Autor: Josep Burgaya

Continuen les maniobres d’aproximació i possibles aparellaments postelectorals a Espanya. Més enllà dels molt afeccionats a la política, el cert és que resulten força decebedores ja que tampoc, al capdavall, les possibilitats són gaires. Allargar tot aquest espectacle fins el Nadal, amb maniobres només pensades cap a la galeria -per imposar el relat, en diuen ara-, però sense possibilitats fàctiques no ajuda pas precisament a revaloritzar la ja poc considerada activitat política. El funambulisme del Partit Popular actuant com si fos possible la investidura de Feijoo resulta entre sobrera i patètica. Cap possibilitat, però mentre actuï com si fos candidat, s’estalvia l’assalt final de Díaz Ayuso. Pel que fa al PSOE i l’esquerra, no tenen aritmèticament majoria. Que s’hi sumi amb plantejaments raonables Junts, resulta una pura il·lusió. Raonablement, ningú pot pensar que això sigui possible. Acceptar la realitat, diuen que és el primer pas per intentar transformar-la. La nit electoral, el progressisme ens vam alegrar molt pel fet que el bloc de dretes extremes que ja es repartien els càrrecs d’una segura victòria, van fracassar. Que ells no ho aconseguissin, no significa que guanyés el bloc d’esquerres. No ho va fer. Encara que sembli impossible, es va produir un empat i la impossibilitat de construir una majoria parlamentària per a la investidura i, el que és tant o més important, per poder governar durant quatre anys. Que es fes algun intent d’aproximació a Junts -que no a Waterloo-, per tal de sondejar i possibilitar una pista d’aterratge resulta entenedor, però cal ser molt crèdul per pensar que això es podia aconseguir. El seu regne no és d’aquest món: ni juguen en la política real, ni tampoc tenen res de progressistes. La seva supervivència, encara que precària, passa per aferrar-se als mites.

Hi ha una frase reiterada aquests dies en el món de les esquerres: si es repeteixen eleccions, es poden perdre! Òbviament i probablement la millor manera que sigui així és el joc dels disbarats que en nom de bastir un simulacre de majoria es van produint reiteradament. Les exigències de Puigdemont ja se sabia que no serien acceptables en cap noció bàsica d’estat de dret. La especulació sobre l’encaix de l’amnistia fa molt mal a l’esquerra, però també a la dignitat. Un concepte que només és imaginable com a punt i final però mai com a exigència de partida. S’han produït aquest dies fotografies poc acceptables. La frivolitat d’una certa esquerra torna a posar en el focus de la política catalana i espanyola conceptes i personatges que ja només representen a una minoria exigua. La lleugeresa política del món de Sumar resulta una evidència més que perquè hi hagi un pacte de govern d’esquerres grinyolen més coses que els quimèrics vots de Junts. La fragilitat de l’esquerra del PSOE és exagerada i, a hores d’ara, difícilment es pot pensar amb cap estructura sòlida i amb continuitat. Els factors Iglesias i Montero no han dit la darrera paraula. Com tampoc ERC a qui la competència en l’espai independentista els porta a abandonar el realisme del que havien fet gal·la. I, enmig d’això, cal acceptar PNB com animal de companyia progressista…

Pedro Sánchez, que més que ningú es mou bé a la corda fluixa, juga amb que ningú dels possible socis es pot permetre una repetició d’eleccions que sembla que els seria electoralment contrària. En un context de repetició hi hauria un efecte concentració en els grans partits de cada bloc. Però la debilitat dels possibles socis, inclòs Junts, no dóna perquè tothom se situï en exigències raonables. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Irene Montero, ni Pablo Iglesias. Tothom s’ha expressat aquest dies com perquè els electors puguin decidir el que creguin convenient. A hores d’ara, repetir eleccions no és cap drama, sinó una necessitat gairebé imponderable. Certament hi ha el risc de que guanyi el bloc de dretes, però també que es doni una victòria clara de les forces realment progressistes. Al cap i a la fi, depèn d’elles. És el que té la democràcia. Els països acaben per tenir els polítics i els governs que es mereixen. I això no es decideix el dia que s’obren les urnes, sinó justament abans, ara per ser més precisos. Ser clar, entenedor i coherent és una manera de guanyar-s’ho. Ho estem fent?

