Categoria: Articles

La cultura judeocristiana està construïda sobre la culpa i el càstig que, es creu, li resulta inherent i li dóna sentit. La idea sempre ha estat pretendre construir la societat a partir d’uns individus disciplinats a partir de la por. Més que la causalitat de les coses es busca en el comportament inadequat de les persones, de les debilitats, que ha de ser motiu d’escarment i vergonya pública. El codi penal és ple de tipus delictius que van associats a penes de presó, lloc en el qual es purga la pena  i, santa ingenuïtat,  se segueix un procés de penediment i de rehabilitació. Siguem clars, les presons no serveixen pràcticament per a res i són l’evidència de que alguna cosa no funciona en el nostre món. Més enllà d’apartar de la societat els individus realment perillosos, bona part de la gent que hi va a parar la única cosa que hi fan és ser humiliats i conrear ressentiment. No tornen res a la societat del que li poden haver sostret, ni modifiquen la seva personalitat i encara menys es formen. Pel cos social societat resulta tranquil·litzador identificar una població proscrita i “culpable” i no ens acostuma a fer mal el cor perquè hem estat educats en la pràctica de la represàlia o la revenja, a allò tan simplista i poc cristià de “qui la fa, la paga”. A Espanya hi ha, de manera constant, aproximadament 50.000 persones empresonades, 10.000 de les quals hi són de manera preventiva. Tots tenen una història personal al darrera per explicar, també una família que pateix i, molt probablement, podrien restituir el possible dany causat a la societat de manera menys cruenta i més humanitària de com ho fan.

Darrerament es parla molt d’indults, de la seva conveniència i de la seva significació en relació als empresonats pel Procés. Es reflexiona sobre si és un tracte de favor, l’evidència de la fortalesa o de debilitat de l’Estat i si això resulta acceptable quan els beneficiaris de la gràcia no han mostrat penediment i menystenen obertament tal mesura benefactora. Les intencions i les bondats de les accions sempre resulten opinables. El que acaba de fer el Govern espanyol no hi ha dubte que té la prerrogativa per fer-ho i és conforme al sistema constitucional que ens regeix. En principi, la benevolència no debilita mai a qui la practica, encara que està per veure el caràcter pretesament balsàmic de les mesures i es poden tenir dubtes raonables sobre la seva eficàcia. Probablement, l’error rau en l’exageració sobre els seus efectes; tant els que ho plantegen en un sentit com en el seu invers. Més enllà de les anàlisis polítiques en relació a Catalunya i Espanya, que aquestes persones surtin de la presó resulta altament positiu, com també probablement ho seria que en sortissin moltes d’altres que no tenen la connotació de “polítiques”. Però situats en la dimensió de la política, segurament és bo per desinflamar un tema que no hauria d’haver sortit mai del terreny polític i prendre camins de conflicte obert i de presa de decisions que trencaven clarament amb els usos democràtics i amb normativa jurídica vigent. Sempre és molt útil desescalar disputes. La reacció irada, especialment de la dreta extrema espanyola, resulta fora de lloc i és presonera d’una cultura de la venjança que sembla lluny de la voluntat de concòrdia i entesa que hauria de formar part dels hàbits democràtics. Certament no ajuda, per contraposició, el discurs independentista abrandat que intenta compensar el desinflament del discurs de la “repressió”, desvirtuant el valor de la mesura tot atribuint-ho a la debilitat manifesta de l’Estat davant una suposada pressió europea, tot recuperant els eslògans de “ho tornarem a fer” o “ni un pas enrere”. A vegades tampoc ERC, en la mesura que intenta contrapesar el seu realisme i pacte amb el govern central, amb sortides inflamatòries per evitar anar a parar a la categoria de la traïdoria.

Certament el govern de Pedro Sánchez ha estat valent en aquest tema i és obvi que arrisca políticament molt. Pot no sortir bé. Podria ser que això no fos l’inici d’una nova època basada en el diàleg i el pacte, convertint-se la seva mà estesa en una debilitat o una derrota. Resulta força clar, que calia intentar-ho. Si alguna cosa no era possible era mantenir el “marianisme” del no fer res i deixar que el tema s’enquistés de manera pràcticament definitiva. A vegades, però, el discurs socialista en això pateix d’un excés de triomfalisme, d’un optimisme gairebé ingenu. Per sortir de la situació calen més coses que indults i genèriques taules de diàleg. Cal una proposta política àmplia, sòlida, seriosa i creïble que pugui interessar a una majoria de la societat catalana –la independentista i la laica-, que tingui consistència i llarg recorregut. Probablement, és el moment per un planteig profundament federal, no en el seu ús purament genèric, sinó carregat de contingut i de futur.

Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, ha vingut a portar aquesta setmana la bona nova de que España aprova amb nota el seu programa de reformes estructurals de cara a ser el país beneficiari del finançament extraordinari amb fons europeus de fins a 140.000 milions d’euros a percebre els propers sis anys, o dit d’altra manera l’equivalent al 11% del PIB d’Espanya. Com és conegut, l’accés a aquests importants fons no es fa de manera automàtica, sinó que està condicionat a un projecte de transformació estratègica de la seva economia en la línia d’avançar cap a la sostenibilitat mediambiental, fent apostes realment transformadores cap a una economia verda i circular i, alhora, actuar en pro d’una transformació digital del conjunt de l’economia. Una ocasió realment única, si se sap aprofitar, per fer no només front als efectes contractius que ha tingut la pandèmia, sinó de realment canviar el paradigma econòmic tot assignant-hi recursos extraordinaris de manera dirigida. Que España sigui un dels primers països en passar el tall de la Comissió Europea suposa un reforçament polític molt important pel govern de Pedro Sánchez, enfortint la seva figura en un moment en el que l’embranzida de la dreta envalentonada a partir de les eleccions madrilenyes i de la enconada polèmica pels indults semblava que li feia mostrar indicis de flaquesa i d’un possible inici de final de cicle. Amb el greixament de l’economia que faran els fons Next Generation, el govern guanya temps i, per poc bé que en faci l’aplicació, acabarà per millorar la seva popularitat i es debilitarà el setge de les dretes de la Plaça Colón. Els bons indicadors econòmics acostumen a debilitar els plantejaments polítics més histèrics.

