Autor: Josep Burgaya

Tal i com ha evolucionat la dinàmica política dels darrers anys, amb la polaritat extrema que plantegen les dretes i les noves extremes dretes, han fet que el quer passi aquest diumenge a Espanya amb les eleccions, sigui crucial pel futur d’Espanya i Catalunya, però també per la Unió Europea. Aquest 23 de juliol no va d’unes eleccions en les que cadascú faci les opcions que cregui convenient i que el resultat, agradi més o menys, mantingui la normalitat del sistema democràtic tant si s’escora més cap a la dreta o es manté tirant cap a l’esquerra. D’això ha anat l’alternança política a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. Acords fonamentals compartits per la major part de l’arc polític i canvis d’orientació de vot segons les percepcions majoritàries de l’electorat a cada moment. El que ens juguem al final d’aquesta setmana va molt més enllà de tot això. El populisme dretà, la suma del PP i Vox representa una esmena a la totalitat al sistema democràtic tal i com el coneixem a Espanya i Catalunya. Se’l buidarà de contingut. Es trenquen els consensos de la transició política, així com el respecte, reconeixement i tolerància que, justament, la van fer possible. Es qüestionen les llibertats bàsiques, els drets socials, els pilars de l’Estat de benestar, l’existència d’un Estat plurinacional. L’agressivitat de les polítiques que es plantegen, l’autèntica revenja amb la que es diu volen capgirar la situació, trencarà i ja ho han fet un bon tros fins ara, la cohesió social i obrirà un període obscur per al futur d’Espanya. No és tremendisme, és realisme. Es plantegen objectius regressius en tots els camps: les polítiques econòmiques, la fiscalitat, els drets laborals, els ajuts socials, la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió i de premsa, l’exercici de la cultura, el respecte a la cultura i a les llengües diverses… Resulta paradoxal, que ara aquells que de vegades amb una certa frivolitat posaven des del progressisme en qüestió l’anomenat “règim del 78”, ara es veuen obligats a defensar-lo com a trinxera enfront la cultura nacional-catòlica i el conservadorisme empeltat de ranci franquisme que torna.

No s’hi val a instal·lar-se en el relativisme davant el que ens ve, ni a dir que això no va amb “nosaltres”. Va de llibertat, de convivència i de no fer un pas enrere en relació els avenços que ha tingut aquest país ençà de la Transició. Darrera el somriure inepte de Feijoo i la grolleria de militar “xusquero” d’Abascal, hi ha el retorn a l’Espanya en blanc i negre, a l’hegemonia de les elits econòmiques extractives de sempre, a la limitació de les llibertats, al landisme, a tornar-nos a situar a la cua d’Europa, a dificultar l’expressió dels moviments socials i la diversitat, a que Norma Duval torni a ser el símbol d’allò cultural, a que els nostres dirigents ens tornin a fer passar vergonya. Més enllà d’afinitats i fòbies i filies conjunturals, ara estan en joc coses molt serioses, i seria bo que la ciutadania progressista i decent es mobilitzés omplint les urnes de vots i de dignitat. El contenciós és clar i nítid, no hi valen subterfugis o excuses de mal pagador. Hi ha només dues opcions confrontades, encara que el vot de cadascú pugui expressar les seves matisacions. Que ningú s’enganyi, els que plantegen sortir d’aquesta disjuntiva, és que ja han triat pel que es creuen que els convé; l’opció pitjor. Aquesta és la realitat. I aquesta vegada si que és veritat que Europa ens mira. El futur de la Unió Europea té molt a veure amb el que passi diumenge a Espanya. Els europeistes d’arreu ja han fet la seva opció. A la major part de les cancelleries europees, hi hagi socialdemòcrates o bé conservadors, tenen molt clar el que és bo que passi aquest diumenge, i és la continuïtat del govern de Pedro Sánchez. El futur de les institucions europees no pot passar per estar governades per euroescèptics o euròfobs que, a més, li deuen molt a Vladimir Putin.