L’individualisme entès com actitud bàsica de les persones, s’ha imposat. Més enllà d’allò polític o ideològic, la cultura del que és personal ha guanyat la partida tant a dreta com a esquerra. No sé si la tendència a l’individualisme és innata com afirmarien els pares del liberalisme i gran part dels defensors afamats de la major utilitat de l’egoisme individual respecte de pulsions col·laboratives. Més enllà del que diguessin Locke, Smith, Hayek o Popper, la veritat és que és una visió de la condició humana que ha triomfat tant a nivell doctrinari com de manera fàctica. Això ha esdevingut gairebé una estimació inqüestionable i absoluta en les darreres dècades, atès que es va aconseguir trencar amarres del capitalisme social, un capitalisme de “rostre humà” que s’havia imposat després de la Segona Guerra Mundial. La combinació de més de tres dècades d’hegemonia d’un liberalisme extrem en l’àmbit econòmic i polític, combinat amb el seu alter ego que és la tecnologia digital ens ha portat a allò que alguns analistes consideren una fase anarquista del capitalisme, ja que no hi hauria més regla que un instint desenfrenat d’enriquiment i de victòria individual. Qualsevol noció del col·lectiu hauria així quedat desplaçada i el lideratge tindria a veure amb els nous “cavallers errants” de la tecnologia computacional, que dirimeixen el seu regnat en batalles de guanyador únic, de tot o res. El capitalisme actual no proposa cap representació activa, sinó només el joc brutal i independent de l’economia entesa com la pulsió elemental de l’acumulació. 

Des d’un punt de vista social, un dels efectes més evidents de la digitalització n’és l’existència d’una societat centrada en el “jo”. El procés d’individualització ha estat radical i s’ha desdibuixat el sentit de pertinença a la comunitat. L’espai, el treball o la família ja no defineixen gairebé res i el nostre cabal ve més vinculat a interessos, valors individuals o projectes personals. Hi ha certa tendència a la desaparició de la societat civil i resulta preocupant l’emergència d’un ciutadà desempoderat. Fer-se molt ric, sembla un dels pocs objectius que mereixen la pena, encara que resulti escassament plausible per a la majoria aconseguir-ho. L’individualisme deriva en solitud i aïllament. Les grans plataformes que ens permeten accedir a tot tipus de productes de manera immediata, com Uber o Amazon, per a persones aïllades, més o menys acomodades d’Occident. Per a Olivia Laing, les ciutats deixen de ser llocs de contacte i interacció entre gent diversa per convertir-se en llocs que semblen sales d’aïllament, espais on es tanquen els iguals amb els seus iguals.

Sols i connectats; és allò que caracteritza l’individualisme induït per una competència ferotge. El competidor sempre es converteix en contrincant mentre s’incrementa l’estat d’angoixa. L’entramat de xarxa s’articula al voltant d’espais individualitzats on cada subjecte està davant d’una pantalla. De fet, les pantalles en si estan pensades per a una sola persona. Espais productius que vists en perspectiva ens tornen la imatge d’una multitud de persones soles sempre connectades; solitud amb control i vigilància. Soledat i individualisme no són el mateix que abans de l’era d’internet. Ara hi ha la possibilitat d’aïllar-se sense sentir-se completament sol, cosa que es va normalitzant com una forma de vida social. Allò virtual suposa un control molt més gran, significa crear-se un món on hi ha un marge de postproducció per donar la millor versió de nosaltres mateixos, una imatge filtrada i millorada. El pitjor és que tothom sap que és falsari, purament irreal.

L’exercici ple dels drets polítics ha exigit sempre l’existència d’una ciutadania lliure i amb un accés adequat a la informació, però també amb el desenvolupament d’espais de sociabilitat i àmbits de deliberació, discussió i establiment de consensos. Democràcia, més que eleccions, és ciutadania informada i debat reflexiu. Les urnes són l’àmbit de culminació de la relació política, no l’origen ni l’únic aspecte constitutiu de la democràcia. Hem derivat, i encara sembla que no hem arribat al final, d’una evolució cap a la postpolítica. L’activitat política ha esdevingut una dimensió entre injuriada i poc considerada per una ciutadania, que o bé es desentén i la defuig, o bé serveix com a lloc on expressar les seves frustracions practicant el vot en negatiu. Una postpolítica en què el caràcter d’espectacle combinat amb la feblesa tant d’ideologies com de projectes de futur indueix a conformar una mena de teatre de varietats on els vincles de l’elector són més aviat tènues i canviants. La inconsistència de la nova ciutadania digital, com la capacitat de biaix i de control de les grans companyies tecnològiques, estan facilitant el triomf d’una democràcia iliberal.