De totes maneres encara que la sensació inicial respecte als fons europeus pugui ser més aviat positiva, caldrà veure’n l’aplicació i els resultats reals. La lletra petita de tot plegat serà molt important. Ja se sap, que el diable sol estar en els detalls. Sense posar en dubte les pretensions transformadores del govern espanyol respecte una estructura econòmica caduca, caldrà constatar si hi haurà l’atreviment suficient per optar per la innovació i les activitats tecnològiques i de major valor afegit, superant apostes que a mig termini són perdedores com és el cas de activitats industrials basades en mà d’obra intensiva i barata, l’exageració de l’aposta turística o bé el tornar a desenbridar els sectors de la construcció o de les finances. Les elits extractives tradicionals espanyoles i catalanes- sempre estan a l’aguait per captar fons públics i aconseguir que en realitat res no canviï. Pintar de verd activitats tradicionals que tenen poc recorregut i que no s’estableixin sobre capital humà molt qualificat, que n’hi ha, no significa apostar per la sostenibilitat econòmica, més aviat al contrari. Aconseguir que els fons repercuteixin en fer més competitives petites i mitjanes empreses innovadores resulta crucial i, a dia d’avui, els mecanismes perquè això sigui així no estan encara gaire clars. Com fer que els 72.700 milions d’euros previstos d’ajuts directes vagin ben encaminats. Tot abona al predomini de grans projectes energètics en mans de les firmes d’un sector que funciona com un oligopoli i que, justament com és veu amb el preu que paguem l’energia, contribueixen a frenar la millora de la competitivitat del teixit empresarial realment interessant i que augmenti de manera desproporcionada la nostra factura domèstica.

El programa Next Generation resulta una oportunitat insòlita per fer transformacions imprescindibles de gran calat. Si no hi haguessin hagut els efectes de la pandèmia, la renovació estructural era igualment necessària. El que ha permès aquesta crisi és que s’acceptés posar en marxa polítiques obertament keynesianes d’estímul que fessin efectes multiplicadors i, alhora, de mutació d’estructures i dinàmiques envellides que ja no portaven enlloc. Però tot això no funciona en forma “pilot automàtic”. Significa fer opcions i establir polítiques que no són meres solucions tècniques. Són apostes ideològiques sobre el futur que es vol. Satisfer a les elits de sempre o bé actuar en pro del futur i el benestar de la majoria de la ciutadania no resulta exactament el mateix. De fet, són opcions contraposades.

És una de les disjuntives i un dels debats més rellevants que es produeixen a dia d’avui a Catalunya. Fer o no fer una ampliació de la tercera pista a l’aeroport, sembla que aquest és el dilema. De moment, es troba a faltar en aquesta disputa arguments de calat tant a favor o bé en contra, que n’hi ha en els dos sentits, i els termes en que es planteja resulten més aviat tòpics quan no clarament superficials. Reduint els arguments al mínim, sembla que es confronten una aposta pel creixement econòmic, del que un aeroport dimensionat en seria una pota significativa, davant dels que primarien la defensa d’una zona natural d’interès i que creuen que ha de continuar essent protegida davant els embats del ciment. O més vols d’avió o salvaguarda dels ocells. Especialment el sector turístic, amb el suport de les organitzacions empresarials, abonen una ampliació que entenen permetrà recuperar i augmentar el flux de viatgers que han d’omplir i dinamitzar la ciutat de Barcelona i donar sentit als recursos de les zones costaneres. Pels escèptics en que l’ampliació aeroportuària sigui necessària, l’impacte ambiental que se’n derivaria en una zona ja especialment congestionada resulta innecessari i poc justificable. En termes polítics, la confrontació està servida entre els partidaris del pragmatisme economicista i aquells que creuen val la mena pensar una mica més enllà. Més gran, no sempre és millor. Hi ha també un ampli sector de l’arc parlamentari que té la temptació d’agradar tothom i no s’ha pronunciat. De fet, encara no se sap ben bé quina és la posició definitiva sobre el tema per part del nou Govern.

Probablement tots estaríem d’acord en que si s’ha de fer i es fa, que es faci bé i es minimitzi l’impacte. S’imposa la pregunta, és necessari? Hi ha dos aeroports més a Catalunya notòriament infrautilitzats i un més, el de Lleida, que no es fa servir per a res. No seria possible constituir amb tots ells un sistema integrat que ens estalviï l’operació d’engrandiment de El Prat? Si el resultat d’establir aquesta xarxa no és equivalent al caràcter referencial de disposar d’un aeroport més gran, quina és en realitat la funció que se li donarà a l’aeroport barceloní. La qüestió de fons i crec que molt rellevant és si això permetria convertir-lo en un hub remarcable tant de vols entre les principals ciutats del continent, com especialment d’enllaços amb els principals aeroports del món, cosa que ara no és. Això, probablement justificaria una ampliació que donaria a Barcelona una posició estratègica i que li permetria desenvolupar en l’entorn català activitats econòmiques de base tecnològica i d’interès i atractiu globals. Vull dir que resulta crucial per decidir explicitar quina és l’estratègia econòmica de fons que pot sustentar donar més amplitud a aquesta infraestructura, en definitiva, quin és el projecte de país i de futur que hi hauria al darrere. 

