Jordi García-Soler. ¿Un peronismo de clases medias?

Ha mort el gran periodista Jordi García-Soler. M’ha impactat. El seu darrer article que havia entregat a Crónica Global, s’ha publicat avui a títol pòstum. Hi parla de manera molt generosa del meu darrer llibre. M’hauria agradat molt poder-li agrair.

¿Un peronismo de clases medias?

Jordi García-Soler

https://cronicaglobal.elespanol.com/pensamiento/un-peronismo-clases-medias-populismo-independentismo_353250_102.html

 

 

Més evidència de pobresa

Entre les coses que ha posat de manifest la pandèmia hi ha la fragilitat del mercat laboral. Continua la lectura de “Més evidència de pobresa”

Antonio Scurati. M, el hijo del siglo

Hi ha llibres interessants i hi ha llibres que marquen una època. Estem davant d’una biografia novel·lada immensa, profunda i molt adequada. El retrat d’una època feta a partir d’un personatge repulsiu però al que gairebé tot un país es va entregar de manera acrítica i incondicional. Estem davant el millor retrat possible del que va ser l’origen del feixisme italià a través de l’itinerari que segueix el seu creador Benito Mussolini, escrit de manera intensa i vibrant, combinant bé la millor de la narrativa de ficció amb la profunditat i el coneixement històric. Una escriptura trepidant per relatar els sis anys claus del naixement i consolidació del feixisme italià, que van entre el 1918 al acabar la Primera Guerra Mundial i el 1924 quan Mussolini encarrega a les seves esquadres l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti. Un temps que s’inicia amb la frustració d’una Itàlia que encara que formalment guanyadora de la Gran Guerra, serà tractada com un país perdedor al Tractat de Versalles, i com això dóna ales a tota mena de frustracions patriòtiques i de classe cosa que crea un entorn propici a la pujada al poder d’un projecte fonamentat en l’atemoriment i l’ús de la violència, tot prometent als italians una acció redemptora. La història de com una societat extraordinàriament convulsa i carregada de conflictes socials, decideix entregar-se als deliris de grandesa d’un sol individu. La descripció d’un personatge gris, confús, ressentit i violent que havia abandonat la militància socialista el 1915, on dirigia el diari del partit, en pro del bel·licisme que havia de fer entrar a Itàlia a la guerra. Una personalitat desequilibrada i amb un gran sentit del poder, la qual aconseguirà donar sentit i cohesió als frustrats soldats desmobilitzats, abonant la formació de les esquadres que els proporcionarien un sentit polític i de classe a l’ús de la violència, a més d’un projecte polític que acabaria quallant a partir de la Marxa sobre Roma, degut tant als nombrosos erros i confrontacions internes de l’esquerra italiana fracturada entre socialistes i comunistes, com també d’una dreta democràtica que anirà abandonant aquests valors per entregar-se al cabdill emergent, posant els interessos de classe per davant de qualsevol altra consideració

M. El hijo del siglo' de Antonio Scurati, libro destacado de la semana

A M. El Hijo del siglo (Alfaguara, 2020) Antonio Scurati aconsegueix crear una obra major, tant per la seva qualitat literària com per la profunditat en que tracta el tema del feixisme i la forma innovadora amb que ho fa. Les coses tenen el seu moment. Un llibre extraordinàriament adequat en una època en que les noves dretes extremes i els discursos identitaris dels nacionalpopulismes  s’exhibeixen sense pudor i s’estan imposant a molts països. El llibre parla de fa cent anys, però sovint recrea pulsions socials i comportaments polítics que destil·len una enorme actualitat. Una narració de com la por i la falta d’expectatives treu el pitjor dels individus i el conjunt de la societat, de com els malestars col·lectius si no tenen vies d’expressió i de conducció adequats poden acabar derivant en moviments absolutament reaccionaris. Un relat profund, sòlid, sobre la manipulació, l’ús de la falsedat de manera organitzada, de la capacitat disciplinadora de la violència i com, al capdavall, la cultura democràtica és una convicció sempre dèbil que requereix de ser reforçada de manera constant, davant dels embats de la pulsió animal, totalitària.