La fotografia dels presidents de la Generalitat a Sant Miquel de Cuixà cridats per recordar la figura de Pau Casals, no és un bon retrat del país. Com a mínim la meitat dels presents tenen casos penals oberts de una certa importància. El retrat capta la profunditat dels personatges sobre tot si se li dóna un blanc i negre tirant a sèpia. Entre una assistència molt esbiaixada va triomfar Puigdemont i, bàsicament per una qüestió de classe, Montilla va ser l’escridassat. Emergia en el conjunt, però, la figura envellida i encara amb ombra encara allargada de Jordi Pujol. Era un acte més de reivindicació i rehabilitació de la seva figura que en fan els mitjans públics catalans, així com el acòlits a l’independentisme. De fet, resulta lògic, ja que amb ell va començar tot.

L’estratègia autonomista dels inicis acaba amb el relat independentista amb el pas dels anys, la lògica pujolista del “fer país” ho era tot menys neutra. En realitat, no es tractava d’una ideologia preestablerta sinó de la conquesta d’una hegemonia política lligada a la gestió dels interessos dels sectors dominants, una cultura política basada en el personalisme i l’exercici del poder real. El partit de Jordi Pujol va ser qui va establir les bases d’un plantejament nacionalpopulista que va esdevenir hegemònic després i que va minimitzar qualsevol altre plantejament alternatiu, com si l’independentisme acabés per ser la fase superior del moderat pujolisme inicial. Els cobraments de la família i del partit van ser durant anys sistemàtics. Un veritable modus operandide corrupció establert i articulat que  controlava tot el que es movia a Catalunya. Més que anecdòtic, ha estat norma i ha donat un cert caràcter i una moralitat col·lectiva al país. Ja hi havia qui advertia, encara que era poc escoltat, que “l’oasi català” no era en realitat més que un decorat de cartró-pedra que amagava una bassa.

De fet, és el mateix que es va fer en relació amb els temps de la Dictadura. Catalunya és un país que sembla que es vol imaginar amb onades successives d’oblits que permetin obviar les bases culturals i morals sobre les quals s’ha constituït la societat catalana actual. Fortunes i lideratges socials fets amb connivències amb el franquisme, reconstrucció de biografies per erigir líders nacionals, corrupció política i econòmica, administració ineficient feta de favors, comportaments caciquils gairebé sistèmics… El mantra infal·lible sempre ha estat el mateix i els ha funcionat: som diferents; la culpa és d’Espanya. Una part de la ciutadania de Catalunya que els havia idolatrat fins al paroxisme es nega a condemnar-los i rep amb orgull la seva rehabilitació. Com els franquistes fervents que, a finals dels setanta, van esborrar el seu passat recent de braç aixecat a la Diagonal al pas del dictador, per inventar-se una biografia de “demòcrates de tota la vida”, molts d’ells redimits justament per un pujolisme que els convertia llavors en fervents nacionalistes, a més de donar-los ocasió de bons negocis o de càrrecs a la nova administració que es construïa a base d’acòlits. El pujolisme, des del seu origen, distava de ser un projecte polític, una proposta de renovació de la societat catalana. Era bàsicament una proposta d’hegemonia d’uns grups socials determinats que se sostenia sobre uns quants valors escassament elaborats de doctrina social de l’església i de nacionalisme, que el que pretenia era construir un discurs hegemònic i ocupar el poder. 

Pujol va representar sempre i essencialment un fort sentit de poder, un discurs redemptor i hegemònic per a una mesocràcia que veia com les ínfules de modernitat i progressisme dels que s’havien mobilitzat contra la dictadura la volien recloure als llimbs en la Catalunya postfranquista. A una certa intel·lectualitat d’esquerra, companya de viatge primer del PSUC i després del PSC li va costar d’entendre la potència subjugadora, el caràcter profundament populista, del discurs convergent. El seu aferrament als valors rurals, premoderns i una mica carlins de CDC no li van permetre captar a l’esquerra el perill real del plantejament pujolista, no van entendre que darrere del simplisme teòric, les formulacions intel·lectualment gairebé puerils hi havia una gran capacitat de construcció de comunitat i relat , l’enorme força que donaria de resistència a un veritable canvi per part d’unes classes mitjanes de la Catalunya endins les que es vincularien a la nova veritat i al nou líder a la manera d’un peronisme argentí, però aquí arrelat a la menestralia i les classes mitges no metropolitanes. Els llaços d’interessos serien tan forts, la pobresa moral tan estesa, la manca d’horitzons tan aclaparadora com el desig de fer-se amb el país, no pas en un sentit ideològic, sinó més aviat patrimonial. El triomf de la banalitat d’allò material.