Perquè, no ens enganyem, si del que es tracta és d’ampliar els vols low cost que són els que fins ara predominen en aquest aeroport, per inflar un sector turístic que abans de la pandèmia ja resultava insostenible per a la ciutat de Barcelona i pel seu entorn, quedaria més que justificada la negativa a l’ampliació. Aquest és un sector que ha patit moltíssim amb la pandèmia i que sembla coherent amb les infraestructures hoteleres que es disposen que recuperi un cert pes econòmic. Segur que el país ho necessita. Però caldria evitar l’excés de dependència cap a una activitat sobre la primacia de la qual no és possible de mantenir una economia moderna i competitiva, ni una societat equilibrada. Poc valor afegit, molt impacte ambiental i social, desestructuració d’una ciutat gentrificada i convertida en una mena de Port Aventura urbà i molt treball precari. Les dades són eloqüents. El turisme va moure a Catalunya, el 2019, gairebé 40 milions de persones, 21,5 milions de les quals eren estrangeres, amb una facturació aproximada de 25.000 milions d’euros. És molt. Només la ciutat de Barcelona va rebre 12 milions de visitants, cosa que equival comparativament a més del doble del turisme que va rebre tot Brasil en aquest mateix any. Una exageració. Pensar que el model econòmic de país és aquest resulta aterrador, com ho és que no es faci un mínim còmput de les externalitats negatives que tot plegat genera i es renunciï a evolucionar cap a un turisme possible i sostenible. Tot això hi ha al darrera d’una decisió com la d’ampliar si o no el Prat. Estaria bé que es discutís i se’ns ensenyés la fotografia complerta i no només un detall d’ella.

No hi ha fòrum de joves en el que no surti el tema del bitcoin o altres monedes virtuals com a camí per enriquir-se de manera ràpida i fàcil. Qui més qui menys hi ha posat algun diner i els més agosarats han  convençut a pares o avis, que no entenen de que carai parlen, que en comprin amb els seus estalvis ja que es veu que això de la tecnologia blockchain resulta la versió moderna i segura del que a nivell evangèlic era la multiplicació dels pans i els peixos. Més que grans quantitats, s’acostumen a fer petites o mitjanes aportacions per no quedar-se fora de tant bon negoci. Una vegada més, s’obvia la noció de risc, i aquí és altíssim. Per fer la compra, es recorre a empreses intermediàries que cobren una quantitat desmesurada per fer-ho. Aquestes si que fan un molt bon negoci. Compten amb la credulitat de nois, que s’han empescat quatre informacions insuficients sobre el tema i, en general, bones dosis d’ignorància, empesos a “fer negocis” que no són més que posicions especulatives sense cap mena de sostenibilitat a mitjà o llarg termini. El problema, és que s’ha generat una autèntica addicció fonamentada en una fe induïda i en una pulsió ludòpata que només pot acabar entre malament i molt malament. Sorprèn de veure com la forma d’expansió d’aquestes “inversions” es fa en forma de taca d’oli utilitzant el sistema de comercialització triangular que ja s’ha utilitzat en molts productes –sempre miraculosos- físics. Captació de clients convertits en agents comercials per pagar la seva aportació i fer créixer el negoci. Sempre motivats per primitius sistemes doctrinaris, encontres d’activació i gurus de referència. Se’ls convenç de que ells han entrat a participar en un grup selecte, en una comunitat, que posseeixen un coneixement que està vetat al conjunt dels mortals. Esperit i comportament de secta. A partir d’aquí objectius comercials ambiciosos a assolir, en que allò mercantil i allò doctrinari s’acaben per confondre. Addicció, sotmetiment, obnubilació de la raó i dependència econòmica. No cal que es preocupin amb les pèrdues i deutes d’avui. Pels gurus que pul·lulen en aquest món, això només és el preludi de l’enriquiment i el triomf del demà. En l’escenografia que s’organitza per captar i mantenir els incauts no hi ha lloc pel fracàs.

