Una lògica autodestructiva

Les coses que poden acabar malament, generalment hi acaben. Malgrat el lapse que obre la incompresa i incomprensible declaració-no declaració de Puigdemont al Parlament, el desenllaç no té pinta d’acabar gaire bé. Per dialogar hi ha d’haver un mínim de bases comunes que no semblen ser-hi. Tots se senten carregats de raons. De tota manera i a hores d’ara El Procés ja ha fet notar els seus efectes: caos polític, fractura social i èxode econòmic. Mai a Catalunya s’havia aconseguit destruir tant en tant poc temps. Els propagandistes, ni que sigui ja amb la cara contreta, continuen repetint que no passa res i que tot plegat és un estadi més en l’estratègia astuta que ens ha de portar a la victòria. Déu n’hi do!

Fractures. La setmana va començar amb una manifestació reactiva contra l’independentisme. Va tenir unes dimensions poc acostumades i amb components força diversos, des de l’espanyolisme pur i dur i fins i tot ranci, fins aquells que, catalanistes, creuen que la deriva actual ens porta a la destrucció sinó a la tragèdia. Tothom sembla coincidir en que va ser un èxit. Jo més aviat la veig com l’evidència d’un fracàs. Una societat catalana seriosament dividida i confrontada, cada vegada més amb dialèctiques excloents. Els que han provocat el trencament diuen que no hi ha cap fractura i que això s’ho inventen els enemics d’un “poble” del que sembla només en formen part ells.

Ai l’economia! Als que alertaven dels efectes nocius que sempre té la inestabilitat política i la inseguretat jurídica sobre l’activitat econòmica i que el caràcter temorenc dels diners portaria a una fuga de capitals, se’ls acusava de fer servir “l’estratègia de la por”, mentre es jurava i perjurava que no passaria res. En una setmana el 50% del PIB català ha radicat la seva seu social i fiscal fora de Catalunya. Literalment. Lògicament no han posat rodes als edificis de la Diagonal i no ha marxat encara la seva activitat, però és evident que més enllà de l’element simbòlic immediat, l’empobriment real a mig termini és demolidor. La fuga de capitals i la sortida de dipòsits bancaris és immensa i s’accentuarà ben probablement les properes setmanes. Els consellers d’Economia i d’Empresa diuen que tranquils, que tot és induït des de Madrid, que ja tornaran. Ho dubto.

Resultado de imagen de marcha de empresas de cataluña

Surrealisme. Tot El Procés ha resultat molt creatiu pel que fa a crear situacions realment insòlites, grotesques a vegades, i molt donat a crear conceptes polítics nous als que se’ls dona una pàtina d’haver existit des sempre. Dret a decidir, apel·lació a un dret i un suport internacional inexistent, donar caràcter plebiscitari a unes eleccions i tot i no guanyar-lo dir que en el seu sistema comptable s’han imposat, convertir una gran mobilització en un referèndum, atribuir-se en exclusiva el caràcter democràtic quan es tanca la boca a l’oposició, construir un relat de “massacre” sobre algunes actuacions policials òbviament desmesurades i desafortunades, parlar de duríssima repressió i falta de llibertats quan ocupen en exclusiva els mitjans i l’espai públic… Però des de que van obrir el taüt de Dalí, sembla que la dinàmica onírica no han fet sinó augmentar. El ple parlamentari amb declaració “interruptus” i, el què és pitjor, que ningú va entendre què s’havia fet ni quin era el seu significat, passarà als annals més que de la innovació de la estultícia política. La “mediació” és el nou “mantra” encara que ja dissimula malament el que va ser un tremolor de cames de darrera hora.

Principi de realitat. Per molt que de vegades sembli que els nostres dirigents viuen en una realitat paral·lela –de vegades penso, però, que els que potser hi vivim som els que no ens sentim posseïts per aquesta èpica-, crec que no aconseguiran allargar aquesta dinàmica gaire més i que, com en la pel·lícula de Godard, ens acostem “al final de l’escapada”. Dubto que hagi una reconducció de darrera hora. El fanatisme no és mai autocrític. Es va prometre fer en 18 mesos el que, en el millor dels casos i amb sort, es podria acabar aconseguint en generacions. No hi haurà rectificació, com tampoc mediació ni negociació. La intervenció de l’autogovern resultarà un autèntic fracàs del que costarà sortir-ne amb dignitat. Els bons jugadors, saben que apostar a tot o res, sol comportar acabar arruïnat. Em sento una mica com Sergi Pàmies quan deia que a Catalunya hem reaccionat als problemes de filtracions i humitats de la casa, enderrocant-la. Doncs, això.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s