Més que informació, el que realment ens agrada és consumir successos. Ho demostra la primacia que aquestes notícies predominen en tot l’ecosistema comunicatiu. Els noticiaris televisius, sempre que poden obren amb fets espectaculars, si pot ser inesperats i morbosos, que captin la nostra atenció, ja que no semblen fer-ho les informacions polítiques, culturals o econòmiques. A la premsa digital, els fets luctuosos, la crònica negra, hi tenen un gran èxit. Hi predominen. El fenomen del clickbait està farcit de propostes d’aquestes característiques amb les que, tard o d’hora, un acaba entrant per curiositat malsana. En els digitals esportius, entre informacions de futbol poc rigoroses, especialment a l’estiu, les possibilitats de distreure’s amb titulars enganyosos sobre temes del cor hi ha tota mena de temptacions per deixar-se emportar per la morbositat. Potser és la “anticuada” premsa-paper on encara els temes de successos, tot i ser-hi, continuen ocupant una posició secundària en relació a temes més rellevants. Històricament, hi ha hagut un periodisme de successos vinculat als especialistes en temes socials que ha tingut força interès informatiu. Les cròniques judicials, reflectir els temes negres de la realitat per tal de fer-los servir com a símptomes de problemes socials més amplis ha tingut i pot tenir molt sentit, encara. No quedar-se en els temes formals, no ressaltar allò més escandalós o tràgic, tot creant un context que dóna sentit a l’explicació dels fets i els pot convertir en informació. Però, en relació als successos, no és aquest el periodisme que predomina. De fet, en relació a allò morbós, ja no es practica el periodisme sinó merament l’entreteniment.

Més que en individus socials propensos a conèixer el que succeeix per tal d’entendre una mica més la vida, ens hem anat convertit en persones entretingudes necessitades de forts impactes visuals i emocionals. Som consumidors d’experiències quan més extremes millor i el nostre llindar d’estímul no va sinó augmentant. Atemptats, explosions, imatges de violència irracional, inundacions, incendis, bombardejos, assassinats, fets delictius…, capten immediatament la nostra atenció, ja sigui per obertament gaudir-ne o bé per falsament escandalitzar-nos. Ens hem anar fent addictes a allò sorprenent, grandiós i, si pot ser, una mica escabrós. La renovada afició per sèries i documentals sobre aquestes temàtiques és força eloqüent. Ara se’ls hi vol donar un vernís, fins i tot, de modernitat. Però l’èxit amb que se segueix Crims a TV3, no deixa de ser la morbositat posada al dia del que significava, durant el franquisme, la lectura de la molt rància revista El Caso. Hi ha qui opinarà que conèixer episodis de maldat ens ajuda a reforçar el nostre posicionament en el cantó del bé. No crec, però, que l’afecció a conèixer tots els detalls d’allò criminal o luctuós tingui cap sentit moral. Un divertiment per afrontar una vida que ens pot semblar massa convencional i avorrida.

Aquest mes d’agost els mitjans -uns molt més que altres-, s’han recreat en l’assassinat i esquarterament d’un home a Tailàndia, bastant més que aparentment comès per un jove espanyol fill i net d’actors més o menys reconeguts. “Famoseo” i crim, la millor combinació possible. Molts informatius obren amb els detalls sobre el tema, s’hi fa anar enviats especials i fins i tot ens retransmeten en directe les surrealistes rodes de premsa de la policia tailandesa. Quin sentit té tot això? Què ens aporta? Al món se succeeixen de manera continuada fets dramàticament tràgics i expressions de violència brutal. Que algú se li creuin els cables o practiqui un homicidi repugnant, no veig més enllà de doldre’ns i lamentar-ho, quina informació rellevant ens aporta. En aquest cas, a més, el biaix cultural i patriòtic ho fa tot encara una mica més repugnant. Jove consentit, ros i surfista enmig del món oriental al que s’intenta, per part dels informants, buscar una justificació o coartada pel crim, mentre es descriu amb tot detall el que li espera, “al pobre”, en les condicions que s’imaginen dantesques en les presons d’aquell país. Poc periodisme darrere a aquest tema i a la sobreexplotació mediàtica que se’n ha fet i, sens dubte, se’n farà. Però resultaria poc honest culpar d’aquesta frivolització i espectacle del dolor només als mitjans. Sense consum, sense demanda que satisfer, no hi hauria l’oferta.