Hi ha moments per l’escepticisme, la mandra i fins i tot el “tantmenfotisme”. Hi ha moments, però, que els arbres dels nostres malestars i insatisfaccions ens han de deixar veure el bosc de la nostra societat i el perill de que sigui incendiat per la dreta populista il·liberal i la nova extrema dreta que avença per Europa. Deia un antic i funcional eslògan socialista que “si tu no hi vas, ells tornen”. I el que torna és força pitjor de la dreta que ens amoïnava fa uns anys quan es va encunyar aquesta frase. A base de falsedats i demagògia han activat als seus. Aniran tots a votar. Caldria que la societat que pensa en el progrés i la convivència també ho fes. Temps per recordar el poeta irlandès William Butler Yeats quan alertava sobre el desistiment tot escrivint “els millors no tenen cap mena de convicció, mentre que els pitjors estan plens d’intensitat apassionada”.

Article publicat el divendres 14 de juliol al diari ARA:

https://www.ara.cat/opinio/miseries-abstencio-burgaya_129_4752687.html

Aquesta ha estat probablement una de les propostes més cridaneres d’aquesta campanya electoral. L’han fet els de Sumar. Consisteix en implantar a Espanya un sistema de foment de la emancipació consistent en proporcionar 20.000 euros a tothom al complir els 18 anys. Aquesta dotació, tindria un cost anual per a les arques públiques d’uns 10.000 milions d’euros que serien finançats amb gravàmens sobre el patrimoni i la riquesa. Aquesta proposta, en plena campanya, ha merescut el menyspreu i ridiculització per part de les dretes i, sovint, la desconsideració també des de les esquerres. I és que les campanyes electorals no són un bon moment per debatre temes de calat de manera seriosa. Aquesta és una qüestió complexa, plena de matisos que requereix de reflexions expertes i de molta pedagogia abans de plantejar-se la seva aplicació. Certament, per la dreta més assilvestrada -n’hi ha una altra?-, és fàcil de ridiculitzar titllant-lo d’utopisme quimèric, de responsabilitzar a l’Estat de coses que no li pertoquen, d’induir al passotisme i a la irresponsabilitat dels individus, que l’esquerra té una voracitat impositiva insaciable, o bé que és una proposta populista més de “donar duros a quatre pessetes”. Des de l’esquerra, els més moderats no han titllat d’inaplicable i insostenible i altres, els més radicals, de ser socialment injusta precisament per la seva “universalitat”, ja que no distingeix beneficiaris pel seu nivell de renda.

En realitat, la proposta no és conceptualment gens innovadora. Fa tres anys, la va formalitzar l’economista francès Thomas Piketty en el seu llibre Capital i Ideologia, on la plantejava en un muntant de 125.000 euros quan els joves complissin els 25 anys. Però tampoc ell la va inventar. El primer en plantejar-ho va ser el polític radical i un dels pares de la constitució dels Estats Units, Thomas Paine a finals del segle XVIII, el qual ho feia des d’una visió radical del concepte d’igualtat d’oportunitats i per compensar al conjunt de la població que havia quedat fora de joc quan es va instaurar el dret de propietat de la terra. Per ell, doncs, no era un tema de generositat sinó de justícia. Tant a aquest pensador i polític com altres que vingueren el segle següent, per exemple el socialista Saint-Simon, el que els preocupava era la desigualtat social així com el seu caràcter acumulatiu i creixent, tendència sobre la qual, creien, calia establir mecanismes de correcció i de redistribució si és que es pretenia mantenir el sistema democràtica i la vida en societat, formes que consideraven incompatibles amb dinàmiques econòmiques que resultaven excloents. Així, el sistema d’herència familiar, pensaven, impedia una autèntica igualtat d’oportunitats, doncs les famílies amb diners perpetuaven la seva primacia tot procurant pels fills una posició de sortida avantatjosa. Encara que al segle XX l’escolarització pública i el sistema sanitari universal han corregit dues causes històriques de desavantatge social, la disponibilitat de capital econòmic, cultural i relacional en determinats àmbits no hi ha manera de compensar-lo. Dit d’una altra manera, les possibilitats de sortir de la part baixa de l’escalafó social són mínimes. El pretès ascensor social de les societats contemporànies funciona només de manera residual. No hi ha res que es transmeti tant de pares a fills, com ho fa la pobresa.