I és que, diguem-ho clar, tot el que es mou a l’entorn de les criptomònades és una gran estafa. La definició de “cripto” ja hauria de fer sospitar. Contràriament al que es diu, no són “monedes” alternatives perquè no són dipositàries de valor i no hi ha cap institució ni ningú que les avali, que en pugui respondre. No hi ha cap Fons de Garantia de Dipòsit. Són un engany piramidal, un esquema Ponzi, en el que el valor de l’actiu augmenta només en la mesura que es capti nova gent que n’adquireixi, quan això no es produeix, corredisses per intentar vendre i ràpid desmoronament i fallida. Que alguns gurus de Silicon Valley com Elon Musk hagin fet alguna compra de bitcoins els ha estimulat a l’alça, però automàticament els ha devaluat quan ha sortit. Com a sistema de pagament alternatiu només es pot utilitzar en àmbits molt marginals. En qualsevol cas, igual com passa amb les dinàmiques borsàries, quan els petits inversors senten que han de vendre els experts ja fan temps que ho han fet. Pels darrers només queden les pèrdues. Sobre el caràcter no confiable de les criptomònades han escrit prestigiosos economistes com Paul Krugman o Joseph Stiglitz, aquest darrer apart de premi Nobel d’Economia va ser durant anys economista en cap del Banc Mundial. Aquest darrer ha escrit sobre el caràcter no confiable de monedes que no contenen cap valor més allà de ser convertits en un actiu especulatiu darrera el qual no hi ha ningú, si de cas intermediaris que juguen amb les ganes d’enriquiment fàcil i ràpid de la gent. Es ven l’anonimat dels creadors del bitcoin de manera positiva, com si fos el resultat de la teòrica cultura col·laborativa que s’hauria imposat amb la xarxa i que resultaria inherent a la tecnologia digital. No hi haurà telèfon a qui trucar per demanar responsabilitats quan hi hagi la desfeta ni referència a la que demandar judicialment per passar comptes. Tot haurà succeït en un espai opac, immaterial i imaginari. L’únic tangible en serà el que haurem perdut en diners reals i la indignació i vergonya que ens provocarà haver estat tant innocents, massa cobdiciosos, poc prudents i excessivament crèduls.

Assistim al que semblen els primers intents seriosos de les administracions públiques per aconseguir que les grans corporacions tecnològiques se sotmetin a regles. Veurem com acaba. La batalla serà llarga i dura i no és gaire segur que es guanyi a favor de la societat. La Unió Europea sembla haver entès que el capitalisme de les grans plataformes més que disruptiu resultar un sistema depredador en la captació de rendes i un terrible accelerador de les desigualtats econòmiques i socials. Aconseguir que paguin impostos, que no constitueixin oligopolis o monopolis, que respectin els drets de propietat i que no dinamitin qualsevol noció de privacitat resultarà una tasca llarga i ingent. Més enllà de la capacitat de lobby de les grans companyies com Google o Apple, sovint la defensa que han fet els Estats Units d’aquestes prerrogatives autoconcedides, dificulta molt una regulació que resulta imprescindible i inajornable. Ara, fins i tots els Estats Units de Joe Biden comencen a tenir problemes amb la vocació d’estar per sobre de tot d’Amazon.

I és que el món d’internet s’ha ubicat com un espai més enllà de la territorialitat, i s’aspira a que totes les lleis i normes que regeixen la vida “analògica” no operin en aquest teatre dels somnis que es pretén que sigui la Xarxa. L’economia de plataformes genera unes dimensions corporatives que fa gairebé impossible el seu control polític i social, però el que ho impossibilita de el tot és una activitat sobre la qual s’ha creat un mantell místic que no pot ni es vol que sigui sotmès a les lleis humanes, com si estigués més enllà. Un territori exempt del predomini de l’Estat de dret i de les legislacions convencionals. Un món on pretenen que l’única cosa a protegir siguin els drets de propietat dels algoritmes dels seus operadors. Si les societats s’enfronten a situacions d’atur massiu, precarietat extrema i nivells de desigualtat inacceptables, es deu al fet que els governs democràtics han renunciat fins ara a legislar sobre l’impacte de l’economia digital i els grans efectes col·laterals, econòmics i extraeconòmics, que genera. Els nivells de concentració de riquesa i de poder en unes poques mans no és una cosa connatural a la tecnologia, sinó a una transcendent manca de regulació de qualsevol tipus. El poder tecnològic no té lleis, i es basa en l’apropiació de riquesa generada pels ciutadans -els dades-, el caràcter monopolístic de la seva acció, la manca de límits a l’assalt de la privacitat que practiquen, la manca de legislacions laborals adequades ja l’elusió i frau fiscal generalitzat que practiquen.

El globalisme absolut i la dinàmica de “guanyador únic” estan devastant sectors productius sencers. Allà on penetra l’economia de plataforma arruïna multitud d’empreses, acaba amb gran part de l’ocupació i destrueix ecosistemes socioeconòmics que van costar molt de crear. Encara que es pretengui que és un fenomen de “destrucció creativa”, en realitat funciona com una pluja àcida que empobreix en molts sentits. La pretesa eficiència absoluta d’allò digital, en realitat resulta ineficient per crear riquesa i benestar compartit. Queda ara lluny el món del capitalisme competitiu i amb regles de joc. Estem en un capitalisme cognitiu sostingut sobre la intermediació en el qual els mercats concedeixen recompenses descomunals a un petit nombre de “estrelles”. Divuit de les trenta marques principals segons la seva capitalització borsària són empreses orientades a plataformes, mentre el desenvolupament es basa en la captació i apropiació de dades. Un món hiperconnectat que genera unes expectatives que no es podran complir per a la majoria dels ciutadans. Els riscos socials de la frustració resulten immensos a mesura que les poblacions sentin que no tenen cap possibilitat d’arribar a cert nivell de prosperitat. Avui, un treball de classe mitjana ja no garanteix un estil de vida de classe mitjana, mentre les possibilitats de regulació dels Estats estan sent desafiades en un grau sense precedents.

Més enllà dels aspectes de l’economia de plataformes que han de ser establerts per les lleis tributàries i laborals i que han de reflectir també en les lleis de defensa de la competència, es requereix a alguna cosa semblant a una Llei General d’Internet, que estableixi drets, garanties i prohibicions que converteixin aquesta selva en un espai civilitzat i a el servei de la societat. Necessitem lleis de protecció de dades sòlides per a aquest nou món feliç de les dades. El repte que la Unió Europea té damunt la taula, també els Estats Units, resulta grandiós i molt transcendent.