https://www.ara.cat/opinio/federalisme-resposta-josep-burgaya_129_4775541.html

Una vegada superada i oblidada la pandèmia hem tornat a recuperar el moviment frenètic que caracteritza aquest segle. Tothom que ha anat algun lloc aquestes vacances, proper o exòtic, coincideix en dir que hi havia moltíssima gent, que estava saturat. Ens hem tornat a llençar a la pràctica del turisme com si no hi hagués un demà. Si som honestos, de l’experiència fonamentalment n’haurem tret molt cansament, una quantitat ingent de fotografies -preferiblement selfies– que és el que dóna sentit al viatge i la gent que haurem conegut hauran set com nosaltres, turistes. Molta despesa per tant escàs resultat, però fer objecció de consciència a l’obligat moviment ens podria condemnar, en el nostre entorn, a l’ostracisme.

El turisme més enllà d’una gran activitat econòmica és, sobretot, una actitud i un comportament que ens indueix constantment cap a allò nou. Una manera de fer que també s’ha anat apoderant de la nostra vida quotidiana o, com a mínim, ha contagiat el nostre àmbit habitual de lleure. Ja no és gaire diferent la nostra contínua experimentació en el nostre temps lliure amb allò que fem en els nostres viatges. Atracció per allò diferent, consecució de noves experiències i incorporació del que és exòtic al nostre dia a dia. Alguna cosa tenen els grans espais de compra, les grans superfícies dels centres comercials com a immersió en un món de possibilitats infinites on podem adquirir allò aparentment singular i estrany que ens porta reminiscències de llocs llunyans. No importa que tot, amb l’estil ètnic que es vulgui, hagi estat produït a les mateixes factories de la Xina. L’engany, o si es vol la “inautenticitat”, formen part del joc. Les propostes de decoració de la llar ens ofereixen dotar la nostra casa dels estils de llocs llunyans que imaginem i les nostres apostes gastronòmiques sovint opten per la novetat de les cuines exòtiques. Una manera de viure durant una nit un viatge al Perú, a Itàlia, la Xina, el Japó, Amèrica del Nord, Tailàndia o l’Índia. Poc importa que les propostes a què accedim farien somriure als naturals d’aquests països que, com a molt, les considerarien una imitació grollera o directament una traïció. Acostumem a practicar, justament, un multiculturalisme low cost, de pura imitació. No pretenem en realitat fer una immersió, sinó consumir el que és nou i el que es porta. La qüestió és sentir-nos posseïdors de noves propostes estimulants que ens indueixen a tenir una falsa noció de cosmopolitisme de nosaltres mateixos. Ja no cal “conèixer” en el sentit profund del terme, només cal experimentar, encara que això tingui poc a veure amb la realitat del que se’ns proposa i del que imaginem. Habitem en un món paral·lel.

El viatge, així com qualsevol de les activitats que podem considerar dins de l’ampli ventall del turisme, porta incorporat el germen de la insatisfacció. Desencant perquè res no s’assembla a allò promès i imaginat (les platges no són tan blaves i cristal·lines, hi havia col·lapse de visitants, les ruïnes eren justament això, la família s’ha comportat de manera menys idíl·lica del que s’havia pensat, l’hotel va resultar mediocre…), però sobretot perquè tendim a establir unes expectatives irreals. Tot a la vida acostuma a ser millor quan ho imaginem que quan es materialitza. Com que, en definitiva, la nostra pràctica del turisme resulta més aviat una fugida, l’escapada acostuma a acabar sinó en decepció, si almenys amb una certa malenconia sobre el viatge que no va ser. De fet, més enllà de l’abús del màrqueting turístic, res no pot satisfer unes aspiracions que per definició no poden ser satisfetes. Al món simulat d’allò digital, no hi ha lloc per a una arribada, no hi ha lloc on aparcar o establir-se. Només hi ha el moviment perpetu per obtenir retalls d’un plaer que resulta quimèric. És la felicitat paradoxal que, en relació amb el consum, ens parla Gilles Lipovetski. Mai no s’obté el que s’espera. Res no és suficient per satisfer la nostra ansietat. Al capitalisme de l’hiperconsum, tot s’esvaeix a l’acte. El fetitxe de la mercaderia no té solidesa ni continuïtat en el temps. L’acte de consum esvaeix el desig que l’havia impulsat. Acceptem participar en un cicle continu que només ens porta a la insatisfacció. Repetim perquè l’espectacle ha de continuar. Capcots recuperarem la normalitat de setembre que, com diu la cançó de Love of Lesbian, arribarà sense que haguem après la lliçó. De la expectativa de felicitat vacacional només en quedaran les impostades entrades que n’haurem fet a Instagram.