Des del punt de vista conceptual el tema de “l’herència universal” té molt sentit, si més no, estudiar-lo i avaluar-lo amb profunditat. Hi ha ingent literatura econòmica i política sobre el tema. Té una funció de justícia distributiva bastant evident, ja que possibilita als joves de qualsevol procedència social de disposar d’uns recursos per emprendre o bé formar-se. Fàcilment, en forma de capital humà o d’augment de l’activitat econòmica pot compensar els esforços fets per l’erari públic. No és despesa pura, si es fa bé, és inversió. Però en aquest com en molts altres temes, la bondat de les intencions no converteix la seva aplicació forçosament en positiva. El diable, com sempre, sol estar en els detalls. Al igual que el que passa amb el concepte de “renda bàsica universal”, la lletra menuda i una adequada aplicació distingeix l’efecte integrador que s’espera de la promoció del desistiment social, de la subvenció a la vagància. Faria bé l’esquerra, com també els liberals de veritat, com ho era Thomas Paine, en plantejar-se a fons aquest concepte i deixar de menystenir allò que no s’entén. El gran problema de fons del nostre temps, i creix i creix, és la desigualtat. Sense mecanismes correctors, difícilment hi haurà la mínima cohesió social que requereixen els sistemes democràtics. Això sí, el debat de fons, que es faci fora de temps electorals. Campanyes polítiques i discussions raonades, ja fa temps que són incompatibles.

Tot i haver-hi tot l’any, ara comença la temporada en que es produeixen multitud de concerts, la majoria d’ells de gran format. La música viscuda en directe sigui en petits recintes o en grans pavellons té una potencia comunicativa que no tindrà mai la música enllaunada. La seva capacitat commoure’ns, la possibilitat de  ser transportats, la generació d’emocions i el gaudi que et proporciona escoltada en viu és difícil de superar per a qualsevol altra activitat. Encara que probablement amb estils diferents a cada època, no té edat. Fins i tot poden compartir el mateix espai i delit adolescents amb gent entrada en anys. Amb tot, si que hi ha algunes barreres. El tecno, per exemple, el practiquen poc els madurs i en els concerts de clàssica, potser pel factor preu, hi predomina la gent que ja pentinen canes. El que resulta curiós és la creixent dificultat per accedir a les entrades. Internet, més que facilitar les coses les ha dificultat, i molt. Els allaus el dia que surten a la venda converteixen el que hauria de ser un acte senzill en una odissea en la que tota la família o grup d’amics s’ha de posar de matinada davant l’ordinador a veure qui aconsegueix entrar i fer-se amb el trofeu. Res d’improvisar per les ganes d’anar a escoltar algú. Resulta impossible. Tot ha de ser programat i previst, a hores d’ara i amb els artistes d’èxit, amb un any d’antelació. També podríem parlar de la inflació de preus i de l’especulació que es genera en el procés de venda i de revenda.