Cent dies després de les eleccions i de manera agònica, finalment es conformarà un govern independentista a Catalunya. Amb tota l’escenificació prèvia de desencontres i amb l’abisme sempre com a horitzó possible, el compte de pèrdues i guanys que han fet els dos partits en joc els ha portat a un acord al que no semblen donar gaire recorregut cap dels signants. Hem assistit a una batalla política i sobretot mediàtica per intentar endossar els costos del fracàs a l’altre, però  l’empat en els possibles efectes nocius així com un accentuant sentit d’ocupació del poder ha donat lloc a un acord amb el qual no creu ningú. Només es guanya temps i comença el compte enrere. Hi ha en competència no només estratègies confrontades, sinó fòbies i desqualificacions ben greixades i alimentades durant els darrers temps. Entre l’anunci de l’acord i el ple d’investidura ja s’estan donant episodis d’hostilitat. El text signat té l’ambigüitat suficient per ser interpretat a conveniència de cadascú i poder ser utilitzat a gust com a arma llancívola.  Resultava força evident que s’acabaria per fer un pacte temporal, que s’imposaria una treva, que no un armistici. ERC ha estat presonera del temor ben arrelat a ser titllats de traïdors en un relat independentista que domina clarament el món de Puigdemont. També el no fer fàstics a l’oportunitat d’ocupar la presidència de la Generalitat, esperant un efecte balsàmic i gairebé prodigiós d’aquesta institució. L’experiència de l’anterior president, els hauria d’haver fet evident els miracles en política són més aviat escassos. Per aconseguir-ho, han hagut de suportar menysteniments i humiliacions repetides del soci contrincant, interessant en fer-los arribar a port minoritzats en la seva autoritat. La renúncia a formar part del Govern d’Elsa Artadi no es pot entendre sinó en aquesta clau.

No es pot negar que JuntsxCat ha jugat bé les seves cartes. Cosa especialment rellevant si atenem al fet que, a dins, hi conviuen almenys tres ànimes i no pas amb gaire harmonia ni amb objectius coincidents. La pulsió pujolista de poder, però, es manté intacte i han sabut utilitzar els temors i complexos del contrincant. Com al film de Nicholas Ray, Rebel sense causa, han fet l’estoic paper de James Dean/Jim Stark aguantat la cursa cap a l’abisme fins que el competidor ha frenat tot abandonant el discurs de govern alternatiu o en solitari que no tenia cap credibilitat, ni tan sols possibilitat de fer-lo possible. No està gens malament que havent aconseguit només el 20% dels vots i la tercera plaça a les eleccions, els de JuntsxCat es disposin a gestionar el 70% del pressupost de la Generalitat i disfrutin l’aparador de la presidència del Parlament. També resulta paradoxal que amb un Parlament en que més del 70% dels diputats es diuen d’esquerra, les decisions claus les prengui a partir d’ara la dreta. El preu pagat per ERC per una presidència del Govern notablement devaluada encara augmenta si tenim en compte que ha quedat aquest partit totalment presoner d’una estratègia que no és la seva, o almenys no es la que afirmaven tenir. Les ocasions perquè el “processisme” els passi factura seran moltes. La situació conflictiva i l’estabilitat apimparada de la majoria de govern espanyola tampoc els ajudarà gaire.

Tot i l’excepcionalitat dels temps que vivim, la política catalana sembla còmodament instal·lada en continuar practicant un espectacle formal molt vistós i distret però absolutament irrellevant respecte al benestar i les perspectives de futur dels seus ciutadans. Se’ls continua sense donar les males notícies en relació a unes expectatives i promeses creades pel Procés, durant anys, que disten molt de poder ser assolides en un termini històric raonable. Però es manté el discurs i continua la representació. L’independentisme, com l’orquestra del Titànic, continua tocant una música que no es correspon a una realitat circumdant que requereix d’altres partitures i, probablement, de nous intèrprets. La dissonància cognitiva s’ha instal·lat en la societat i la política catalana: disharmonia en el sistema d’idees, creences i emocions que genera una disparitat entre el que es pensa i es veu amb la manera com s’actua. Tard o d’hora algú haurà de dir la veritat, tractar a la societat catalana com a adulta, reconèixer que “s’anava de farol” i que allò que s’havia promès no és gaire més que una quimera, alguna cosa que, en tot cas, no pot anar més enllà d’un sentiment que resulta difícilment materialitzable. Seria un primer pas per recuperar el sentit de la realitat i, de pas, afrontar tot allò que no hem encarat a la darrera dècada. No fer-ho, comportarà instal·lar-nos, gairebé definitivament, en l’esquizofrènia. 

