D’aquí a pocs dies, Madrid i Barcelona rebran la visita del Papa. Un fet significatiu i que té una càrrega emocional i simbòlica important, però a la qual sembla donar-se una transcendència que va més enllà del que és raonable en un estat no confessional i en una societat laica. Les ciutats que visitarà, també les Canàries, han establert unes mesures de seguretat extraordinàries i es dona per fet que es paralitzarà pràcticament tota activitat ordinària. Es parla de permisos laborals i de treball en línia tant per facilitar la participació en l’esdeveniment com per la paralització dels serveis de transport públic i el tancament de carrers. En una ciutat com Barcelona, bloquejada ja per les incomptables obres públiques que la fan intransitable, només hi faltava aquesta excepcionalitat. El caos pot resultar esfereïdor i la ciutat es paralitzarà. La lectura d’alguns no serà posar l’ull en les dificultats per a la mobilitat, sinó que ho faran en les expectatives i la devoció que genera la contemplació del Sant Pare. Som addictes als “grans esdeveniments”.
Coincideix la visita amb la progressiva manifestació d’una nova religiositat, especialment entre els joves, tant en formes carques com en modalitat postmoderna. Som un país de cultura i arrels catòliques, ningú pot negar-ho, però també una societat que s’ha anat apartant de la pràctica religiosa i que no sembla gaire donada a l’assumpció dels valors evangèlics. El nostre Déu és el consum i la religió més una rèmora de gent gran i molt vinculada al folklore -la prova en són les processons de setmana santa-, aquesta és la veritat. És cert que han emergit amb força les esglésies evangèliques majoritàriament de la mà de la població nouvinguda, però aquestes, justament, de manera doctrinària abominen del catolicisme i de la seva jerarquia eclesial. Entre els joves sembla reaparèixer una versió naif d’allò místic i de la religiositat, molt vinculada a la crisi de la raó il·lustrada i a la mirada cap a una metafísica més aviat de supermercat. El darrer disc de Rosalía és l’expressió de tot això, alhora que el seu foment. De manera paral·lela, hi ha el creixement d’una religiositat carca, especialment entre joves de classe alta, que encapçalen organitzacions extremadament ràncies i vinculades políticament a l’extrema dreta: Legionarios de Cristo, Opus Dei, Los Heraldos del Evangelio, Ordo Iuris, Camino Neocatecumenal…
Tot s’ha de dir, el papa actual, Robert Francis Prevost, és una figura força interessant. Format entre els agustins, coneix la realitat dels pobres i desvalguts perquè ha conviscut amb ells. Almenys de moment, ha guardat força discreció en la presència pública i no ha dubtat, de manera clara, a confrontar-se amb el poder de Trump i amb la pràctica genocida d’Israel. Sembla ser un progressista doctrinari i pràctic, que posseeix el do de la finezza, que s’aparta de l’actitud cridanera i populista del peronista Bergoglio. Caldria, però, situar les coses al seu lloc. Costa d’entendre que es plantegi el viatge com la vinguda d’un guru de referència per a una societat que és extraordinàriament plural i democràtica. La religiositat, la fe, caldrà recordar que és una experiència individual i que no es pot plantejar en l’espai públic i mediàtic com si fos un tema assumit col·lectivament de manera unànime. Si de confortar creients es tracta, hi sobra la part de l’espectacle que justament ho desvirtua.
Resulta curiós, que en el context polític més actual, la visita del Papa signifiqui un al·licient i un bàlsam per als polítics d’esquerra que ens governen, necessitats d’oxigen en una societat tan polaritzada. Que l’esquerra s’abraci tan fortament als valors evangèlics i eclesials indica la dissolució dels valors ètics laics que li eren propis, el seu desnortament. No caldria minimitzar la visita, sinó situar-la al lloc que li correspon en un món multicultural i multiconfessional i, de fet, majoritàriament ateu. El tracte deferent, l’expressió de la consideració i de respecte, no haurien d’anar lligats a mostres d’enaltiment o sotmetiment. I a Catalunya, una vegada més la centralitat de la Sagrada Família, una basílica que cal recordar que és “temple expiatori”, amb el que això significa. Voler convertir aquest temple de pretensions grandiloqüents i de gust dubtós, que ja té poc a veure amb Gaudí i sí amb les ínfules dels seus marmessors, no diu gaire sobre el propòsit de la ciutat i el país que havia representat la modernitat. Aquells temps semblen quedar lluny. La creu de la Sagrada Família, com la icona visual que no pots evitar, acaba per ser una creu que portem tots.
Josep Burgaya 