Autor: Josep Burgaya

Sortim d’unes eleccions i estem a les portes d’unes altres. Ho vivim de manera gairebé agònica, ja que veiem expressions radicals i fins i tot autodestructives d’una part de la ciutadania que ens costen d’assumir. El que pot arribar no aporta cap solució i sí un aprofundiment en les causes dels problemes actuals. Vot protesta d’uns en forma d’opcions que són molt lluny de resoldre els nostres problemes, que no reforcen en res la cultura democràtica o bé en forma de desistiment i desesperança quedant-se a casa. Una societat fracturada, amb massa gent en zona d’exclusió i que no se sent subjecte històric de cap transformació ni entreveu cap bri de futur opta per fer soroll, ser políticament incorrectes, sabedors que no servirà de gran cosa però, almenys, significa llençar una pedra a les aigües estancades de la seva situació. Per a molta gent, no progressem adequadament. Segurament, en lloc de culpar-los de l’exabrupte expressat amb el vot o l’aparent desinterès, el que caldria és entendre i actuar contra les causes del seu malestar. Un conegut proverbi oriental diu que quan el savi assenyala la lluna, el neci en mira el seu dit.

Que gran part de la ciutadania se sent humiliada i indignada és una evidència, però hauríem de no oblidar que la indignació encara que sigui un potent dinamitzador cap a l’acció, té notòries limitacions per a la construcció del futur, cosa que no haurien de menystenir. Què es pot desplegar sobre el desencant, la frustració i el ressentiment? Els discursos totalitaris tornen a ser ben presents a Europa i a altres parts del món. Encara que sentiments plenament justificats, acostumen a ser materials febles per a la construcció de futurs, més necessitats de la solidesa de la raó i de l’esperança. El gran repte de la nova i vella política és aconseguir convertir l’enuig en projecte polític plausible i realitzable, respondre a les seves demandes, connectar-hi. Es requereix de l’argamassa de la transparència, la participació i la responsabilitat. Els perills de les diverses formulacions populistes hi són, i l’autoritarisme està a l’aguait en les solucions simplistes contra les quals ni el progressisme està prou vacunat. Com preveia Thomas Mann als anys quaranta, el feixisme tornaria i quan ho fes no tindria les formes d’antany, sinó que “ho faria en nom de la llibertat”. Tot sembla apuntar, que ja estem plenament immersos en aquest vaticini.

Sembla evident la inadequació de la política i dels sistemes de govern a l’estat actual de les coses. Una millor articulació del global i el local sembla inevitable per rescatar el control de certes dinàmiques, però sobretot per recuperar el sentit comú. No és possible mantenir àmbits d’acció restringits a l’àmbit local -el polític-, mentre l’acció d’altres àmbits sigui global i fora de control social –l’econòmic-. Quan les corporacions són globals i les legislacions i instruments de poder polític purament nacionals, la disfuncionalitat sembla molt evident. Els Estats-nació es mostren incapaços de responsabilitzar-se del nostre benestar i van esdevenint un refugi merament simbòlic, mentre que les institucions internacionals que hem constituït disten molt de ser neutrals i mancades, a més, de legitimitat democràtica. El globalisme sense política global, sense governança global de base democràtica, consolida una societat de guanyadors i de perdedors, un món escindit entre l’acumulació indecent l’1% que ja posseeix més del 50% de la riquesa planetària, mentre que el 50% de la població menys afavorida en termes de renda s’ha de conformar amb un misèrrim 1%. Mai la capacitat productiva de la humanitat havia arribat a la que ara posseïm. El vell mite d’aconseguir la suficiència productiva i acabar amb l’escassetat fa ja unes dècades que es va assolir.

El maquinisme, el desenvolupament tecnològic avançant en proporcions geomètriques, ens ha donat la possibilitat de sostenir dins dels límits de la dignitat a la totalitat d’una població que s’ha multiplicat per deu en els dos últims segles. No obstant això, la teoria econòmica, les estructures socials, el pensament polític i els valors morals només s’han desenvolupat en proporcions aritmètiques. Mai hi ha hagut tampoc a la història de la humanitat tanta gent pobra i socialment exclosa. Ni l’evolució de la política, com tampoc els comportaments electorals cada vegada més emocionals, ens poden permetre de fer-nos gaires il·lusions. El sistema democràtic està en crisi, almenys en el seu sentit profund, mantenint-se gairebé només el seu aspecte electoral.