No es pot negar que el nou president dels Estats Units està sorprenent, i molt, durant els primers mesos del seu mandat. Un líder sense aureola ni carisma, més aviat insuls, força convencional, molt religiós, de perfil centrista i moderat dins el Partit Demòcrata. Notòriament tartamut i amb certes dificultats per respondre amb rapidesa i facilitat, que tot i voler dissimular-ho es mou de manera maldestres i que a més de ser-ho, sembla molt vell. Poc glamourós, no tenia ni l’atractiu ni una història tan bonica i tan carregada de símbols com la que explicava Obama i està faltat dels vincles elitistes amb Sillicon Valley, Wall Street i les grans corporacions que brandava i varen portar a la derrota a Hillary Clinton. No va trepitjar cap universitat de la Ivy League, estudiant en una de més aviat provinciana, i va ser un estudiant de dret força mediocre, tal i com li agradava ridiculitzar-lo Donald Trump en campanya. Sense brandir ideologia i per pur pragmatisme està imprimint un gir progressista a la política interior nord-americana que és totalment desconegut i fins i tot inesperat. Keynesianisme sense Keynes. Un immens pla de reactivació econòmica amb estímuls i plans socials, amb polítiques d’intervencionisme públic desconegudes als Estats Units des dels llunyans anys del New Deal de Roosevelt. Sense complexos, anuncia una puja d’impostos a les rendes altes i a les corporacions per finançar el que resultaria, per primera vegada, una autèntica construcció de l’Estat de benestar al país que fins ara havia estat campió del neoliberalisme. Polítiques encaminades a posar un cert fre al globalisme, potenciant la producció interna, cosa que el fa connectar amb els votants de Trump i el seu America First, però a diferència d’aquest, vol posar els Estats Units a l’avantguarda del combat contra el canvi climàtic.

Convençut de la fractura social que ha provocat la falta d’ocupació i la precarietat laboral com a components d’una inacceptable desigualtat social que no ha fet sinó crear exclosos i irritats a les darreres dècades, prioritza l’ús dels fons ingents aplicats a l’economia a la funció de crear ocupació, frenant la deslocalització productiva i prioritzant la inclusió de la mà d’obra no formada. Ha apostat per apujar el salari mínim als 15 dòlars/hora i defensar el paper del sindicalisme com a mecanisme equilibrador de la tendència natural del sistema cap a la iniquitat i el desajustament. “Wall Street no va construir aquest país, la classe mitjana va construir aquest país, i els sindicats varen construir la classe mitjana”. Afirmacions fetes al Congrés dels Estats Units i que no són d’un declarat socialista com Bernie Sanders en un míting, sinó d’un insípid i moderat president demòcrata en un discurs formal davant el poder legislatiu. Ha desbordat el progressisme nord-americà i encara més sens dubte a la temorenca socialdemocràcia europea. Un gir inesperat al guió que semblava poc previsible per part d’algú que no té grans principis, però sembla tenir polítiques. Com en l’estratègia del bon l’atac futbolístic, està demostrat que resulta més rellevant “arribar” que no pas “ocupar” els espais. La importància del factor sorpresa. Polítiques atrevides per fer front a importants problemes reals provocats, o més aviat agreujats, per la pandèmia. Diuen que els polítics amb fama i perfil de sobris i prudents tenen més fàcil fer coses radicals, o intentar fer-les. No fan por, no creen anticossos reactius. Blanc, vell i heterosexual. No espanta al perfil de votants trumpistes de l’Amèrica profunda. La seva darrera proposta de suspendre les patents de les vacunes de la covid-19 ha agafat a contrapeu a la Unió Europea, i no només a Angela Merkel que s’ha posat a la contra, sinó a una esquerra europea que continua faltada de valentia i d’imaginació.

Probablement tornaran temps de decepció en la política nord-americana i el mateix Biden, dirigent pràctic i sense hipoteques ideològiques, acabarà per frenar sinó contradir el seu progressisme i agosarament actual. Haurà liquidat, però, la idea tan recalcada en l’anterior crisi del 2008, que l’austeritat econòmica serveixi per afrontar recessions i que sobre la creixent desigualtat es pugui construir cap futur socialment acceptable. I haurà posat en evidència una esquerra continental captiva del seu narcisisme i amb una notable vocació per ser irrellevant.

Josep Burgaya

La política espanyola fa un temps que no es marca ja Catalunya sinó a Madrid. No al Madrid capital seu de les institucions i la administració de l’Estat, sinó a la Comunitat de Madrid. La victòria aclaparadora de Isabel Díaz Ayuso significa el triomf, ara sí, d’un moviment de nova dreta populista fortament identitària que s’ha fet amb el control del Partit Popular, el qual ha estat arrastrat cap a posicions extremes. Un corrent imparable que va anar creixent i consolidant-se com una autèntica bola de neu que ha acabat per passar per sobre d’unes esquerres perplexes que s’han conformat a fer el paper de la trista figura. Un relat de continguts fàcils però potents que ha proporcionat als sectors socials madrilenys irritats pels efectes de la pandèmia i per un ascensor social que els és poc favorable cap a una mena de tribalisme “cañí” que ha connectat amb la incorrecció política amb que se les gastava Ayuso així com amb la provocació de posat feixista que exhibia Vox i la candidata Monasterio. Posats a adscriure’s a un nacionalisme, ho han fet a un de constituït per “canyes i toros”, que s’ha sentit còmode amb la polarització extrema, el desafiament i la gestió gamberra de la pandèmia per part d’una presidenta convertida en la icona política per a “ignorants i bàrbars”. Un experiment trumpista en tota regla, on les mentides s’han propagat amb total desvergonyiment, inclús fent-ne bandera, amb una candidata amb posat d’ingenuïtat, que tant l’han fet seva els sectors acomodats del barri de Salamanca, clarament afavorits per les seves polítiques fiscals i de privatització de serveis públics, com gran part dels sectors populars de les barriades del sud de la capital, als quals ha mantingut les terrasses de bar obertes i els han fet promeses de falsa emancipació.