No para de rebre imputacions penals molt greus als Estats Units per haver conspirat per mantenir-se al poder malgrat haver perdut les eleccions. Les penoses imatges de l’assalt el Capitoli per part de les hordes embogides encara les tenim a la memòria per recordar-nos el petit pas que hi ha entre democràcia i barbàrie. Però a cada acusació formal que rep per delictes tant greus i evidents, la seva popularitat política es manté i, fins i tot, augmenta. No té rival per ser el candidat republicà a les eleccions de 2024, i els sondejos afirmen que pot guanyar a un envellit Joe Biden. En un sistema democràtic i judicial tan garantista, les acusacions i fins i tot una possible condemna no poden impedir que es presenti els comicis. La possibilitat que retorni a la presidència algú que de manera demostrada ha actuat al marge i contra el sistema, posarà en joc les costures de la democràcia nordamericana. Però també tensionarà de manera evident la política i la geopolítica mundial. Reforçarà els nombrosos moviments populistes, il·liberals, que campen pel món occidental, però, sobretot, rebentarà l’estratègia actual en relació a la Rússia autocràtica, no se sap ben bé com afectarà a l’avenç de Xina com a gran potencia econòmica global i, sens dubte, amb el seu negacionisme provocarà un enorme pas enrere en els compromisos adquirits per fer front a la crisi climàtica.

Més que el propi Donald Trump, el realment preocupant és l’existència d’un ferri, ampli i entregat moviment trumpista. Totes les evidències delictives en relació a l’apropiació de documents classificats, d’haver conspirat contra la legitimitat democràtica, d’haver abonat l’assalt real a les institucions o d’haver utilitzat la mentida de forma sistemàtica i compulsiva no han fet recular ni un centímetre als seus adeptes ni posat en dubte el suport acrític. Tampoc no l’ha afectat en res no haver acomplert ni un de sol dels compromisos populistes adquirits amb els sectors populars amb més dificultats i en zona d’exclusió. Resulta paradoxal que l’Amèrica profunda i l’empobrit cinturó d’òxid el recolzessin perquè els va prometre actuar contra les elits econòmiques i protegir-los. Era insòlit que ho plantegés algú enriquit amb l’especulació immobiliària més dura, però encara més que se li atorgués credibilitat. Evidentment, una vegada al poder va apostar per polítiques desreguladores i polítiques fiscals que redundaven en benefici dels més adinerats. Cap problema. L’adhesió a Trump com a totes les dretes populistes té poc a veure amb la lògica o amb la raó. És un vincle emocional que permet expressar malestars i frustracions. Representa ser acollit per un moviment on els valors i marcs mentals i culturals són molt vells i coneguts, ancestrals. Se’ls proporciona identitat. A Estats Units, la població blanca i conservadora, majoritàriament empobrida o en zona d’exclusió, creu tenir qui l’entén i qui el representa, algú que considera la seva cultura arcaica i obsoleta com la genuïnament americana enfront del cosmopolitisme de les grans ciutats i les dues costes.

Tot i que Biden ha ampliat en aquest mandat les polítiques socials i mesures econòmiques expansives, això no és suficient per capgirar la convicció d’una part de la societat que el que cal és retornar-los l’orgull i el sentit de pertinença. Se senten humiliats i ofesos, necessiten venjança o almenys un simulacre d’ella en forma de gamberrades dialèctiques o d’atacar els valors progressistes, i no es conformen en que ara es creï ocupació o s’ampliï la cobertura sanitària o bé es multipliquin els bons alimentaris pels més malparats. Ebris de propaganda, malejats per la desinformació, articulats entorn tota mena de conspiracions i paranoies, han entregat la seva ànima a un fals déu que els promet redimir-los. El trumpisme, com tots els populismes identitaris, els resulta en el món actual dominat per les xarxes socials i el fàcil recurs a internet molt fàcil de crear polaritats perverses que posen en qüestió, destrueixen, la cultura democràtica. Sortir d’aquesta dinàmica, recuperar nocions com les de respecte, tolerància, acceptació i diàleg resulta molt complex. Tot juga a favor de volar qualsevol pont i refermar-se a l’extrem. No serveix de res, però diuen que conforta, tant a Estats Units com a qualsevol país de la mediterrània.