Article publicat avui al diari Ara:

https://www.ara.cat/opinio/serios-problema-salaris-josep-burgaya_129_4724981.html?giveAway=yL85JBD0pwbrgPXt

Aquest darrers dies s’han celebrat les proves de la selectivitat per poder accedir als graus universitaris. Grups de joves i adolescents, excitats i nerviosos, han trepitjat les aules universitàries per fer una prova que decantarà força el seu futur i que sobre el resultat obtingut hi recauen moltes expectatives. De fet, però, la selectivitat selecciona poc en relació a qui pot entrar o no a la universitat. Pràcticament tothom aprova. La funció selectiva la fa només de cara a quins graus i facultats universitàries es podrà encaminar en funció de la nota obtinguda i la nota de tall que hi hagi. Mil elucubracions i estratègies de cara a fer la propera preinscripció. Gairebé tothom es creu amb el dret de disposar d’un grau universitari. Hi ha, però, una algunes preguntes que ningú respon: Els estudis postobligatoris han de ser un dret o bé una possibilitat? Hi ha d’haver-hi una autèntica selecció perquè només hi accedeixen aquells que tenen el talent i la capacitat d’esforç per arribar-hi o bé ho universalitzem de tal manera que igualem els estudiants per la part baixa? El nostre sistema universitari és intel·lectualment accessible a tothom, és això més just o bé és una trampa que el que provoca és una devaluació de l’exigència, el nivell i els títols? Si els graus universitaris ja no segmenten i segreguen, cosa aparentment bona, no hem desplaçat aqueta funció a uns màsters que en la gama alta només són accessibles als adinerats? No hem establert un sistema falsament democràtic i meritocràtic on al final es recorre a la antiquíssima segregació per recursos? Però, també, ens podríem fer preguntes encara més genèriques: a què han de respondre les universitats? Han de formar intel·lectualment a ciutadans ben predisposats o bé la seva tasca ha de ser professionalitzadora? La darrera pregunta és clau i tothom ho entén com vol.

La matèria prima de les universitats són justament aquests estudiants que arriben formats i filtrats per la secundària, el batxillerat, els cicles formatius i les proves de selectivitat. Hi ha seriosos dubtes sobre si tenim l’ensenyament secundari i el sistema educatiu que necessitem i ens mereixem. Les mancances que es detecten, moltíssimes, no són imputables als professors, sinó a l’establiment d’una cultura educativa ocupada pels trastos i recursos tecnològics, així com per una societat que ha abandonat el valor de l’esforç i del saber, donant prioritat a les “habilitats”, les “competències”, tot denigrant el saber. Arrogància tecnològica, gamificació de l’aprenentatge, pèrdua de credibilitat i respecte als professors… Aquest dies es parla molt del baix nivell de comprensió lectora dels estudiants actuals, una característica bastant generalitzada als països de la OCDE, però que a Espanya i Catalunya resulta molt més que preocupant. L’informe PIRLS que serveix de comparació, pràcticament ens posa a la cua d’Europa i en descens. Més enllà de quatre articles de premsa que se’n han preocupat, mirem cap una altra banda i, com en tantes coses, en donem la culpa a la pandèmia. Immens error que ens condemna a seu un país dominat per la ignorància. Suècia és el primer país que fa enrere amb la tecnologia educativa i desterra l’hegemonia de les pantalles i recupera els llibres com a base dels processos d’aprenentatge en tots els nivells educatius. La lògica de la pantalla és la de la superficialitat, la recerca d’estímuls canviants, la sensació de que no cal fixar res perquè tot és a l’abast d’un clic… Si no es llegeix de manera atenta i pausada, cosa que només et permet el llibre, no es fixa ni llengua ni coneixement. Quan fas testos de cultura general, en qualsevol nivell educatiu, et cau l’ànima als peus.

L’entrega educativa a la tecnologia de les darreres dues dècades ens ha fet confondre el què és urgent amb el que és important. Les pantalles, internet, no les hem utilitzat com un complement, una eina educativa o un recurs, sinó que ha ocupat el centre de la formació. Hem substituït la transmissió i adquisició de coneixement; procés llarg que requereix concentració, esforç i treball, en una dinàmica lúdica i insubstancial amb la pretensió de proporcionar només habilitats professionalitzadores. Res ha de ser difícil i suspendre es considera una anomalia que el mateix sistema educatiu en culpabilitza a qui gosa fer-ho. Frustració dels professionals de l’educació i apatia i desconnexió per part dels que haurien d’aprendre. Hi havia un antic professor que el primer dia de classe deia als estudiants que els aprovaria a tots ja que, en tot cas, els que mereixessin suspendre, ja ho faria la vida. El problema és que amb aquesta filosofia que impregna la cultura educativa actual, la vida el que fa és suspendre’ns a tots.

