Hi ha llibres interessants i hi ha llibres que marquen una època. Estem davant d’una biografia novel·lada immensa, profunda i molt adequada. El retrat d’una època feta a partir d’un personatge repulsiu però al que gairebé tot un país es va entregar de manera acrítica i incondicional. Estem davant el millor retrat possible del que va ser l’origen del feixisme italià a través de l’itinerari que segueix el seu creador Benito Mussolini, escrit de manera intensa i vibrant, combinant bé la millor de la narrativa de ficció amb la profunditat i el coneixement històric. Una escriptura trepidant per relatar els sis anys claus del naixement i consolidació del feixisme italià, que van entre el 1918 al acabar la Primera Guerra Mundial i el 1924 quan Mussolini encarrega a les seves esquadres l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti. Un temps que s’inicia amb la frustració d’una Itàlia que encara que formalment guanyadora de la Gran Guerra, serà tractada com un país perdedor al Tractat de Versalles, i com això dóna ales a tota mena de frustracions patriòtiques i de classe cosa que crea un entorn propici a la pujada al poder d’un projecte fonamentat en l’atemoriment i l’ús de la violència, tot prometent als italians una acció redemptora. La història de com una societat extraordinàriament convulsa i carregada de conflictes socials, decideix entregar-se als deliris de grandesa d’un sol individu. La descripció d’un personatge gris, confús, ressentit i violent que havia abandonat la militància socialista el 1915, on dirigia el diari del partit, en pro del bel·licisme que havia de fer entrar a Itàlia a la guerra. Una personalitat desequilibrada i amb un gran sentit del poder, la qual aconseguirà donar sentit i cohesió als frustrats soldats desmobilitzats, abonant la formació de les esquadres que els proporcionarien un sentit polític i de classe a l’ús de la violència, a més d’un projecte polític que acabaria quallant a partir de la Marxa sobre Roma, degut tant als nombrosos erros i confrontacions internes de l’esquerra italiana fracturada entre socialistes i comunistes, com també d’una dreta democràtica que anirà abandonant aquests valors per entregar-se al cabdill emergent, posant els interessos de classe per davant de qualsevol altra consideració

A M. El Hijo del siglo (Alfaguara, 2020) Antonio Scurati aconsegueix crear una obra major, tant per la seva qualitat literària com per la profunditat en que tracta el tema del feixisme i la forma innovadora amb que ho fa. Les coses tenen el seu moment. Un llibre extraordinàriament adequat en una època en que les noves dretes extremes i els discursos identitaris dels nacionalpopulismes  s’exhibeixen sense pudor i s’estan imposant a molts països. El llibre parla de fa cent anys, però sovint recrea pulsions socials i comportaments polítics que destil·len una enorme actualitat. Una narració de com la por i la falta d’expectatives treu el pitjor dels individus i el conjunt de la societat, de com els malestars col·lectius si no tenen vies d’expressió i de conducció adequats poden acabar derivant en moviments absolutament reaccionaris. Un relat profund, sòlid, sobre la manipulació, l’ús de la falsedat de manera organitzada, de la capacitat disciplinadora de la violència i com, al capdavall, la cultura democràtica és una convicció sempre dèbil que requereix de ser reforçada de manera constant, davant dels embats de la pulsió animal, totalitària.