ha una confrontació cultural en aquest tema que és global, però que a Espanya es barreja en un entorn polític en que les esquerres batallen per col·locar el seu discurs diferenciat i captar adscripcions. Així, estem davant una baralla per l’hegemonia cultural. Hi ha, sens dubte, un primer feminisme molt funcional, l’objectiu del qual és la igualtat estricta d’homes i dones a l’empresa, la política, la societat i les relacions familiars. Trencar el sostre de vidre a la feina, on els llocs claus i els consells d’administració encara tenen una presència femenina escassa. Es tracta de superar la discriminació laboral i salarial que arrosseguem històricament, però a mesura que s’avança en aquest objectiu no es planteja qüestionar la societat establerta, com tampoc gaire els rols de gènere. Va aparèixer ja fa dècades, un feminisme de “segona onada”, amb impulsos transformadors posant en primer pla la “diferència”, desenvolupant una crítica estructural a l’androcentrisme capitalista i la dominació masculina a través de l’heteropatriarcat. La “interseccionalitat” volia combinar i no establir prioritats entre l’emancipació social y la consecució de la igualtat (“Sóc dona i de classe baixa”, deia Maria Mercè Marçal). Fins aquí, les diverses intensitats o presses per recórrer el camí no van establir cap fractura entre feminismes. Predomini del progressisme, però amb coloracions polítiques molt diverses. Fa uns anys, però, que ha crescut una mobilització feminista dotada de major radicalitat, que posa el tema de la identitat al bell mig del focus mentre qüestiona no només la normativitat sobre el sexe, sinó també el gènere, mentre se separa la qüestió de qualsevol consideració social. Estem davant de vincles polítics explícits en la lluita cultural contra l’esquerra socialdemòcrata. Fan bandera de la filosofia que conté la “llei trans” o bé la tècnicament fallida del “només si, és si”.

Tot entendre millor i trobar més funcional la “segona onada”, no em veig en cor de valorar el que d’interessant aporta aquesta visió més radical. Estic segur que en un debat assossegat té molt a dir i aportar. Perd les raons que té, amb les formes sectàries i fanatitzades que ho planteja, al establir una estratègia agonista que resulta destructiva i sense considerar que els avenços en aquest sentit cal que siguin menys ideològics i més compartits per a una majoria de la societat que, en aquesta tema com en altres, té un ritme més pausat d’avenç que aquells que caminen en l’avantguarda i fan d’agitadors. Venim d’on venim i caldria que els progressos culturals i fàctics fossin sòlids. I no parlo només dels sectors més tradicionals que encara ens queden. Malauradament, em canviat molt menys del que voldríem. La setmana passada vaig visitar el Mobile, lloc modern per excel·lència, lligat a l’economia del coneixement i la tecnologia. No és només que hi hagués un predomini aclaparador d’homes, és que una part important de les dones hi feien d’hostesses amb les funcions i atributs que se’ls hi suposen. Antic. Sovint es mantenen els vells estereotips amb vestidures noves, o ni això. Potser apostar pels canvis graduals, reals, té més sentit.