Tot i el desinterès que es diu que hi ha amb la política, aquests dies tothom en parla. La clara victòria de la dreta espanyola, encarnada més per Díaz Ayuso i Vox que per Feijoo, ha posat en estat de xoc el progressisme i a tots aquells que no estan per aventures patriòtiques casposes. Certament, s’ha imposat una dreta de llenguatge cavernari que ha tret molt rèdit a la estratègia trumpista de deformació de la realitat, proclames incendiaris, negar la legitimitat a l’adversari, polarització extrema i una definició clara i precisa del boc expiatori a destruir. Pot agradar Sánchez i el seu govern de coalició més o menys, però no es donen condicions objectives per a tal negació: la economia es recupera, baixa la desocupació, hi ha pacte social, han millorat les pensions i el salari mínim, s’han gestionat acceptablement bé la pandèmia i els efectes de la guerra d’Ucraïna, s’ha legislat en matèria de protecció de les llibertats, és juga un paper rellevant en política internacional… Però allò objectiu i la seva percepció no és ben bé el mateix. Els elits econòmiques més extractives s’han desfermat i de la mà de copiar el manual del populisme més dretà, s’ha erigit un imaginari d’ensorrament d’Espanya que dista molt de ser real. Però funciona, perquè s’ha construït un discurs emocional fet de pocs eslògans que repetits de manera reiterada de la mà de mitjans afins a la dreta més recalcitrant, han funcionat. El pacte del govern espanyol amb l’independentisme basc o català els dona per molt –“que te vote Txapote”-, com també la guerra cultural lliurada amb temes de gènere i sexe. A Forocoches gaudeixen molt amb animalades contra la correcció política. El flanc Podemos, en molts sentits, ha resultat molt funcional per una dreta mediàtica que els qualifica de tot i, especialment, de comunistes quan d’aquests ja només en queden a Corea del Nord.

La resposta de Sánchez de convocar eleccions, inesperada, ha estat lògica per evitar l’agonia de sis mesos de les forces progressistes, en la que res hi podien guanyar. Bon gir de guió, arriscat, però més ho era no fer-lo. Activa l’esquerra organitzada, evita l’autocrítica destructiva, aigualeix la victòria del Partit Popular i posa al poc motivat vot progressista davant del mirall del que ve, que fa feredat. Campanya electoral mentre es van constituint governs de comunitats autònomes i d’ajuntaments amb oberts pactes del Partit Popular amb l’extrema dreta. El PSOE obliga a la seva esquerra que deixi de ser una olla de grills i aterri, definitivament, en el pragmàtic projecte de Sumar. Certament, que a dia d’avui la dreta, definitivament desacomplexada en les seves diverses versions, està eufòrica i de pujada. Pot guanyar, però no tot està dit. La seva victòria ara ha estat aclaparadora en forma de tenyir de blau molts ajuntaments i comunitats, però molt menys en forma de vots. L’efecte principal ha estat l’absorció de Ciutadans pel PP i la caiguda de Podem que no ha superat l’imprescindible llindar d’entrada en molts llocs. El PSOE ha perdut 500.000 vots, un 1,5%, són molts, però a Catalunya només ERC n’ha perdut 300.000. Alguns titulars de premsa i encapçalaments d’informatius han exagerat notablement la dimensió de la victòria del PP i “l’ensorrament” del PSOE. La projecció dels resultats del diumenge a les generals, encara donaria una majoria d’esquerres al Congrés de Diputats. Certament la dreta està eufòrica i té el vent favorable. Tot depèn de la reacció de la ciutadania, més aviat progressista, que està desmotivada i ara s’ha abstingut. Se li donarà motius en aquestes properes eleccions tan transcendents, per canviar d’actitud?

La reacció a Catalunya pot resultar cabdal. Generalment, l’activació progressista sol ser clara en eleccions generals amb tendència a concentrar força els vots en l’opció socialista. A l’independentisme li han anat molt malament aquestes eleccions i que hagi estat primer Trias a Barcelona no ho maquilla. Més que els resultats, que per ERC han estat especialment dolents i no aconsegueix liderar l’independentisme, ha estat que el seu “tema” ha estat totalment absent de la campanya. La reacció en calent de tornar al frontisme sembla difícil que es concreti en tan poc temps. Si ho aconseguissin i recuperessin determinat llenguatge antiespanyol, els grans beneficiaris en serien Vox i el Partit Popular. Es necessiten.