Que l’urgent no ens faci perdre el què és important

Vivim uns temps en què el pessimisme està carregat de raons. Crisi, atur, precarietat, exclusió social, pobresa, escalfament global, manca d’expectatives, inseguretats i incerteses diverses… La idea de progrés sobre la qual se sustenta la civilització occidental des de la Il·lustració s’ha demostrat equívoca. Com de manera eloqüent ha escrit el politòleg britànic John Gray, la idea de que els éssers humans poden arribar a ser més racionals requereix d’un acte de fe major que la que exigeix qualsevol religió. Dins de les classes subalternes, probablement siguem l’última generació que ha aconseguit unes seguretats i uns nivells de benestar acceptables, millors sens dubte que la generació dels nostres pares, al igual que els nostres pares van millorar i molt la dels nostres avis. La generació dels nostres fills, amb molta formació i havent viscut en un entorn cultural i tecnològic relativament còmode, té molt difícil d’evitar que la seva situació social, econòmica, material i d’independència per construir el seu propi projecte de vida millori. Una altra cosa és si es pertany al nucli acomodat d’aquesta societat de guanyadors i perdedors cap a la qual hem evolucionat, en la qual ja no és possible la classe mitjana. El món de l’establishment, l’1%, és cada vegada més un altre món. Ja no hi ha paràmetres ni possibilitats remotament semblants o comuns. O tens la sort de caure en el molt minoritari segment dels rics, o bé acabes per formar part d’un nivell o altre del precariat.

La nostra civilització, el nostre món, no és que amb la crisi hagi patit una mala tarda. Sense pretendre ser endevins ni tremendistes, es pot afirmar que estem davant el final d’una època, que no hi haurà una reactivació econòmica profunda que ens torni a un cicle de recuperació i d’expansió, per més que els governants de torn ho repeteixin. En els àmbits econòmics, polítics, socials i mediambientals, estem en el que cinematogràficament es podria adjectivar com “el final de l’escapada”. S’imposen canvis profunds no només perquè la major part de la ciutadania ho reclama, sinó per pura supervivència una vegada hem arribat a una situació de col·lapse que, no ens enganyem, no es pot remuntar amb les receptes habituals. Qui més qui menys viu amb estupor i perplexitat els cops de cua d’aquesta fase anarquista del capitalisme en què especuladors financers i beneficiaris de la ideologia del desastre són els que continuen prenent les decisions per a, almenys teòricament, remuntar una crisi que requereix d’altres conceptes, d’altres valors i d’una nova moralitat. No es resolen els problemes amb els mateixos conceptes i sistemes de pensament que ens hi ha portat.

El canvi de paradigma és imprescindible, encara que no sapiguem molt bé en que ha de constituir el paradigma nou. El futur va deixar de ser el que era fa uns anys, i hem de plantejar-nos si volem seguir acceptant que el poder econòmic hagi reduït la política, és a dir la nostra capacitat de decisió col·lectiva, a alguna cosa purament supletòria. Un procés de empetitiment de la noció del que és comú i de la política que podria abocar-nos a un totalitarisme tou, basat en la por, l’aïllament i la corrupció. Invertir el procés implica reconstruir un sistema de governança que posi límits al poder econòmic i retorni el protagonisme als individus i a la societat, recuperant les formes i els valors democràtics en el seu sentit més profund. Caldria no perdre’s per viaranys falsaris. Aquest és el tema substancial, almenys que molt més d’altres que semblen tenir prioritat en l’agenda pública.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s