Els darrers temps, l’acte massiu però alhora íntim d’assistir a un concert s’ha anat tornant desagradable degut a la profusió de mòbils, els quals es branden durant tota la sessió com si fos una torxa. La seva lluminositat distreu i, reconec, que sóc dels que s’indigna i se’m malmet l’experiència quan he de suportar que al meu voltant que, en lloc de viure un moment únic, hi ha qui només l’interessa gravar-ho i, potser, reviure-ho amb posterioritat. Més enllà de les molèsties òbvies que provoquen, de la dificultat de visió i de crear un moment irrepetible, indigna un acte que no té sentit, o bé té el d’expressar l’estupidesa del comportament contemporani digitalitzat. Al meu entendre, no es tracta d’immortalitzar el moment i poder demostrar a posteriori o en el mateix moment que ets allà, sinó de gaudir-ho in situ i, de pas, practicar la regla sagrada de la bona educació respecte dels altres. Els estris mòbils amb càmera, que no tenen ni vint anys de vida, són un dels pitjors invents possibles ja que han canviat, i no per bé, el nostre comportament i l’accés a la realitat. Fomenten l’impuls malaltís a registrar qualsevol esdeveniment, indueixen al comportament cretí en l’espai públic, el triomf de les actituds narcisistes i egocèntriques. Accedir al món a partir del filtre de la pantalla es una patologia dissociativa de la realitat que ja té un nom, la nomofobia. Un trastorn del comportament que situa  l’smartphone al centre de la nostra vida i ens convertim en uns inútils éssers despullats sense ell. Els moments interessants de viure, els acabem per reemplaçar per la versió artificial de la gravació. El psicòleg Daniel Kahneman ha escrit sobre l’auge de la nostàlgia que evidencia l’imperatiu fotogràfic, la creixent obsessió pel “record” menystenint el plaer de “l’experiència”.

Per això, ha resultat interessant que en els recents concerts de Bob Dylan a Espanya, aquest s’ha posat estricte hi ha prohibit la possibilitat d’usar mòbils a la sala de concerts. Només algú de la seva alçada artística i de coneguts comportaments de primmirat o rondinaire li ha estat possible d’aconseguir una mesura tant estricte i, alhora, tan impopular i infreqüent. Mòbils bloquejats dins una bossa impermeable i inaccessible han permès que el públic i el músic es podessin concentrar en el que és realment important en un acte d’aquests: la música en directe, l’emoció de l’experiència artística. No consta que en cap d’aquests concerts s’hagi hagut d’atendre a ningú amb atacs d’ansietat per sentir-se durant una estona incomunicat del món exterior o bé que hi hagi hagut quadres psicòtics per sensació d’amputació del que, encara que mecànic, ja és un membre més del nostre cos. Els assistents van gaudir d’un acte únic i autèntic sense canviar-lo per un succedani digitalitzat. Si necessitaven compartir-ho, hi havia gent al voltant amb qui poder parlar. Tot un luxe.

Els acords  i pactes de govern entre el Partit Popular i Vox a molts ajuntaments i comunitats autònomes prefiguren l’onada del que ens pot venir a sobre a tot Espanya. Si això s’acaba per produir, la reculada política, la pèrdua de llibertats i drets socials  serà de les que conformen una època. Entre altres coses, tornarem a l’exercici del nacionalcatolicisme que aquest país va patir durant dècades. La dreta hispànica, ja sempre difícil d’homologar amb el conservadorisme europeu pel manteniment dels seus vincles no totalment superats amb el franquisme i per la seva cultura més aviat rància, ha estat portada cap a l’extrem i a la vulneració de qualsevol signe de moderació, per l’emergència d’una extrema dreta que l’ha conduit cap a la radicalització. L’estratègia seguida els darrers anys de polarització extrema i de construcció de trinxera política tot negant legitimitat a l’esquerra governant, els ha portat a identificar-se amb aquesta versió estranya del espanyolisme més recalcitrant i de l’autoritarisme decimonònic. Els personatges que apareixen aquests dies agafant conselleries o bé presidint parlaments, semblen extrets del friquisme més estrany o d’una col·lecció de còmics. Toreros designats consellers de cultura, negacionistes de la ciència convertits en autoritat política, homòfobs confessos, qüestionadors públics de les llibertats, propagadors de les virtuts del franquisme… La normal alternança política en el govern a Espanya, amb la dinàmica i els vímets actuals, fa basarda. Cultura de l’odi, esperit de revenja i voluntat d’acabar amb els consensos bàsics que requereix qualsevol societat democràtica per funcionar. Certament, almenys fins ara, tenen la legitimitat democràtica per assolir el govern i fer acords allà on els vots els ho han fet possible. El sistema permet que fins i tot els que pretenen destruir-lo es presentin a les eleccions i, si es dona el cas, governin.

