Els resultats del 25-N han precipitat coses. Tot i que s’acostuma dir que no es poden extrapolar un tipus de eleccions a unes altres, l’ensulsiada del bipartidisme que, per primera vegada no arriba al 50% dels vots, han evidenciat que uns grups i una determinada manera de fer política que van néixer amb la Transició estan francament en crisi. Han passat molts anys, la societat ja no és la mateixa i els malestars acumulats són molts i diversos. Als dos grans partits i a l’entramat institucional construït no els preocupen estrictament els resultats de les darreres eleccions europees, sinó el fet que no són anecdòtics i que noves actituds i impensables propostes polítiques han vingut per quedar-se i continuar avançant. La nit de les europees, molts varen tenir la sensació de que alguna cosa havia quedat dinamitada per sempre més, que una certa noció d’establishment i un cert sentit del que és l’exercici de la responsabilitat havia estat posta en qüestió. Els optimistes dels dos grans partits, així com alguns comentaristes argumenten que això són efectes col·laterals de la crisi, i que amb la recuperació de l’economia les coses tornaran allà on eren. Però ni economia ni política tornaran a l’àmbit del que han sortit. Les coses són més profundes.
El Partit Popular com que tècnicament ha guanyat les eleccions, argumenta que el problema el tenen els altres. No és ben bé així, ja que quan perds vots per milions acostumes a tenir una via d’aigua de desafecció, però certament el problema del PSOE és més profund i em temo que de més llarg recorregut. El partit va sortir ja fa uns anys dels marcs mentals de l’electorat d’esquerra i des d’aleshores no ha fet més que allunyar-se’n. No té un relat diferent i alternatiu a la situació i, amb els darrers esdeveniments i preses de posició, corre el risc d’anar esdevenint secundari, sinó marginal en la política espanyola. Aquestes darreres eleccions, si ho mirem per la tendència dels vots, les han guanyat àmpliament les esquerres; però unes altres esquerres que estan en plena eclosió, perquè tenen major credibilitat i connecten millor amb el què li preocupa la ciutadania i, sobretot, signifiquen un canvi en la manera de fer política. La convergència d’alguns d’aquests grups, els missatges senzills i potents (encara que un xic simplistes, o precisament per això) acabaran condemnant al PSOE, sumit en una crisi d’identitat i de lideratge i que sembla entestat en no abandonar determinats rituals que ja es fan insuportables, cares massa gastades i “nous valors” que tenen tots els defectes i mancances dels vells. Es neguen a entendre que estem davant un canvi d’època i a repensar-se seriosament.
El sorprenent i força improvisat i rapidíssim procés d’abdicació i successió del monarca té a veure amb tot això. En aprofitar la darrera oportunitat abans de l’ensorrament definitiu del bipartidisme, que el PSOE encara és alguna cosa i està en mans d’un Rubalcaba que té “sentit d’Estat i de responsabilitat”, diuen. La ciutadania reacciona, li resulta difícil d’empassar-se una cosa tan anacrònica com la monarquia, i vol participar i no accepta que hi hagi coses que es detreguin del debat i de la decisió col·lectiva. La vella i la nova política confrontades. Malgrat la coronació “express” plantejada, les mobilitzacions ara també es convoquen de manera immediata. Probablement no es podrà aturar la coronació i imposar un referèndum, però el que és segur, és que el PSOE amb aquest darrer “acte de servei” hi deixarà les poques plomes que encara li quedaven.
Josep Burgaya 