Madrid marca el pas

La política espanyola fa un temps que no es marca ja Catalunya sinó a Madrid. No al Madrid capital seu de les institucions i la administració de l’Estat, sinó a la Comunitat de Madrid. La victòria aclaparadora de Isabel Díaz Ayuso significa el triomf, ara sí, d’un moviment de nova dreta populista fortament identitària que s’ha fet amb el control del Partit Popular, el qual ha estat arrastrat cap a posicions extremes. Un corrent imparable que va anar creixent i consolidant-se com una autèntica bola de neu que ha acabat per passar per sobre d’unes esquerres perplexes que s’han conformat a fer el paper de la trista figura. Un relat de continguts fàcils però potents que ha proporcionat als sectors socials madrilenys irritats pels efectes de la pandèmia i per un ascensor social que els és poc favorable cap a una mena de tribalisme “cañí” que ha connectat amb la incorrecció política amb que se les gastava Ayuso així com amb la provocació de posat feixista que exhibia Vox i la candidata Monasterio. Posats a adscriure’s a un nacionalisme, ho han fet a un de constituït per “canyes i toros”, que s’ha sentit còmode amb la polarització extrema, el desafiament i la gestió gamberra de la pandèmia per part d’una presidenta convertida en la icona política per a “ignorants i bàrbars”. Un experiment trumpista en tota regla, on les mentides s’han propagat amb total desvergonyiment, inclús fent-ne bandera, amb una candidata amb posat d’ingenuïtat, que tant l’han fet seva els sectors acomodats del barri de Salamanca, clarament afavorits per les seves polítiques fiscals i de privatització de serveis públics, com gran part dels sectors populars de les barriades del sud de la capital, als quals ha mantingut les terrasses de bar obertes i els han fet promeses de falsa emancipació.

Madrid padece una Ayuso desbocada y el Gobierno de la nación ha dicho ¡soo!  Madrid padece una Ayuso desbocada y el Gobierno de la nación ha dicho ¡soo!

Per que tot això es donés, calia que el progressisme, les diverses esquerres madrilenyes col·laboressin en fer-ho possible. I ho han fet. Han acceptat el desafiament polaritzador amb que els temptava l’estratègia dretana i així li han servit una victòria inapel·lable. Encara que resulti increïble, la dialèctica entre “llibertat i comunisme” que semblava una bajanada, ha funcionat. La candidata popular va aconseguir que Pablo Iglesias fes el paper que els resultava més propici. Saltava a l’arena com a redemptor, amb la qual cosa més que salvar Podemos el que feia era de gran activador del discurs populista, mobilitzar el vot a la contra d’algú que, amb raó o sense, la nova dreta madrilenya ha convertit en el boc expiatori. Confiaven en la seva sobreactuació impostada i no els va decebre. El debat ja no anava de polítiques o de situacions econòmiques i socials provocades per la gestió de la Comunitat, sinó de principis abstractes brandats amb cridòria i fins i tot amb violència. No es feia sinó reforçar el relat i el marc mental establert per aquests dreta desacomplexada i irada en versió madrilenya. Tot ha estat un calc de la campanya de Clinton contra Trump de les eleccions americanes de 2016. Actitud de supremacisme intel·lectual i moral del progressisme dels demòcrates enfront d’uns seguidors de Trump als que Clinton va qualificar de “deplorables”. No havia entès les preocupacions, les humiliacions ni la ira d’una Amèrica profunda que, sobretot, demanava respecte i que culpava de tots als mals a l’establishment i a la cultura de la correcció política. Tant pels rics com per la gent de barriada madrilenys, el poder constituït a combatre es diu Pedro Sánchez i el seu pacte d’esquerres. No han sabut combatre, especialment entre el seu antic electorat, aquest imatge creada de noves elits. Per acabar-ho d’adobar, el paper del PSOE en aquestes eleccions ha estat galdós: agafat a contrapeu, amb un candidat de sortida i poc convincent, canviant d’estratègia en plena campanya vàries vegades, amb anuncia governamentals sobre temes fiscals que eren autèntics trets al peu… La derrota ha estat contundent i indiscutible. Més que lamentacions i pomposes declaracions antifeixistes, el que caldria ara és fer autocrítica dels molts errors comesos. La dreta no ha guanyat per “maldat intrínseca”, sinó per la incapacitat de l’esquerra per entendre les preocupacions dels sectors socials que li haurien de donar suport, per la seva abstracció i desconnexió de la realitat, així com la falta d’un projecte i uns discursos engrescadors. Li ha sobrat actitud de “superioritat moral” i li han faltat humilitat i polítiques pràctiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s