Per que tot això es donés, calia que el progressisme, les diverses esquerres madrilenyes col·laboressin en fer-ho possible. I ho han fet. Han acceptat el desafiament polaritzador amb que els temptava l’estratègia dretana i així li han servit una victòria inapel·lable. Encara que resulti increïble, la dialèctica entre “llibertat i comunisme” que semblava una bajanada, ha funcionat. La candidata popular va aconseguir que Pablo Iglesias fes el paper que els resultava més propici. Saltava a l’arena com a redemptor, amb la qual cosa més que salvar Podemos el que feia era de gran activador del discurs populista, mobilitzar el vot a la contra d’algú que, amb raó o sense, la nova dreta madrilenya ha convertit en el boc expiatori. Confiaven en la seva sobreactuació impostada i no els va decebre. El debat ja no anava de polítiques o de situacions econòmiques i socials provocades per la gestió de la Comunitat, sinó de principis abstractes brandats amb cridòria i fins i tot amb violència. No es feia sinó reforçar el relat i el marc mental establert per aquests dreta desacomplexada i irada en versió madrilenya. Tot ha estat un calc de la campanya de Clinton contra Trump de les eleccions americanes de 2016. Actitud de supremacisme intel·lectual i moral del progressisme dels demòcrates enfront d’uns seguidors de Trump als que Clinton va qualificar de “deplorables”. No havia entès les preocupacions, les humiliacions ni la ira d’una Amèrica profunda que, sobretot, demanava respecte i que culpava de tots als mals a l’establishment i a la cultura de la correcció política. Tant pels rics com per la gent de barriada madrilenys, el poder constituït a combatre es diu Pedro Sánchez i el seu pacte d’esquerres. No han sabut combatre, especialment entre el seu antic electorat, aquest imatge creada de noves elits. Per acabar-ho d’adobar, el paper del PSOE en aquestes eleccions ha estat galdós: agafat a contrapeu, amb un candidat de sortida i poc convincent, canviant d’estratègia en plena campanya vàries vegades, amb anuncia governamentals sobre temes fiscals que eren autèntics trets al peu… La derrota ha estat contundent i indiscutible. Més que lamentacions i pomposes declaracions antifeixistes, el que caldria ara és fer autocrítica dels molts errors comesos. La dreta no ha guanyat per “maldat intrínseca”, sinó per la incapacitat de l’esquerra per entendre les preocupacions dels sectors socials que li haurien de donar suport, per la seva abstracció i desconnexió de la realitat, així com la falta d’un projecte i uns discursos engrescadors. Li ha sobrat actitud de “superioritat moral” i li han faltat humilitat i polítiques pràctiques.

No fa ni tan sols sis mesos que es va anunciar l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, creant així el primer grup bancari espanyol, i ja tenim uns primers resultats que es podien esperar: més de vuit mil acomiadaments i el tancament de 1.500 oficines. Dit d’una altra manera, es retalla  gairebé un 20% de la plantilla i es tanquen més del 25% de les seves oficines. Era d’esperar, tot i que quan es va anunciar la fusió a bombo i plateret es van explicar les enormes bondats de l’operació i es va negar que aquesta en fos una de les principals conseqüències. Es va dir que la salut del sistema financer espanyol ho necessitava i que les recomanacions emanades del Banc Central Europeu eren anar cap a institucions bancàries més grans i més ben capitalitzades. De fet va ser el primer moviment important d’una tendència, ben poc liberal i poc adequada de cara als consumidors, consistent en reduir les ofertes bancàries espanyoles a tres i crear així un autèntic oligopoli. S’afirma que en aquest sector la dimensió resulta un tema cabdal. Les concentracions tenen com a finalitat la reducció de costos, el disposar d’una major musculatura operativa per expandir-se comercialment, així com també millorar els ratis d’eficiència i de solvència. Les grans xifres, però, amaguen que s’ha produït una acceleració cap a un model de banca que muda de manera ràpida cap al model online en el que l’atenció al client ha esdevingut una motivació clarament secundària. Es tanquen oficines no només per evitar duplicitats producte de la fusió, sinó perquè “l’oficina”, que havia estat el cor comercial d’aquest negoci i un marc on atendre i satisfer els ciutadans, es considera obsolet en el món digital i una opció massa costosa. La lògica és la d’uns accionistes que no esperen que es doni un bon servei, sinó que s’aprimin els costos i augmentin els repartiments de dividends i millori la cotització borsària de la companyia.

De fet, aquesta reducció de costos -uns 770 milions anuals, calculen- és doctrina general a tot el sector i no fa sinó augmentar des del 2008, que va ser quan es va arribar al màxim històric d’ocupació en aquest sector. S’han retallat des d’aleshores les plantilles en 94.000 persones -un 35% de la seva totalitat-, i es calcula que en les operacions que hi ha ara en marxa com la de CaixaBank, acabaran per reduir l’ocupació en 17.000 persones més. De manera concreta, el BBVA ja ha anunciat un ERE que afectarà a 3.800 empleats. La perversió del sistema el simbolitza el fet que, quan aquestes reduccions s’anuncien, el rebot de l’entitat a la borsa és clarament a l’alça. L’escenificació més clara de l’esperit del capitalisme de que el guany d’uns, descansa sobre la pèrdua de molts d’altres. Per tal d’evitar els possibles efectes reputacionals negatius, els anuncis de reducció de plantilla sempre van vinculats al fet que s’incentivaran les baixes voluntàries, que es compensaran les jubilacions anticipades o bé que s’ajudarà als acomiadats a trobar una recol·locació. Bones paraules que pretenen amagar que els “descontractats” engruixiran abans d’hora les cohorts que depenen d’unes ja molt debilitades arques del sistema de pensions i que, de fet, aquesta estratègia de contracció la pagarem entre tots. Aquest és un sector que, tradicionalment, coneix bé l’art de socialitzar les pèrdues que genera i privatitzar els beneficis que assoleix. Un sistema bancari que cada vegada és més eteri i centrat en el negoci de la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions, més que no pas en atendre a les petites empreses o bé a les persones. Que aquesta evolució amb components tan perversos i derivades clarament negatives la fomenti el regulador en lloc de frenar-la o dificultar-la és un xic sorprenent. I això resulta especialment destacable a CaixaBank, entitat la qual, encara a dia d’avui, el 14% del seu capital és públic. Hi ha mala fama que es guanya a pols. No és lluny el dia en que el sistema bancari actual es dinamitarà del tot amb l’oferta de serveis financers per part de les grans plataformes digitals. Una mudança lògica per part de les generacions més joves. Aleshores, ningú plorarà per la desaparició de marques que no s’han guanyat cap reputació.

