AstraZeneca com a exemple

No em disposo pas a entrar en la concorreguda opinàtica sobre els valors i defectes de les diverses vacunes, els seus possibles efectes secundaris i, encara menys, a qüestionar cap decisió sobre les opcions preses per les autoritats sanitàries sobre com implementen el procés de vacunació. No hi entenc res, ni ho pretenc. En el tema de la pandèmia segueixo de manera estricte el que van establint les autoritats. Crec que són moments per a una certa disciplina social. No m’interessen els que van de “llestos” i encara menys els negacionistes, tampoc els que veuen en tot plegat conspiracions i, sovint, em cansen tants viròlegs de capçalera dels que tiben reiteradament els programes informatius. Sento dir-ho, sobre aquesta qüestió sobra molta informació. Un exemple de llibre del que es coneix ara com infoxicació. Massa soroll que no fa sinó generar intranquil·litat i que, qui més qui menys, es cregui amb el dret de tenir idees pròpies sobre el tema. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.

M’interessa, això sí, el paper de les indústries farmacèutiques en aquest tema. Se’ns dubte crucials per generar diverses vacunes en relativament poc temps, però molt condicionades per l’immens negoci que genera un producte en una demanda tan sobtada i d’una dimensió tan ingent. Lògicament, hi ha una inversió que han de recuperar i diguem que es poden entendre unes expectatives raonables de benefici. El problema és que la concepció del que és “raonable” no s’entén de la mateixa manera si ets al costat del receptor o bé del pagador. Sembla que la Unió Europea no ha fet un paper massa galdós en tot això. Havia de centralitzar les compres a les farmacèutiques intentant evitar una subhasta sobre qui pagava més que ens hauria sortit molt cara, però la seva ineficiència ha portat que cada país –a Espanya fins i tot cada comunitat autònoma- fes la guerra pel seu compte i volés  evidenciar un grau de punyeteria del que, teòricament, estaven faltats els altres. El desori ha estat notable i qui ha sortit guanyant són els operadors. En aquesta guerra, les informacions sobre la fiabilitat de les vacunes ha format part de la confrontació i s’han barrejat informacions mèdiques amb interessos comercials i geopolítics. I així, amb poca base científica, la gent comenta quina modalitat de vacuna vol o no vol. Un disbarat.

6 claves para que la vacuna contra la COVID-19 sea igual y justa para todos  | MSF México/América Central

AstraZeneca serveix d’exemple, no sobre la major o menor bondat com a tractament, sinó sobre la perversió d’un sistema de patents que dificulta la fabricació de medicaments en moments de pressa, així com un encariment injustificat dels preus. També la dificultat per establir qui té o hauria de tenir la propietat d’allò creat. Perquè, en general, molts dels productes farmacèutics descansen sobre una investigació que ha estat sufragada amb fons públics. En el cas d’aquesta vacuna també coneguda per Oxford, i com explica el diari britànic The Guardian, dels 120 milions d’euros invertits, 45 milions els ha aportat el Govern britànic, 30 milions la Comissió Europea i bona part de la resta procedien d’entitats també finançades amb fons públics (universitats, centres de recerca, fundacions…). El resultat és que l’empresa farmacèutica només hi ha aportat el 3% dels costos d’investigació que han fet possible la vacuna. Ara se’n diu propietària. No és aquest un cas excepcional. Una evidència de que el finançament públic és crucial en els fàrmacs contra el coronavirus, però posa en dubte els drets comercials de les empreses privades comercialitzadores i dona tota la raó a aquelles personalitat mundials que han demanat, atenent al moment que vivim, l’alliberament almenys temporal d’aquestes patents. Que es faci negoci a costa de la inversió pública sembla poc justificat.

En una magnífic llibre –El Estado emprendedor-, la economista italiana Mariana Mazzucato va explicar ja fa uns anys com bona part no només de la recerca farmacèutica, sinó de la tecnologia disruptiva generada en l’entorn de Silicon Valley era producte, fonamentalment, de la recerca bàsica que es feia amb programes públics, la qual era després hàbilment rendibilitzada per emprenedors privats en forma de sofisticats i bonics enginys. Això val pel algoritme de cerca de Google de tant renom, el Page Rank, com per bona part de la tecnologia que conté l’smartphone d’Apple. Uns beneficiaris els quals després excel·leixen en l’art d’evadir impostos i no respondre a les seves obligacions fiscals. En aquestes situacions, l’Estat a més d’emprenedor sembla comportar-se de manera ingènua i fa fer a la societat el paper de la trista figura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s