Es dirà, que aquesta extrema dreta que ja és entre nosaltres i que pot acabar per dominar el govern espanyol no és la dels europeus anys trenta, que ja no es presenta amb el braç aixecat, militaritzada, practicant la violència i amb la pretensió per substituïr el règim democràtic per una dictadura unipersonal. I certament, és així el postfeixisme. Les seves formes són diferents, la pràctica de la violència és únicament verbal i no qüestionen el sistema d’eleccions tot i que el pretenen buidar de les subtileses de la cultura democràtica que es basen en la tolerància, el respecte i el predomini de la veritat. La violència que practiquen a dia d’avui, és la desaparició dels serveis públics, la contribució al desmuntatge de l’Estat de benestar, fer polítiques que agreujaran de manera brutal la desigualtat social i el trencament de qualsevol mena de cohesió. Fan de la xenofòbia la seva bandera per enganxar i la seva promesa de recuperació dels valors (?) tradicionals la negació de qualsevol vestigi de modernitat i la limitació de les llibertats llargament treballades, recular dècades en relació a la cultura de la igualtat dels gèneres àmpliament assolida i assimilada. El vot a aquesta nova extrema dreta, ja sigui en la versió actual del Partit Popular o en la més pintoresca de Santiago Abascal, no té a veure amb el predomini entre la població espanyola del pensament més reaccionari. Certament hi ha les elits clàssiques amb esperit i ganes de recuperar la seva hegemonia econòmica social i cultural. El problema és l’existència de sectors socials amb tendència a l’exclusió que se senten humiliats i abandonats i ara expressen d’aquesta manera el seu malestar tot practicant un vot a la contra i, fins i tot, amb actitud gamberra.

Es dirà, amb raó, que aquest no és un fenomen específicament espanyol. Que això passa a Itàlia, França, Alemanya, als països de l’est i, també, als idealitzats països nòrdics. I és cert. La pèrdua de valors i cultura democràtics es produeixen a tot Occident. El sistema està en crisi. Les causes que tenen a veure amb dinàmiques econòmiques que potencien la desigualtat, la pobresa i el desarrelament social, són arreu. Com també el caràcter disgregador i mal gestionat del fenomen migratori. Ens hi juguem molt, però. La mobilització dels votants progressistes de tota mena de calat i èmfasi, caldria que fos general de cara el 23J. Ens hauríem de deixar, ni que fos per una vegada, de desencisos, escepticismes, desconfiances o mandres. Els que volem un país de progrés, amb les matisacions que es vulgui, som la majoria si som capaços de pronunciar-nos. La transcendència és molta per reforçar o debilitar l’espai comú europeu, però, especialment, per mantenir l’esperança en el futur i un cert nivell de dignitat.