La política espanyola està tan polaritzada que els resultats electorals no han fet sinó confirmar-ho i donar noves raons perquè el conflicte sigui, a partir d’ara, encara més extrem i agònic. De moment, el mapa s’ha interpretat en funció dels estats d’ànim previs i les expectatives que s’havien instal·lat en cadascun dels bàndols. Pel bloc progressista al que s’havia condemnat abans d’hora a la derrota, el resultat tan lluitat la darrera setmana sona a victòria. I, ho és. Espanya no és tan rància com pretenen alguns i continua essent plural. La pretensió d’acabar amb el condemnat “sanchisme” no ha triomfat, tot i que el Partit Popular hagi estat el més votat a les urnes. Victòria amarga perquè les pretensions que els havia inculcat una demoscòpia interessada, eren unes altres. Estaven sobrevalorats perquè les enquestes s’han convertit en un agent condicionador de l’opinió pública, en aquest cas per fer desistir al vot progressista d’anar a votar, més que no pas una manera de retratar-la. Malgrat que Feijoo farà un simulacre d’intent de ser investit, més que res per evitar que les ganivetades internes comencin ja, és Pedro Sánchez qui en realitat té les úniques opcions d’aixecar un govern. Però els números són molt ajustats i corre el risc de viure sempre a la corda fluixa sobre l’abisme i amb una oposició de dretes desencadenada i posant en qüestió continuadament la seva legitimitat. Per refer el bloc, necessita gairebé tothom. Alguns socis són de fiar, però altres, no tant.

A Catalunya, els resultats electorals més que nítids han resultat demolidors. L’àmplia victòria del PSC i la segona plaça de Sumar fa incontestable la pulsió més que majoritària en favor d’un govern de progrés a Espanya. La falta de claredat de quin era el terreny de joc en el que pensava jugar l’independentisme, els ha portat ha fotre’s una bona patacada. Uns més que altres, certament, però ja és la segona en pocs mesos. Els vots rebuts (poc més del 25% sumant-los) els impedeix dir que parlen en nom de Catalunya. De fet, dir-ho o diran, però resultarà força ridícul. La ciutadania catalana, majoritàriament progressista, va entendre bé el que es jugava en aquestes eleccions i ha respost de manera contundent al repte. Curiosament i a la inversa del País Basc, l’independentisme ha especulat massa en que “el seu regne no és d’aquest món” i la resposta popular prou clara per aquells que la vulguin entendre. El que passa a Espanya resulta crucial, importa, i molt.

A Junts, se’ls va veure molt contents la nit electoral. Probablement massa atenent a que només van obtenir un 11% del favor electoral. Els va complaure molt que l’atzar numèric els podés convertir en minoria de bloqueig. Veien a venir els seus cinc minuts d’èxit i a Carles Puigdemont, ves per on, en el centre de la política espanyola. De fet, ni es comptava ni es compta amb ell. Si Junts presta algun vot hi haurà govern progressista però, si aposta per bloquejar, hi haurà eleccions. Pensar que això proporciona la “finestra d’oportunitat” per obtenir l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació, resulta una quimera. De fet, l’escenari ideal per l’independentisme més ranci era la victòria de PP i Vox. L’oportunitat que la política nacionalista en sentit contrari d’aquests, facilités les condicions per reagrupar tot l’independentisme i reprendre el ara desfigurat embat contra l’Estat. No els convenia ni els convé el progressisme. De fet, ells no ho són. Ara, més que una oportunitat, tenen una patata calenta a les mans que els farà quedar malament facin el que facin. Un regal molt enverinat. Segurament tant la naturalesa com el ressentiment del personatge central en aquesta opereta portarà a unes noves eleccions abans d’acabar l’any. La lògica política diu que, en aquest cas, la concentració de vot serà en els grans partits i es reforçarà un retorn al bipartidisme. La gent no vota minories de bloqueig i opta pel vot que resulti més útil als seus objectius o bé, es queda a casa. Determinades actituds i posicions seran molt més irrellevants del que ja ho són ara. Entremig, es dirà que com a mínim han aconseguit fer la punyeta. Em temo que això no és un projecte polític ni tampoc una actitud moral respectable.