Els referents canvien

El món va deixant de ser el que era. Un dels aspectes de canvi d’aquesta situació tan excepcional que vivim té a veure amb la geopolítica. Més que capgirar res, el que està provocant aquesta situació és l’acceleració de tendències que ja es venien desenvolupant els darrers anys. Continua la lectura de “Els referents canvien”

L’estrategia del “boig”

La política tradicional, especialment en els sistemes democràtics, s’ha caracteritzat perquè els governants fessin allò que era previsible i esperable; que les seves intervencions públiques fossin de natural força avorrides i que les seves actuacions tinguessin a veure amb allò que havien dit i s’havien compromès a fer. Continua la lectura de “L’estrategia del “boig””

Crisi sobre crisis

Només portem escassament una cinquena part del segle, i ja s’està fent especialment difícil i antipàtic. La gent que té més de 30 anys, a banda dels avatars particulars i els del propi país, ja ha viscut tres grans crisis. T Continua la lectura de “Crisi sobre crisis”

La batalla pel relat

Resulta bastant evident que l’epidèmia actual ho està sacsejant gairebé tot en el nostre món, i les certeses que creiem tenir han esdevingut fràgils i mudables. Assistim a una escenificació tràgica de les nostres debilitats, ja siguin sanitàries, econòmiques polítiques o socials. Continua la lectura de “La batalla pel relat”

Paula Sibilia. La intimidad como espectáculo

L’exhibició de la intimitat s’ha convertit en una tendència predominant en el món actual. Les xarxes socials han imposat una lògica de mostrar-se de manera impúdica, paradoxalment com una manera de reforçar la pròpia individualitat. No és una moda passatgera a la que es presten els adolescents, sinó com una forma de presentar-se -de reivindicar-se- que s’ha convertit en un hàbit gairebé generalitzat. No és només ensenyar constantment el propi cos a Instagram o a altres xarxes amb profusió de selfies. Es tracta de parlar sempre de nosaltres mateixos, d’actuar com si fóssim el centre del món. Justament, l’egocentrisme és una característica inherent a l’extrema societat individualista cap a la que ens ha portat el capitalisme en les darreres dècades. Hi ha hagut i continua havent-hi una mutació de la subjectivitat. La manera de ser i estar al món ha canviat radicalment. Ens construïm un jo pràcticament autista, que interacciona amb els altres a través de la mediació de la pantalla. Una individualitat idealitzada, purament imaginària que pretén ser seguida, desitjada i emulada. Desapareix qualsevol noció d’espai comú i d’interrelació social. Hem construït un món on el narcisisme s’ha convertit en el perfil psicològic dominant i cap al qual empenyem els nostres fills a partir d’una sobreprotecció que els fa assumir que són “especials” més que no pas “diferents”. Autoestima excessiva, la cultura mediàtica de la fama superficial i l’aïllament autocentrat que ens ha portat internet i la profusió de pantalles, deriven fàcilment cap a l’arrogància, la vanitat, com també a la vacuïtat.

Paula Sibilia: La intimidad como espectáculo | El ImparcialPaula Sibilia és una interessantíssima antropòloga i comunicadora argentina radicada a Brasil que té llibres de referència sobre l’impacte de les tecnologies digitals sobre la subjectivitat. A La intimidad como espectáculo (Fondo de Cultura Económica, 2013), analitza justament las causes i les claus d’aquesta tendència a l’exhibició de la intimitat en el món contemporani. El perquè la majoria de les persones volen sortir de l’anonimat i es llencen a l’espai públic a través de les xarxes per tal de mostrar no tant la seva realitat, com una vida inventada o almenys recreada i passada pels “filtres” de millora. Aquest “fer-se visible” també ha anat acompanyat del triomf dels formats televisius de telerealitat en el que prenen protagonisme persones absolutament convencionals i sovint amb poques virtuts remarcables. Com bé explica, resulta curiós com s’està abandonant aquella conquesta burgesa de fa uns segles de “l’espai privat”, de la cosa íntima entesa com un temps i lloc de reserva per desenvolupar la pròpia vida. La contradicció entre l’individualisme extrem i l’aïllament que comporta, amb el trencament de l’esfera privada i la pèrdua d’intimitat resulta més que evident. Per l’autora, aquesta sobtada ànsia de visibilitat, aquesta ambició de fer del propi “jo” un espectacle, seria una temptativa desesperada per espantar el fantasma de la soledat.

Atrapats per l’smartphone

Els dispositius intel·ligents dominen i controlen la nostra vida. I no només aquests dies tant excepcionals de confinament, encara que certament ara treuen foc i en depenem més que mai. Ens acompanyen sempre i ens sentim desprotegits i despullats sense ells. Continua la lectura de “Atrapats per l’smartphone”