Té tots els ingredients per ser la frase de l’estiu. Ens la direm els uns els altres multitud de vegades a manera de broma. Si la diu un dirigent polític en una roda de premsa, perquè no la podem fer servir nosaltres de manera irònica o desenfadada? Al fer-ho i treure-la de context la desarmem i probablement fem bé. L’humor és una bona resposta a una sortida de to de tal calibre. Xavier Trias estava notòriament irritat el dissabte al vespre, cosa que és una emoció ben humana, ja que considerava que li havien pres allò que era seu, una alcaldia que li corresponia gairebé per dret natural. Va tenir una sortida entre patètica i humorística, com de vell fora de control, que li van riure i aplaudir fervorosament els seus. Podia haver dit “aneu a fer punyetes” o bé “que us donin…”. Hauria estat el mateix. Ho fem servir sovint en el llenguatge col·loquial en forma de descàrrega o menyspreu en una situació que ens incomoda, però això no ho fa acceptable en el llenguatge públic. Dissabte passat, no era només desqualificar als grups polítics que havien triat legítimament una altra alternativa, també significava menystenir el gairebé vuitanta per cent de la població de Barcelona que no l’havia votat. Li havien fallat les expectatives, gairebé la certesa de que ja ho tenia. El problema, com sol passar sovint quan ens sentim frustrats és que les expectatives eren desmesurades, no s’ajustaven a la realitat, no havia fet la feina necessària perquè fos possible.

En política democràtica, en un sistema representatiu, per assolir el govern cal obtenir una majoria de suports. Governa qui té la capacitat, la possibilitat d’establir pactes amb altres grups polítics, no qui té un vot més el dia de les eleccions. Aquestes són les regles del joc. Probablement el problema de Xavier Trias va ser una interpretació errònia dels resultats, una lectura equivocada que el va fer creure que ja tenia una cosa que, en realitat, havia d’haver batallat negociant amb grups que li podessin proporcionar la majoria que no tenia. Un 22 per cent del vot, segons com es miri pot ser molt, però no dona per ser investit. La realitat és que a Barcelona, com gairebé sempre, el vot va ser majoritàriament d’esquerres, clarament. A Trias, només el podia fer alcalde el PSC. I això possiblement passava per un pacte segons el qual es repartirien l’alcaldia. Ho justificava el resultat ajustat i, especialment, a que els socialistes tenien altres possibilitats de fer una majoria alternativa, com així es va acabar imposant. Els partits funcionen amb lògica de poder i acostumen a buscar la forma per maximitzar els seus resultats. El que ha passat a Barcelona, pot agradar més o menys i, lògicament se’n pot fer una crítica política. El que no es pot discutir és la seva legitimitat. A Girona, s’ha fet el mateix en sentit contrari i ni tan sols els afectats negativament semblen discutir-ho. És tenir molt mala memòria no recordar que, a la Generalitat, el pacte de govern ja desfet, va donar la presidència a Pere Aragonès en detriment de Salvador Illa. O que el 2017, qui va guanyar clarament les eleccions va ser Inés Arrimadas.

Democràcia són regles, respecte als adversaris, però també una actitud tolerant i una contenció en les expressions. Si els partits democràtics donen per bo el llenguatge del populisme de la nova extrema dreta, estem arreglats. S’ha parlat aquests dies de frau, de robatori, d’estafa, d’engany, de maniobres il·legítimes, que ens han pres el què és nostre… Es neguen els fets, s’afirmen mentides notòries, es desqualifiquen els rivals i es posa en qüestió el sistema democràtic. Si no guanyen els meus és que hi ha hagut un frau. És el que fa Trump, Putin, Vox o Díaz Ayuso. No es pot dir seriosament, i quedar-se tan ample, que a Barcelona l’alcaldia és el resultat d’una “operació d’estat” o de l’aplicació d’un nou 155 fent servir com excusa els vots del Partit Popular. Uns vots aquests, que eren prou bons i lícits per aprovar pressupostos municipal pel mateix Trias el 2011, o per Artur Mas els de Generalitat el 2012 quan ja el moviment sobiranista s’havia posat en marxa. Ens indigna quan la dreta extrema diu animalades inacceptables i ens irrita que massa gent ho celebri en lloc de censurar-ho. En la pèrdua de papers de Trias, amb la frase de menyspreu que li va sortir de l’ànima, passa exactament el mateix.

Article publicat avui al Diari Ara:

https://www.ara.cat/opinio/critica-politica-legitimitat-democratica-josep-burgaya_129_4736102.html