No em disposo pas a entrar en la concorreguda opinàtica sobre els valors i defectes de les diverses vacunes, els seus possibles efectes secundaris i, encara menys, a qüestionar cap decisió sobre les opcions preses per les autoritats sanitàries sobre com implementen el procés de vacunació. No hi entenc res, ni ho pretenc. En el tema de la pandèmia segueixo de manera estricte el que van establint les autoritats. Crec que són moments per a una certa disciplina social. No m’interessen els que van de “llestos” i encara menys els negacionistes, tampoc els que veuen en tot plegat conspiracions i, sovint, em cansen tants viròlegs de capçalera dels que tiben reiteradament els programes informatius. Sento dir-ho, sobre aquesta qüestió sobra molta informació. Un exemple de llibre del que es coneix ara com infoxicació. Massa soroll que no fa sinó generar intranquil·litat i que, qui més qui menys, es cregui amb el dret de tenir idees pròpies sobre el tema. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.

M’interessa, això sí, el paper de les indústries farmacèutiques en aquest tema. Se’ns dubte crucials per generar diverses vacunes en relativament poc temps, però molt condicionades per l’immens negoci que genera un producte en una demanda tan sobtada i d’una dimensió tan ingent. Lògicament, hi ha una inversió que han de recuperar i diguem que es poden entendre unes expectatives raonables de benefici. El problema és que la concepció del que és “raonable” no s’entén de la mateixa manera si ets al costat del receptor o bé del pagador. Sembla que la Unió Europea no ha fet un paper massa galdós en tot això. Havia de centralitzar les compres a les farmacèutiques intentant evitar una subhasta sobre qui pagava més que ens hauria sortit molt cara, però la seva ineficiència ha portat que cada país –a Espanya fins i tot cada comunitat autònoma- fes la guerra pel seu compte i volés  evidenciar un grau de punyeteria del que, teòricament, estaven faltats els altres. El desori ha estat notable i qui ha sortit guanyant són els operadors. En aquesta guerra, les informacions sobre la fiabilitat de les vacunes ha format part de la confrontació i s’han barrejat informacions mèdiques amb interessos comercials i geopolítics. I així, amb poca base científica, la gent comenta quina modalitat de vacuna vol o no vol. Un disbarat.

AstraZeneca serveix d’exemple, no sobre la major o menor bondat com a tractament, sinó sobre la perversió d’un sistema de patents que dificulta la fabricació de medicaments en moments de pressa, així com un encariment injustificat dels preus. També la dificultat per establir qui té o hauria de tenir la propietat d’allò creat. Perquè, en general, molts dels productes farmacèutics descansen sobre una investigació que ha estat sufragada amb fons públics. En el cas d’aquesta vacuna també coneguda per Oxford, i com explica el diari britànic The Guardian, dels 120 milions d’euros invertits, 45 milions els ha aportat el Govern britànic, 30 milions la Comissió Europea i bona part de la resta procedien d’entitats també finançades amb fons públics (universitats, centres de recerca, fundacions…). El resultat és que l’empresa farmacèutica només hi ha aportat el 3% dels costos d’investigació que han fet possible la vacuna. Ara se’n diu propietària. No és aquest un cas excepcional. Una evidència de que el finançament públic és crucial en els fàrmacs contra el coronavirus, però posa en dubte els drets comercials de les empreses privades comercialitzadores i dona tota la raó a aquelles personalitat mundials que han demanat, atenent al moment que vivim, l’alliberament almenys temporal d’aquestes patents. Que es faci negoci a costa de la inversió pública sembla poc justificat.

En una magnífic llibre –El Estado emprendedor-, la economista italiana Mariana Mazzucato va explicar ja fa uns anys com bona part no només de la recerca farmacèutica, sinó de la tecnologia disruptiva generada en l’entorn de Silicon Valley era producte, fonamentalment, de la recerca bàsica que es feia amb programes públics, la qual era després hàbilment rendibilitzada per emprenedors privats en forma de sofisticats i bonics enginys. Això val pel algoritme de cerca de Google de tant renom, el Page Rank, com per bona part de la tecnologia que conté l’smartphone d’Apple. Uns beneficiaris els quals després excel·leixen en l’art d’evadir impostos i no respondre a les seves obligacions fiscals. En aquestes situacions, l’Estat a més d’emprenedor sembla comportar-se de manera ingènua i fa fer a la societat el paper de la trista figura.