Tal i com ha evolucionat la dinàmica política dels darrers anys, amb la polaritat extrema que plantegen les dretes i les noves extremes dretes, han fet que el quer passi aquest diumenge a Espanya amb les eleccions, sigui crucial pel futur d’Espanya i Catalunya, però també per la Unió Europea. Aquest 23 de juliol no va d’unes eleccions en les que cadascú faci les opcions que cregui convenient i que el resultat, agradi més o menys, mantingui la normalitat del sistema democràtic tant si s’escora més cap a la dreta o es manté tirant cap a l’esquerra. D’això ha anat l’alternança política a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. Acords fonamentals compartits per la major part de l’arc polític i canvis d’orientació de vot segons les percepcions majoritàries de l’electorat a cada moment. El que ens juguem al final d’aquesta setmana va molt més enllà de tot això. El populisme dretà, la suma del PP i Vox representa una esmena a la totalitat al sistema democràtic tal i com el coneixem a Espanya i Catalunya. Se’l buidarà de contingut. Es trenquen els consensos de la transició política, així com el respecte, reconeixement i tolerància que, justament, la van fer possible. Es qüestionen les llibertats bàsiques, els drets socials, els pilars de l’Estat de benestar, l’existència d’un Estat plurinacional. L’agressivitat de les polítiques que es plantegen, l’autèntica revenja amb la que es diu volen capgirar la situació, trencarà i ja ho han fet un bon tros fins ara, la cohesió social i obrirà un període obscur per al futur d’Espanya. No és tremendisme, és realisme. Es plantegen objectius regressius en tots els camps: les polítiques econòmiques, la fiscalitat, els drets laborals, els ajuts socials, la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió i de premsa, l’exercici de la cultura, el respecte a la cultura i a les llengües diverses… Resulta paradoxal, que ara aquells que de vegades amb una certa frivolitat posaven des del progressisme en qüestió l’anomenat “règim del 78”, ara es veuen obligats a defensar-lo com a trinxera enfront la cultura nacional-catòlica i el conservadorisme empeltat de ranci franquisme que torna.

No s’hi val a instal·lar-se en el relativisme davant el que ens ve, ni a dir que això no va amb “nosaltres”. Va de llibertat, de convivència i de no fer un pas enrere en relació els avenços que ha tingut aquest país ençà de la Transició. Darrera el somriure inepte de Feijoo i la grolleria de militar “xusquero” d’Abascal, hi ha el retorn a l’Espanya en blanc i negre, a l’hegemonia de les elits econòmiques extractives de sempre, a la limitació de les llibertats, al landisme, a tornar-nos a situar a la cua d’Europa, a dificultar l’expressió dels moviments socials i la diversitat, a que Norma Duval torni a ser el símbol d’allò cultural, a que els nostres dirigents ens tornin a fer passar vergonya. Més enllà d’afinitats i fòbies i filies conjunturals, ara estan en joc coses molt serioses, i seria bo que la ciutadania progressista i decent es mobilitzés omplint les urnes de vots i de dignitat. El contenciós és clar i nítid, no hi valen subterfugis o excuses de mal pagador. Hi ha només dues opcions confrontades, encara que el vot de cadascú pugui expressar les seves matisacions. Que ningú s’enganyi, els que plantegen sortir d’aquesta disjuntiva, és que ja han triat pel que es creuen que els convé; l’opció pitjor. Aquesta és la realitat. I aquesta vegada si que és veritat que Europa ens mira. El futur de la Unió Europea té molt a veure amb el que passi diumenge a Espanya. Els europeistes d’arreu ja han fet la seva opció. A la major part de les cancelleries europees, hi hagi socialdemòcrates o bé conservadors, tenen molt clar el que és bo que passi aquest diumenge, i és la continuïtat del govern de Pedro Sánchez. El futur de les institucions europees no pot passar per estar governades per euroescèptics o euròfobs que, a més, li deuen molt a Vladimir Putin.

Hi ha moments per l’escepticisme, la mandra i fins i tot el “tantmenfotisme”. Hi ha moments, però, que els arbres dels nostres malestars i insatisfaccions ens han de deixar veure el bosc de la nostra societat i el perill de que sigui incendiat per la dreta populista il·liberal i la nova extrema dreta que avença per Europa. Deia un antic i funcional eslògan socialista que “si tu no hi vas, ells tornen”. I el que torna és força pitjor de la dreta que ens amoïnava fa uns anys quan es va encunyar aquesta frase. A base de falsedats i demagògia han activat als seus. Aniran tots a votar. Caldria que la societat que pensa en el progrés i la convivència també ho fes. Temps per recordar el poeta irlandès William Butler Yeats quan alertava sobre el desistiment tot escrivint “els millors no tenen cap mena de convicció, mentre que els pitjors estan plens d’intensitat apassionada”.